Al llarg dels últims anys hem pogut acumular diverses experiències docents, sobretot vinculades al món universitari, i més concretament al estudiants de la llicenciatura i grau d’Història, a la Universitat de València. Es tractava, en aquest últim cas, d’un auditori interessat en la història, supose, amb una formació cultural mínima, suposadament, suficients per a enfrontar-se amb matèries introductòries com la Història Medieval d’Europa (1,5 crèdits en una assignatura més ampla de 6 crèdits sota el títol Orígens d’Europa, que anava des de l’Australopitecs fins a la formació de la Unió Europea). Certament, els resultats foren força mediocres, no tant per culpa de l’alumnat, de primer curs per a major inri, sinó més bé perquè, com es podeu imaginar, l’assignatura en si era un desgavell: cinc professors en una mateixa assignatura de només quatre mesos. El principal problema va ser, crec jo, l’escassa o, millor dit, nul·la coordinació dels professors, limitada a una dotzena de correus a propòsit del dia de l’examen i les notes finals, res més que això. Ni tan sols hi hagué una presentació de l’assignatura conjunta ni tampoc unes transicions adequades entre un professor i un altre, de manera que cadascú arribava, deia la seua, i després a casa. Malgrat que cada període històric era analitzat i introduït pel seu especialista, amb tots els avantatges que vulgueu, aquest sistema de diversos professors generava no pocs problemes: mancança d’un fil conductor per a tota l’assignatura, absència de comparacions entre moments històrics, i, per descomptat, d’enfocament, de manera que mentre un professor havia insistit en una història institucional, qui venia tot seguit ho feia en el vessant econòmic.
Durant aquest segon quadrimestre hem tingut oportunitat d’impartir la mateixa assignatura, però, no només una part, sinó al complet. Aquesta vegada, però, l’auditori no es corresponia amb estudiants d’Història sinó d’altres graus, més concretament estudiants de primer curs d’Odontologia i de Veterinària. Ara que el curs ja esta gairebé acabat (resta només la recuperació de juny) potser siga un bon moment de fer balanç i traure algunes conclusions. El balanç és positiu. Al treballar amb gent de fora de la Història, i també de les Humanitats, es pot palesar una idea que, per altra banda, no és cap secret: la societat demana, li interessa la història. El problema és quina història. I heus ací la feina de l’historiador. No podem oferir qualsevol història. És per això que varem trobar adient oferir la lectura de llibres, poc o molt entretinguts, però amb una clara vocació narrativa, com ara La vall de les sis mesquites, de Ferran Garcia-Oliver, La cura dels animals, de Carmel Ferragud, El regreso de Martin Guerre, de Natalie Z. Davis o Las cruzadas, de Nikolas Jaspert, per fer esment d’alguns títols. Segons les opinions que hem pogut copsar dels alumnes, i tenint en compte el fet que parlaven amb el professor, la lectura no ha estat fàcil però sí interessant. En qualsevol cas, aquestes lectures pensem que han abastit l’objectiu de presentar a la societat un producte que, en general, és força desconegut i que, a més a més, no compta amb el suport de les línies editorials, cosa que no passa a altres països europeus.
Un segon objectiu era despullar l’assignatura dels mites, tòpics i prejudicis que habiten especialment entre els alumnes “de ciències” (com si els alumnes d’Història no foren de cap ciència). I en furgar una mica el que trobes és que molts d’aquests mites, tòpics i prejudicis tenen un origen real, fruit del treball, o del no-treball, d’algun professor@ d’Història. I açò tampoc és cap novetat: els principals problemes de la disciplina històrica estan dins de la pròpia professió, generats pels propis historiadors/es o, millor encara, llicenciats/graduats en Història. Però com es pot dir encara allò de “la historia son codos”? Perdona, així és com tu la presentes, la història és alguna cosa molt més complexa que això, tan complexa com és el ser humà. Realment és important donar totes les dates de conquesta de l’expansió cristiana per la península Ibèrica a costa de la societat andalusina? Realment cal saber l’any que els croats ocuparen Jerusalem? És imprescindible conéixer el dia a dia de les guerres púniques... tot plegat, què són més importants els fets o els processos? Alguns alumnes s’han sorprès per l’escassetat de dates que els donàvem en classe, però, és que no hi ha tantes dates importants en la història, sinó com a simples fites, simples puntes d’icebergs dels processos que representen. Critiquem el llistat dels Reis Gots de dies d’antuvi, però alguns no fan res molt més diferent. Què més dóna aprendre de memòria un llistat de reis que d’emperadors o de papes? tant se val si la metodologia és la mateixa.
Per això, pensem que cal insistir en les assignatures generals, i més encara davant un públic no especialitzat en els processos històrics, en els sistemes socioeconòmics, i deixar a un costat la història factual i de definicions. Quin sentit té saber que la conquesta de València es produí el 1238 sinó se sap inserir en l’onada colonitzadora de l’Europa feudal, al remat, en la formació d’Europa? Els fets no són més importants que els processos històrics que els emparen.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada