I per què no matar al rei? El català que intentà assassinar a Ferran el Catòlic

Ferran el Catòlic, presidint les Corts catalanes

Ha passat a la història com l'any cabdal de l'inici de la Monarquia Hispànica. A penes acabada de formar després de la unió dinàstica dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, 1492 va ser l'any de la conquesta de Granada, el 2 de gener, de l'expulsió dels jueus, el 31 de març, i de l'arribada de Colom a Amèrica, el 12 d'octubre. Però podria haver sigut una fita encara molt més significativa si el monarca aragonès hagués mort, com va estar a punt de succeir el 7 de desembre a la ciutat de Barcelona. I no de mort natural, sinó assassinat per un pagés català. Situem els fets: poc després d'iniciar el seu regnat en 1479, Ferran el Catòlic visità la capital comtal per tal de celebrar les Corts entre 1480 i 1481, que consolidaren el paper de la Diputació del General a l'hora de salvaguardar les lleis catalanes front a les actuacions que les infringien, incloses les de l'administració reial. En certa manera, era una forma de posar punt i final a la Guerra Civil catalana de 1462-1472 que havia suposat un conflicte entre el seu pare, Joan I, amb el suport de la pagesia remença, i les capes senyorials -urbanes i nobiliàries-, representades per la pròpia Diputació. No obstant, el conflicte entre els remences -els camperols de la Catalunya vella sotmesos a mals usos feudals- i els senyors encara no havia clos, de manera que un poc després de les Corts esmentades es produí un segon alçament pagès, en 1484. La revolta fou aixafada i el seu líder, Pere Joan Sala, decapitat. En qualsevol cas, això acabà conduint a un pacte final: la coneguda Sentència de Guadalupe, de 1486, segons la qual els remences podrien redimir individualment els mals usos pagant una important quantitat. D'aquesta forma, després de dècades de conflicte i lluites permanents, només les capes altes de la pagesia pogueren accedir a aquell alliberament de la servitud.

Aquest és el context en el que en 1492 Ferran el Catòlic arribà a Barcelona, sense haver xafat terres catalanes durant onze anys, des de les Corts de 1481 -cal fer notar que la pròpia Sentència de Guadalupe fou atorgada en el monestir homònim d'Extremadura. I encara no havia fet ni dos mesos que el monarca s'havia instal·lat a la ciutat que un migdia, quan eixia del saló del Tinell després d'haver presidit una audiència de justícia pública, un camperol el va abordar a colp d'alfange. Així ho registra el dietari del Consell municipal de Barcelona: Joan Canyamàs, pagès, bar e traïor malvat, ab ànimo diabòlich, passat migjorn quasi un quart d'ora, exint la magestat del senyor rey del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent devant la porta de la sglésia de dit palau, donà a la dita magestat un colp en lo coll ab una spasa, del qual isqué sanch. Un relat posterior, el del notari català i arxiver reial Pere Miquel Carbonell en les Cròniques d'Espanya remarca el poc que va faltar per a la decapitació del monarca: Quant lo rey hagué devallat lo segon graó, ell, com a traïdor venint-li detràs, tragué la espasa nua que tenia dejús la capa, e donà ab aquella un cop entre cap e coll al rey, que si no fos per miracle de Nostre Senyor lo cap de les espatles en un pich la y haguera llevat. E Nostre Senyor volgué que lo colp vengué flach, per lo moviment de devallar del rey e per lo malvat que li tremolà lo braç, impedit per les espatlles de un altre. En fallar el colp inicial, el pagès fou detingut de seguida pel seguici del rei, que l'apunyalà tres voltes fins que el rei dix en son castellà: 'No lo matéis', de manera que pogué ser posteriorment jutjat i sentenciat.

El rei tingué realment molta sort. Segons conta el mateix Carbonell, el colp d'alfange havia pres una part del coll vers lo cap e altra vers a orella, e no havia pres la del mig, lla hon és la vena vital. És a dir, que de ben poc no li va tallar la jugular. Així, tot i que va arribar a perdre la consciència i en principi es va témer per la seua vida, Ferran el Catòlic pogué eixir indemne de l'incident mitjançant l'aplicació de set punts de sutura. De seguida es procedí a jutjar a l'atacant. En inici, segons afirma el capellà i cronista extremeny Andrés Bernáldez es dubtava de la seua procedència: Francés es el traidor; navarro es el traidor; no es sino castellano; catalán es el traïdor -cal fer notar que ningú dubtà si era aragonès o valencià, per exemple. Pere Miquel Carbonell, en tot cas, aclareix qualsevol dubte: home de nostra nació, appellat Juan Canyamàs, de Canyamàs, qui és loch en Vallès, prop lo castell de la Roca, pagès de remença. Aquest darrer detall és el que ha fet pensar a la majoria d'historiadors contemporanis que aquella era la raó per la qual intentà matar al rei: el llaurador tenia 60 anys, procedia d'una zona molt activa en els alçaments remences i, segons sembla, havia estat desterrat a França per haver participat en elles. Tanmateix, tot i que això resultaria lògic a partir de les escasses dades que tenim -una acció individual de revenja en el context de les reivindicacions remences frustrades-, probablement mai no ho podrem certificar, ja que no s'ha trobat el registre del procés judicial al qual va ser sotmès, amb les tortures i declaracions pertinents. En tot cas, la versió oficial va ser simplement i planerament que estava boig. Sentia veus que l'empenyien a fer-ho: Le avía paresçido un onbre en manera de fuego, el qual le dezía que era el Espíritu Sancto; Porque dezía quel Espíritu Sancto se lo avía así mandado; Mata a este rey, y tú serás rey, que este te tiene lo tuyo por la fuerza.

Com deia, però, de moment no tenim més dades sobre la qüestió. El que sí que sabem a ciència certa és el final, evidentment horrible, que tingué Joan de Canyamars. Després de només quatre dies de judici fou condemnat a mort i el 12 de desembre de 1492 es procedí a la seua execució. El tragueren de la presó, el desvestiren, el portaren a la plaça del Rei i el pujaren a un castell de fusta tirat per un carro, nugant-lo a un pal com si'l deguessen crucificar. En la mateixa plaça, estant viu, li fo levat un puny e un tros del braç. Després fou dut pels carrers de Barcelona fent diverses parades per a infringir-li més càstigs: feren aturar lo castell e llevaran-li un ull, y en l'altre carrer l'altre ull e l'altre puny, e anant en l'altre carrer levaren-li l'altre bras, e aprés en los altres carrers, axí anant, lo desmembraren, levant-li adés un membre, adés altre, fins a traure-li lo cervell. Finalment, fora de la ciutat, lapidaren les restes que quedaven i les cremaren. Segons Bernáldez, a més a més, aventaron la ceniza al viento, per a què no quedés absolutament res d'ell. Així finia l'únic intent conegut i documentat de regicidi a la Corona d'Aragó, ja que, contràriament a d'altres territoris europeus, ací no hi hagué cap canvi successori per la via de l'assassinat, com, per exemple, a Anglaterra (Eduard II i Eduard V), a Escòcia (la reina Maria) o a França (Enric III i Enric IV). De fet, la matèria ha estat objecte particular d'estudi per part de Robert von Friedeburg, professor d'Història de les Mentalitats de l'Erasmus University Rotterdam. Així doncs, si voleu tenir una visió global del regicidi, podeu consultar la seua important obra Murder and Monarchy. Regicide in European History, 1300-1800. Mentrestant, continuarem preguntant-nos si Joan de Canyamars actuà imbuït per l'Esperit Sant o enutjat pel tancament en fals del conflicte remença, que potser arruïnà la seua vida.