Corrupció en l'aljama. Les lluites pel poder en la moreria d'Elx al segle XV

Corrupció hi ha hagut sempre, en major o menor mesura, a tots els llocs i a totes les èpoques, i en qualsevol comunitat política són habituals les lluites de bàndols. En l'actualitat els diaris van plens dia sí i dia també de casos de corrupció, i les lluites de bàndols pels interessos propis de cada grup es podrien assimilar, amb tots els ets i els uts que vulgueu, amb la farsa bipartidista de les democràcies occidentals. Per descomptat a l'edat mitjana també s'hi donaven casos. Vicent Royo ens feu un bon tast fa 4 setmanes amb l'exemple de la vila de Culla al nord del país, i sembla que ens seguirà il·lustrant pròximament. Jo el que faré hui serà referir-me a un altre cas de corrupció i de lluita de bàndols, per no anar-nos-en massa del tema, però aquesta vegada entre musulmans, i al sud del país. Més concretament, em referiré al cas que es va produir a la moreria de la vila d'Elx a mitjans del segle XV.

Elx en l'actualitat, amb el seu conegut palmeral

Exemples com aquest en degueren haver molts, però com és habitual no s'ha conservat a penes documentació d'aquesta mena de problemes interns de les aljames musulmanes. En aquest cas, per contra, la documentació és abundantíssima, i encara que d'entrada puga semblar curiós, la major part es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L'explicació és ben senzilla, el 1391 aquesta ciutat va prestar 50.000 florins a l'infant Martí, futur Martí l'Humà, per a la campanya de conquesta de Sicília que portaria a terme a l'any següent el seu fill Martí el Jove. La corona va cedir en penyora Elx i Crevillent fins que el préstec fos retornat, i així fou com Barcelona es va convertir, de facto, en la senyoria feudal d'aquestes viles fins a 1473. Els consellers de Barcelona reberen durant aquests anys centenars de cartes i informes sobre els més diversos temes i assumptes de govern per part dels seus representants al senyoriu d'Elx, però també rebien i responien cartes dels jurats i altres càrrecs de la vila, dels vells i altres càrrecs de la moreria, i lògicament mantenien correspondència amb els oficials reials de la governació d'Oriola i els nobles d'altres senyorius veïns. Tota aquesta documentació, doncs, permet fer un seguiment prou complet de tots els assumptes importants que afectaren a la vila d'Elx i a la seua moreria en tots aquells anys. Fins i tot resulta repetitiva, perquè el canvi anual de consellers a Barcelona els obligava a ocupar-se des de zero d'assumptes que s'allargaven durant molt de temps. Així doncs, per l'abundància de documentació i la seua localització, han estat diversos autors, la majoria catalans, els que l'han emprada en alguns treballs publicats, com ara Roser Salicrú, Josep-David Garrido Valls o José Hinojosa. I de forma especialment extensa, sobre el cas de corrupció que ens ocupa, Mª Teresa Ferrer i Mallol, qui hi va dedicar un article al darrer número de la Revista d'Història Medieval que va publicar el departament de la Universitat de València ja fa 10 anys.

Entrant ja en el tema, segons aquests autors l'aljama de la moreria d'Elx es trobava dividida en dos bàndols a mitjans del segle XV, les figures més importants dels quals eren, d'una banda l'alfaquí Muhammad al-Hājj (Mohamed Alhaig), i de l'altra el cadí Alī ibn Sa‘ūd (Ali Abençaot). No m'agrada massa emprar el mot “bàndol” per a referir-me a aquest cas entre musulmans, perquè automàticament la nostra ment ho assimila a les lluites de bàndols entre cristians que es van produir als segles XIV i XV en les principals ciutats de la Corona. Uns bàndols interclassistes, aquests, que estaven encapçalats per famílies nobiliàries i en els quals estaven involucrats tota la ciutat a través de les xarxes clientelars. El relat dels fets sobre el cas de la moreria d'Elx oferit per Mª Teresa Ferrer a l'article adés esmentat, permet veure que no tota l'aljama estava dividida entre partidaris d'un i altre personatge de forma continuada, i sembla que només era l'oligarquia dirigent la que estava enfrontada, mentre que la resta de l'aljama donava suport a uns o a altres depenent del cas o del moment.

Elx representada a les Cántigas de Santa Maria, del segle XIII, amb una séquia i una palmera

Cal tindre present, també, no està de més recordar-ho, que les moreries al regne medieval de València són barris habitats exclusivament per musulmans, emplaçats junt a les principals ciutats i viles del país, fora de la muralla on habiten els cristians. Es formaren majoritàriament després de la conquesta del segle XIII amb musulmans desallotjats de llurs cases i terres perquè aquestes foren ocupades per colons cristians. Però la major part dels seus habitants al segle XV no descendien d'aquells primers andalusins deportats, perquè la mobilitat era molt alta. Contínuament arriben nous pobladors provinents de les aljames dels voltants, fugint de les fortes rendes exigides pels senyors laics, mentre que molts altres se n'anaven a buscar altres llocs per a viure i abandonaven la moreria, cosa que va passar especialment arran d'aquests fets. Molts dels que hi viuen no tenen terres, són eixarics i treballen la terra dels terratinents cristians. Però també n'hi ha musulmans amb terres pròpies (en el cas d'Elx tenen reservada la partida del Magram, que rep el seu nom de l'impost pagat pels musulmans sobre les terres irrigades), i alguns fins i tot es poden considerar rics.

La comunitat que habita la moreria se'n diu aljama (de l'àrab al-jama'a), però aquestes aljames de les moreries no funcionen igual que les aljames de les alqueries que provenen d'abans de la conquesta (“aljames autònomes”, segons la coneguda proposta de Josep Torró). Tenen uns vells, és cert, que representen a la comunitat i que prenen el nom dels antics xeics clànics que governaven les aljames, tot i que en la pràctica funcionen com uns jurats cristians. I un alfaquí que s'ocupa de dirigir les pregàries dels divendres i d'altres assumptes més espirituals. Però qui governa realment l'aljama, deixant de banda els representants cristians de la senyoria, és el cadí (en altres moreries és l'alamí), inicialment un càrrec que s'ocupa de la justícia (segons la sunna i la xari'a, la tradició i la llei islàmica), però que també té altres atribucions de govern com ara les reparticions de les rendes entre els membres de l'aljama, i era el contacte amb la senyoria, per la qual cosa era elegit directament per aquest i comptava amb el seu suport. Això ens permetrà entendre, ara, per què actua cadascú com actua en aquesta història.

Un grup de persones consulten un alfaquí, en una imatge siriana del segle XIV

Sembla obvi que no qualsevol podia ser cadí o alfaquí, perquè es requerien uns coneixements tècnics de la llei per a poder exercir el càrrec, per això era habitual que provingueren de fora de l'aljama. De fet, la formació per a exercir aquests càrrecs començava de menut, per la qual cosa era molt normal que existiren vertaders llinatges de cadís, ja que els fills seguien la tradició dels seus pares. Així, pareix que el cadí Alī ibn Sa‘ūd pertanyia a una família de cadís ben arrelada a la zona des de feia anys. Cap a 1371 un Sa'd ibn Sa‘ūd (Çahat Abençot), originari de la vall d'Elda, era cadí de la moreria d'Elx i de la mateixa vall. Posteriorment, en 1387, era cadí de Montfort un Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençot), necessàriament família de l'anterior, tot i que no sabem amb quina relació. En 1392 aquest mateix personatge ja està documentat com a cadí d'Elx, i més tard en 1398 ho era també d'Alacant. Finalment, en 1428 fou nomenat cadí d'Elx un tal Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençaot), després de la destitució del totpoderós cadí general de la Corona d'Aragó Alí de Bellvís, que segons Mª Teresa Ferrer segurament ja és el protagonista d'aquesta història desenvolupada 20 anys després del seu nomenament, cap a 1449. Tot i que la transliteració Abençot i Abençaot no coincideix, en realitat és el mateix nom, encara que Hinojosa els considera famílies diferents. Ferrer opina que els dos Alī ibn Sa‘ūd deuen ser pare i fill, però jo ho trobe força improbable perquè entre els musulmans mai es posa al fill el mateix nom que al pare. Tampoc no poden ser la mateixa persona per la diferència d'edat, però potser són oncle i nebot. Amb tot, cal dir que encara que l'Alī ibn Sa‘ūd nomenat en 1428 apareix normalment a la documentació com Alí Abençaot, també apareix fugaçment alguna vegada com Ali Abençat Abençahot, la qual cosa vol dir que el seu vertader nom era Alī ibn Sa'd ibn Sa‘ūd, és a dir, Alī fill de Sa'd i net de Sa‘ūd, de manera que em pareix més probable que siga fill d'aquell Sa'd ibn Sa‘ūd que era cadí d'Elda i Elx en 1371. En qualsevol cas, no deixen de ser tot especulacions.

Pel que fa a Muhammad al-Hājj, o Muhammad ibn al-Hājj, era originari de l'alqueria de l'Almudaina, a prop de Cocentaina, i va anar a viure a Elx el 1432 per a exercir el càrrec d'alfaquí, quatre anys després del nomenament del nou cadí. Com ha pogut veure Hinojosa, en els anys següents el seguirien familiars seus des de l'Almudaina fins a Elx, inclosos sogres i cunyats, fins a un total de 20 persones. Podríem dir, doncs, que quasi tot el seu clan es va traslladar amb el cap de família, i sembla que en algun lloc s'arriba a dir, en un to jocós, que per culpa seua es va despoblar l'Almudaina. Amb tot, Muhammad al-Hājj no es dedicava només a exercir les funcions típiques del nou càrrec, ja que tenia negocis comercials i era home de diners, amb els quals va saber teixir una vertadera xarxa clientelar d'adeptes als seus interessos. Probablement fou cap a 1448 quan va casar a la seua filla Zuhayra amb un dels, aparentment, més rics de la moreria, Mūsà al-Muqaddam. Però va resultar que en realitat estava arruïnat i ple de deutes, per la qual cosa va trencar el compromís, ja que encara no s'havia celebrat la boda en si. De seguida la va casar de nou amb un altre personatge, 'Axir ibn Zakariyyā’ (en alguns documents 'Ayyād ibn Zakariyyā’), que acabaria esdevenint lloctinent de cadí, i finalment cadí anys més tard. És obvi, doncs, que l'alfaquí va emprar el matrimoni de la filla per a augmentar el teixit de la seua xarxa de poder.

La torre de l'Almudaina, alqueria del Comtat, d'on era originari l'alfaquí Muhammad al-Hājj

Cap a eixe mateix any de 1448 els interessos del cadí i l'alfaquí començaren a xocar, tot i que no sabem exactament quins eren, i això desenvolupà un conflicte a l'aljama que potser venia d'abans. Certament és estrany que no hagués passat res en els 20 anys anteriors des que van ser nomenats ambdós, i possiblement es tracta d'un problema de conservació documental. Però, en qualsevol cas, fou en aquest any quan tenim notícia que els dos protagonistes s'acusaren mútuament davant els consellers de Barcelona de clavar-se en els afers propis del càrrec de l'altre, i buscaren el suport de la senyoria. Tot un símptoma d'on emanava vertaderament el seu poder en l'aljama. Inicialment els consellers es decantaren pel cadí, com és lògic, i amonestaren l'alfaquí, però poc després li alçaren el castic i sembla que tot quedà en un no res. Com que la senyoria estava clarament de part del cadí, l'alfaquí i els seues partidaris decidiren atacar-lo pel seu punt més fluix, que era la comptabilitat de l'aljama. Fou acusat de corrupció.

Els vells de l'aljama, que li eren contraris, l'acusaren d'haver-se quedat amb els diners de la venda de la pansa i de la sosa. Ja se sap que era ben normal, des d'abans de la conquesta probablement, i amb seguretat des del segle XIII, que les aljames musulmanes vengueren la collita de pansa de forma conjunta als mercaders, i normalment era el cadí l'encarregat de gestionar la venda i posteriorment repartir els diners. De la mateixa manera, la sosa, extreta de les marjals d'Elx, era un producte molt típic de la zona, que lògicament no es podia vendre als mercaders en petites quantitats i també requeria negociar amb grans càrregues. El cadí es negava a retre els comptes davant de l'aljama, i viatjà fins a 4 vegades a Barcelona a convèncer els consellers que tot era mentida. Aquests li donaven sempre suport, però el conflicte no s'apaivagava i finalment s'acordà que una comissió revisaria els compte en tres mesos. Els encarregats foren un cristià veí d'Elx, Andreu Granyana, amb l'ajuda d'altres dos cadís, que foren els d'Elda i Novelda. 24 dies després la comissió cridà els vells i el cadí per comunicar-los la sentencia en privat abans de fer-la pública, però Alī ibn Sa‘ūd no es presentà i fugí a Oriola. Òbviament ja sabia que la sentència no li era favorable.

El molí de Ressemblanc, sobre la séquia Major d'Elx encara amb caixer de terra en 1870. Al fons la torre de Ressemblanc, construïda al segle XV. Fotografia de Jean Laurent

Com a curiositat, el mateix lloc en l'actualitat segons fotografia de Google Street View. El molí fou enderrocat el 1988 per a ampliar el camí que condueix a una nova urbanització

La sentència condemnava el cadí a pagar 8.824 sous i mealla, que segons els jutges s'havia quedat dels diners de l'aljama. Però més tard ens assabentem per una carta dels vells a Barcelona que en realitat només li han demanat comptes des de 1432 (recordem que el van nomenar en 1428), i a més a més la comissió li havia perdonat uns altres 8.000 sous. El cadí es va aveïnar a Oriola, però els jurats d'aquesta ciutat no li va garantir que el defensarien, per la qual cosa se'n va anar a Barcelona a defensar-se ell directament davant els consellers. Amb tot, sembla que aquesta vegada, amb una sentència ferma condemnatòria, aquests ja no el van creure, i el van destituir. L'alfaquí, per la seua banda, que fins ara s'havia mantingut al marge oficialment (no sabem si estava darrere dels vells), va aconseguir una victòria rotunda, ja que no solament es va desfer del seu enemic, sinó que damunt van nomenar provisionalment el seu gendre 'Axir ibn Zakariyyā’ com a lloctinent de cadí en substitució d'Alī ibn Sa‘ūd. Però per a l'aljama en general fou un desastre econòmic, perquè no solament el cadí no va pagar el deute, sinó que les despeses ocasionades en advocats i missatgers a Barcelona es van valorar en 10.000 sous, que es van carregar sobre el conjunt de l'aljama mitjançant una alfarda extraordinària. No podia haver-se fet en pitjor moment, perquè n'hi havia molta sequera (el Vinalopó, ja sabeu) i duien dos anys de molt males collites, de manera que un bon grapat de famílies van abandonar el Raval d'Elx i se'n van anar a l'horta d'Oriola.

Dos mesos després de l'afer de la sentència l'antic cadí Alī ibn Sa‘ūd va tornar a Elx, i es va trobar que l'aljama havia venut els seues bens per a recuperar una part del deute, i les seues protestes no van servir de res. El nomenament uns mesos després d'un nou procurador de la senyoria, és a dir el representant de Barcelona, provocà que es revisara de nou el cas amb un tribunal format per altres tres cadís. Aquests van confirmar la sentència perquè una vegada més l'ex-cadí no va aconseguir provar la seua innocència, però li rebaixaren la quantitat que devia retornar a l'aljama. Ibn Sa‘ūd ja es preparava per a fugir de nou a Oriola quan fou arrestat, i els seues bens van ser embargats. Com que no arrivaven ni a una tercera part dels deutes, aleshores van anar a per els seues fiadors, que fugiren, aquests sí, fins a Asp. Amb aquest acte, però, feren entrar en joc un nou actor en el conflicte, el senyor d'Asp, que era el comte de Cocentaina i un dels feudals més poderosos del regne en aquell moment, que va defensar aferrissadament els seues nous vassalls. Ja arribats a 1450 l'ex-cadí continuava a la presó, però finalment aconseguí fugir també a Asp.

Durant els dos anys següents foren continus els conflictes entre Barcelona i el comte de Cocentaina. En realitat amb la seua dona i el seu fill, ja que ell hi era a Nàpols amb el rei i sembla que no en sabia res del tema. De tot plegat sembla deduir-se que la família del comte volia desestabilitzar la senyoria de Barcelona perquè el seu vertader objectiu era aconseguir fer-se amb Elx i Crevillent. I ben bé que ho van aconseguir, per la força, fent contínues cavalcades per l'horta d'Elx furtant ramat i segrestant musulmans. Mentrimentres, els representants de Barcelona s'ho veien tot impotents per la impossibilitat de defensar els seues vassalls, ja que la totpoderosa ciutat catalana estava massa lluny d'Elx com per a enviar tropes per un assumpte així. A poc a poc, però, com es natural, l'excusa que havia servit els senyors per iniciar els conflictes fou oblidada, i ja no se sap pràcticament res de l'antic cadí d'Elx Alī ibn Sa‘ūd. L'alfaquí Muhammad al-Hājj aconseguí guanyar la batalla interior pel poder de l'aljama, i durant un temps fou qui manava. Però l'alegria no li durà molt de temps. A poc a poc l'aljama es va anar posant també en la seua contra, i finalment acabaria també ell per fugir a terres del comte de Cocentaina buscant la seua protecció. Però això ja és una altra història.