Corria l'any 1355. Encara no havien passat ni set anys des que la terrible epidèmia de Pesta Negra arribara a Anglaterra i assolara les seues poblacions, com havia succeït a la resta d'Europa. Oxford, la principal ciutat universitària del regne, havia perdut vora un terç dels seus habitants, però, ringo-rango, anava recuperant la tranquil·litat. Fou llavors, un fred dimarts de febrer en què no hi havia classes, quan dos estudiants, Walter Spryngeheuse i Roger of Chesterfield, ocasionaren l'incident que canvià per als segles futurs la relació entre el municipi i la universitat. Tractaven de calfar els seus cossos amb el vi que bevien a la Swyndolnestok Tavern, situada tot just al centre d'Oxford, enfront de la Carfax Tower que observeu ací a l'esquerra. Tanmateix, sembla que la beguda no era del seu gust, la trobaren terriblement roïna i la llançaren a la cara del taverner, John Croydon, blasmant-lo i abandonant el lloc, irats. Croydon recorregué al justícia local, el mayor, que, en no tindre poder sobre els estudiants, atés que pertanyien a la jurisdicció universitària -i per tant a l'eclesiàstica, sota les ordres del Papa-, demanà al canceller de la universitat que empresonara als dos implicats. Però això no succeí, sinó que, ben al contrari, aquests, acompanyats per uns 200 estudiants més atacaren als oficials del municipi.
El sendemà, els universitaris tornaren a organitzar-se, pegant foc a certes cases, robant i matant algunes persones del poble. El justícia, mentrestant, s'atansà fins a la propera vila de Woodstock, on residia el rei Eduard III en aquells moments, per a informar-lo dels fets, i, alhora, aprofità el viatge per a mobilitzar la població rural. Aquell mateix dia un grup d'universitaris que feia exercici a camp obert fou atacat amb fletxes des de la distància, una casa d'agustins que servia com a residència fou assaltada i, per la vesprada, els homes que liderava el justícia, uns 2.000, prepararen una emboscada a un altre grup d'estudiants. Finalment, el dijous la violència es desfermà al màxim: fins a 14 residències més foren envaïdes i saquejades, i molts dels universitaris foren empresonats i morts, o se'ls arrancà el cuir cabellut -com a protesta simbòlica contra la tonsura eclesiàstica que els feia escapar de la justícia civil. En total, moriren una seixantena d'estudiants i una trentena d'habitants de la ciutat, de manera que els tres dies de fúria se saldaren amb la marxa de la universitat a una altra població, a Stamford.
El rei hauria de jutjar els fets i restablir la pau. I, com ha succeït tradicionalment al llarg de la història, es posicionà en favor de la universitat -que, al seu torn, sempre ha recolzat intensament als monarques. Concedí el perdó a tots els universitaris que hagueren estat implicats en els enfrontaments per tal que pogueren tornar sense por a cap mena de represàlia i amplià els seus privilegis en detriment del municipi. A partir d'aleshores la universitat tindria les competències sobre l'aprovisionament del pa i la beguda, el manteniment dels carrers, la vigilància de l'ordre públic i la política fiscal. Els habitants d'Oxford, a més, foren condemnats a diverses penes, a pagar una multa de 250 lliures i a assistir anualment a una missa, el 10 de febrer, dia de Santa Escolástica -quan començaren els incidents-, en record dels estudiants assassinats, a la qual havien d'anar amb el cap descobert i pagant un penic cadascú. Aquest darrer càstig, de fet, es repetí durant vora 500 anys, fins que en 1825 l'alcalde de la població decidí deixar d'acomplir-lo i, finalment, en el sisé centenari dels fets, el 1955, es realitzà un acte oficial de reconciliació entre el municipi i la universitat.
D'una altra banda, també els professors d'Oxford estigueren obligats fins a ben entrat el segle XIX a jurar que, sota cap concepte, no donarien classe en Stamford ni en cap altre lloc, bo i recordant la fugida protagonitzada en acabar les disputes. Tot plegat, malgrat les pèrdues personals, la universitat fou la gran beneficiada del conflicte, ja que incrementà considerablement el seu poder sobre el del municipi, amb el qual sempre havia mantingut una inestable relació. Una bona prova d'això darrer és l'acarnissament amb què els habitants de l'Oxfordshire atacaren els universitaris durant aquells tres dies, una relació que encara hui en dia presenta problemes i divideix en molts aspectes la ciutat entre aquells que defensen els interessos del municipi i aquells que miren pels de la universitat. No debades, existeix fins i tot una expressió per a definir aquesta divergència. Ací, al lloc on desenvoluparé el meu treball com a historiador durant els dos propers anys, parlen de les tensions entre town and gown, els del poble i els de les togues.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada