Tribus

Ferran Esquilache
Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.


El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.


La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.


antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

0 comentaris: