Els símbols de la Unió (1347-1348)

València! València! Unió! Unió! Aquests eren els crits de guerra d'un escamot, comandat pel capità de la guerra Joan Sala, que la mitjanit del 8 de novembre de 1348 assaltà Morvedre en un intent desesperat per prendre hostatges i evitar que la vila donés suport a Pere el Cerimoniós, qui s'apropava amb les seues tropes a la capital del regne de València. Tot just havia passat un any i mig des que en maig de 1347 es formara la Unió, una lliga de nuclis reials valencians, poblacions de senyoriu i alguns cavallers per conservar furs, privilegis, libertats e bons uses, franquees e inmunitats de la ciutat et regne de aquella, e per suplicar humilment e requerir al dit senyor rey que·ls dits furs, privilegis, libertats e bons uses de la dita ciutat e regne deje efectualment servar. Val a dir, des de l'arribada al tron del Cerimoniós uns anys abans s'havia produït una intensificació de l'autoritarisme, manifestada en molts diversos àmbits: processos judicials arbitraris, aplicació excessiva de turments, penes superiors a les legals, exigències fiscals incrementades, alienacions de viles pertanyents al patrimoni reial, extorsions a mercaders i canvistes, etc. I el que era més greu: no hi havia possibilitat de reparació dels abusos, en tant que el monarca i els seus oficials al·legaven que l'autoritat reial estava per sobre de qualsevol llei, dién palesament et pública que no havien furs ni privilegis.

Així les coses, com va explicar llargament Mateu Rodrigo en la seua tesi doctoral, els dirigents de la ciutat de València -aprofitant el conflicte successori obert pel rei en nomenar hereva la infanta Constança davant el risc de no tenir fills barons- decidiren donar cos a la Unió esmentada; s'hi afegiren vora 100 nuclis de població i un nombre significatiu de cavallers, que, en general, eren posseïdors de senyorius mitjans i petits. El seu objectiu final era limitar el poder reial mitjançant diversos mecanismes, entre els quals destacaven dos per damunt de la resta: d'una banda, la tria d'un Jutge General encarregat de vetlar pel compliment dels furs i els privilegis valencians, i, d'una altra banda, la institucionalització de la pròpia Unió, que celebraria anualment un Parlament per tal de controlar el bon govern de la terra. I, en consonància amb açò darrer, el moviment tractà d'adquirir ben prompte alguns dels símbols externs que el constituïen, a ulls de tots, en un veritable contrapoder: trià una bandera, ordenà fer segells propis i encarregà la compilació d'un llibre de privilegis de la ciutat i el regne.

En primer lloc, l'exèrcit unionista havia de ser guiat, en exclusiva, per la bandera de la capital, líder per excel·lència de la revolta: que tota hora la Unió haja a seguir la senyera de la ciutat de València, e altra senyera no y haja. Quant als segells, se'n feren dos, ço és, un gran e un poch, dit secret, los quals eren d'argent, confeccionats pels orfebres Francesc i Joan Canader. És a dir, com en la cancelleria reial, hi havia un segell per als afers comuns i un altre per als secrets, però en aquest cas el primer és va fer molt gran -la matriu pesava vora mig quilo-, molt major que·l segell comú del dit senyor rey, probablement com a símbol de desafiament vers la monarquia. Per la seua banda, el segell secret, que és l'únic que ens ha arribat en forma d'impressió en cera roja, era molt més petit, de 2,80 centímetres de diàmetre, i representava l'escut reial de les quatre barres roges en losange dins d'una rosàcia de lòbuls ornats amb motius vegetals, entorn dels quals, en majúscules, apareixia la següent llegenda entre dues gràfiles: S[EGELL] DE LA UNIÓ DE LA CIUTAT E REGNE DE VALÈNCIA. Finalment, pel que fa al llibre de privilegis, es contractà a un escrivà per tal que ordenés i copiés omnia privilegia civitatis et regni Valencie, habilitant-li, fins i tot, una cambra a l’antic edifici del Consell per tal que hi residís contínuament fins acomplir de forma íntegra el seu treball.

Escut reial en losange, base del segell de la Unió valenciana

Tanmateix, excepte la bandera -que era, alhora, de la capital-, tant els segells com els privilegis de la Unió valenciana foren destruïts pel rei en ser aixafada la revolta. Aquest havia estat el mateix destí dels que havia fet anàlogament la Unió aragonesa coetània, que, segons explicava el mateix Pere el Cerimoniós -amb molta sorna-, havien estat cremats: açò fon fet ab grans plors, ço és, del fum gran que allí era, perquè podets entendre que la Unió, mercè de Déu, és morta, pus nós e tanta bona gent l'havem plorada per força e destret del dit fum. De fet, entre els molts delictes dels quals s'acusà als unionistes valencians -de tració, de omecidi, de sacrilegi, de plagi, de incendi, de furt, de ladronici, de roberia-, hi havia també el de lesa magestat, per haver usurpat aquelles prerrogatives pròpies dels sobirans. En aquest sentit, un darrer símbol de sobirania de la Unió havia estat la campana instal·lada en un bastiment de fusta damunt de la Casa de la Ciutat, sobre la cambra de la sala de la cort, per apellar consellers e per altres affers de la ciutat e de la dita Unió.

Així, el seny de la Unió, per al qual s'havia contractat al campaner valentí Bernat Raurich, esdevingué un símbol, d'una banda, dels grans consells oberts que aplegaven a centenars de persones, i, d'una altra banda, de la milícia popular aplegada pel moviment, que es convocava campana repicada, senyera alçada, ost feyta. En relació amb això, ja se n'ha parlat al blog d'Harca de la importància dels campanars i les campanes en la societat valenciana medieval, però, pel que sembla, aquestes se solien reservar a les esglésies i els edificis reials, sense que n'hi hagués a les cases municipals. Així, els veïns eren convocats normalment ad sonum tube sive de nafil o mitjançant el repic de les esglésies parroquials. De fet, és fins i tot possible que aquest fos un tret característic de la Corona d'Aragó -caldria mirar-ho amb deteniment-, puix a molts altres territoris europeus sí que hi havia el costum de construir campanars comunals propis, ja fos al nord de França, Flandes, Castella, la Toscana o Venècia.

Consegüentment, el monarca també s'encarregà de fer desaparèixer tot rastre de la campana de la Unió, no conformant-se només amb això, sinó donant a beure el seu metall fos al principal líder ajusticiat, l'esmentat Joan Sala -qui dirigia l'escamot a Morvedre a les darreries de la rebel·lió. Sala fou arrossegat des del palau reial pel nucli urbà de València, se li tallà el puny dret davant la Casa de la Ciutat, fou arrossegat novament fins a la plaça de la Seu, se li tallà la llengua, e de continent donat a beure metall. En paraules del Cerimoniós, fo justa cosa que aquells que la havien feta fer beguessen de la licor d'aquella, com fon fusa. No debades, la seua suspicàcia vers aquell símbol unionista va ser tan gran que encara 30 anys després, en 1378, reaccionà ràpidament davant les notícies que li arribaren de la capital valenciana: s'havia fet fer una campana per alarotge que estigués en la sala del Consell. Per tant, ordenà que la llevaren de seguida, car tals coses no·s deguessen tenir sinó en esgleyes o palaus de reys, là on les ciutats o viles han rey o príncep. La cosa, però, no passà a majors: en realitat no s'havia posat cap campana, sinó que, simplement, un alamany -que acabava de preparar un rellotge per a la catedral- havia oferit els seus serveis al Consell municipal. Aquest els havia rebutjat i reiterava la seua voluntat de complir els desigs reials: la dita campana o alarotge no és feta ne·s fa, ne havem de res àls menys ànsia. L'episodi, en tot cas, era ben significatiu: les campanes, els llibres de privilegis, els segells o les banderes no eren simples objectes, sinó que constituïen autèntics símbols de poder que calia vigilar, controlar i, en ocasions, abcegar per complet.