Fraus fiscals, corrupció i política al món rural valencià

Parlava en l’última ocasió de les lluites polítiques esdevingudes en els pobles valencians als segles medievals, testimoni de què els temps no han canviat tant i tant. Avui, per acabar de donar una visió de conjunt del tema i també per complementar l’últim post de Ferran, que tractava la corrupció duta a terme pels membres més poderosos de les aljames musulmanes, cal abordar la qüestió dels fraus fiscals. De nou, l’escenari no és la ciutat ni tampoc les viles mitjanes del país, allà on, per lògica, haurien d’ocórrer aquesta mena d’assumptes. Com l’altra vegada, la mirada es dirigeix a Vilafranca, l’aldea de Morella, en el tombant dels segles XIV i XV, i el protagonista és el veí més influent del lloc, el ric mercader Berenguer Centelles.

Emplaçament de Vilafranca

En l’última dècada del segle XIV, la universitat de Vilafranca travessa un període certament crític, ja que, a les caresties i les epidèmies de pesta que se succeeixen des dels anys setanta d’aquesta centúria, s’afegeix un creixent endeutament que s’arrossega des de la guerra amb Castella (1356-1374) i que ofega les finances municipals. És necessari, doncs, prendre polítiques d’ajust molt estrictes per reflotar l’economia local i açò passa per posar fi a la situació de privilegi que gaudeixen les principals fortunes del lloc.

El 15 de febrer de 1394, dos àrbitres resolen el contenciós que Berenguer Centelles mantenia amb el Consell de Vilafranca arran del desaveïnament del mercader i l’impagament dels impostos dels dos últims anys. Entre 1387 i 1388, Berenguer «se apactà ab lo Consell» de Vilafranca per residir al lloc almenys per vuit anys i satisfer durant aquest temps les peites corresponents per «XXV lliures de moble». A pesar del pacte, el mercader no respectà el termini, ja que «se’n partí e·s desveïnà del dit loch una e dues vegades, la una al loch de Mirambell e l’altra a la vila de Morella, per stoldre e stalviar sos béns dels grans càrrechs e peytes que eren en lo dit loch», segons diu Centelles, «o per ço qui a ell plagué», com al·leguen els jurats. Berenguer deixà també de pagar la contribució dels dos últims anys, al·legant que la universitat li devia «alqunes quantitats per rahó de diverses jornals per ell fets, ... axí en missatgeries com en procurar lo dit loch». Finalment, els àrbitres commuten la quantitat deguda per Berenguer en concepte de peita pels salaris corresponents als treballs fets pel mercader en servei de la comunitat i, amb açò, dilueixen la tensió.

Vista de Vilafranca

L’estratègia de Berenguer ha estat plenament efectiva. Immediatament després de conèixer la sentència, el mercader s’aveïna de nou a Vilafranca pe altres per vuit anys, però ara s’estableix que només haurà de pagar «per XX lliures de moble». És a dir, ha aconseguit reduir la base imponible sobre la que haurà de contribuir en les càrregues veïnals i, a més, queda també exempt de participar en la col·lecta més onerosa del lloc, concretament aquella destinada a manllevar els deutes municipals

La consecució d’aquesta situació de privilegi i els negocis que manté al lloc empenyen a Berenguer a romandre a Vilafranca fins 1402 i sembla que les disputes amb les autoritats locals s’aturen almenys fins 1401. Durant l’estiu d’aquest any i davant la greu carestia que assota tot el regne, els nous jurats –a l’elecció dels quals s’havia oposat Berenguer– prohibeixen al prohom vendre cereals al lloc per posar a les especulatives operacions que estava protagonitzant. Privat d’un dels principals negocis –el comerç de cereals– i finalitzat el termini estipulat al contracte de 1394, Berenguer canvia novament la seua residència i s’aveïna a Portell el maig de 1402. Uns dies després, presenta el preceptiu document a les autoritats locals i es mostra disposat a resoldre els deutes pendents amb el Consell, encara que exigeix als jurats que no el facen contribuir en les càrregues comunals perquè ella ja no és veí del lloc.

Mercaders comptant

Els jurats accepten la partida, però el justícia Pere Gavaldà està decidit a posar fi a l’actitud irreverent del prohom i ordena obrir el saig de Centelles per segrestar certa quantitat de forment. Fet açò, Berenguer posa una demanda contra la universitat en la cort de la Governació de València, el tribunal superior de justícia del regne, al·legant que l’execució és injusta i que havia deixat de pagar l’impost perquè anava destinat a quitar els deutes del Consell –contribució de la qual estava exempt, segons diu– i la mateixa universitat li devia altres 60 florins per un préstec que li féu el 1397.

Malgrat la demanda interposada davant el tribunal reial, la disputa se resol per via d’amigable composició a través de la intervenció d’Antoni Mir i Antoni Centelles com a àrbitres. Mir i el germà de Berenguer finalment es pronuncien a favor del mercader i estableixen que Pere Gavaldà ha de tornar-li el blat segrestat, a més de commutar les quantitats de diners que el mercader i el Consell es devien mútuament.

Pont sobre el riu de les Truites

Davant la crisi frumentària i financera dels últims anys del segle XIV, el justícia, els jurats i els consellers extremen el control sobre les contribucions dels prohoms, tant locals com forasters, els quals inicien demandes semblants a les efectuades per Berenguer Centelles. Pere Brusca, de Morella, Guillem Salvador, de Mirambell, Antoni Florenç, Pere i Pasqual Colom esdevenen l’objectiu del zel dels peiters i els fan contribuir en despeses comunals de les quals, en principi, estan exempts. L’agost de 1401 Bartomeu Bonfill i el notari Sanxo Sanç, àrbitres elets per resoldre la causa suscitada entre aquests prohoms i el Consell de Vilafranca, condemnen la universitat a tornar a Pere Brusca i Guillem Salvador una part de les peites pagades des de 1398, donant validesa a l’exempció aconseguida anys enrere per no contribuir en els deutes del lloc, mentre que deixen en mans d’un savi en dret de Forcall la resolució dels casos de Florenç i els germans Colom. Els mediadors posen fi al conflicte amb els prohoms foraster, però prefereixen no entremetre’s en els litigis dels notables locals, bé per no augmentar el clima de tensió existent en la comunitat o bé perquè no volen perjudicar els interessos dels seus col·legues i, amb això, prendre una decisió contrària als interessos del col·lectiu.

Camperols pagant el delme

L’emissió d’aquesta sentència no evita, tanmateix, que Pere Gavaldà, justícia el 1402, continue amb la política agressiva dels anys anteriors i açò suscita la protesta de Pasqual Colom davant el seu lloctinent, Francesc Torres, «com lo dit en Pere se’n hagués aportats del seu mas tres cafissos triticum sens alguna causa justa, que ell non sab». Torres li respon «que son principal ho sabie, que ell no, e que·n demanàs a ell», i aleshores Pasqual persevera en la seua demanda, «com moltes vegades fos vengut a cort per demanar les dites coses e lo dit en Pere Gavaldà, justícia, ex causa no vulgué aturar en cort ni en vila, ans lexe lochtinent per dilatar al dit en Pasqual e fer-lo messionegar e vexar aquell de [...] e treballs». Significativament, un dels testimonis de la queixa feta per Pasqual Colom és Berenguer Centelles qui, el novembre d’aquest mateix any, protesta també contra Pere Gavaldà per les mateixes raons, sent ara els testimonis Pasqual Colom, Pasqual Manxo i Jaume Centelles. Els prohoms agreujats fan causa comú per defensar les seues posicions.

L’agressivitat dels dirigents comunitaris està també al darrere de la partida d’Antoni Florenç. El febrer de 1402, Florenç presenta al justícia i als jurats de Vilafranca la carta d’aveïnament a la vila d’Onda i, amb açò, pretén evitar bona part dels problemes plantejats per les autoritats locals. immediatament després, com fa Centelles, Florenç inicia un plet en la cort de la Governació i, el juny de 1402, el lloctinent del governador es dirigeix als jurats de Vilafranca per a obligar-los a pagar a Florenç les messions judicials ocasionades.

Aquest últim fet indica que la resolució del litigi ha estat favorable a Florenç, com també ho han estat la resta de sentències judicials o arbitrals relatives als altres prohoms. Així, doncs, es posen en evidència els “excessos” comesos per les autoritats locals en el seu zel per fer contribuir als veïns més rics en les càrregues veïnals i, sobretot, ix a la llum la trama de relacions que els prohoms són capaços d’ordir per escapar airosos dels contenciosos.

La calma sembla restaurar-se un parell d’anys després. Passat el moment més greu de la crisi frumentària, la normalitat torna a la vida política de Vilafranca. Recolzats pels tribunals de justícia i per altres notables locals a través de les seues sentències arbitrals, els prohoms afectats han eixit reforçats de l’enfrontament amb les autoritats del lloc i mantenen el volum de negocis anterior a l’inici del conflicte. Fins i tot Florenç, que havia partit a Onda, s’aveïna de nou a Vilafranca el 1404 i, des d’aleshores, ocupa distintes magistratures.

Només Berenguer Centelles declina la tornada. Segurament ha aconseguit unes bones condicions per establir la seua residència a Portell, des d’on pot gestionar els seus negocis crediticis i de compravenda de llana i productes agraris, mentre que del patrimoni agropecuari de Vilafranca se n’ocupa el seu fill Antoni, que pren les regnes de l’explotació domèstica a poc a poc. Al cap i a la fi, el seu exemple és el millor testimoni de les estratègies que posen en pràctica les elits rurals per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de pagesos, encara que això perjudique clarament els interessos del col·lectiu.