Un repic de campana

L’estiu de 1990 els veïns de Xert (el Maestrat) visqueren una experiència que difícilment podran oblidar. Un calorós dia d’agost d’aquest any, ajudat per alguns joves xertolins, el mestre campaner càntabre, que havia arribat al poble uns mesos abans, per fi acabava la seua feina. Naixia Maria, la campana que omplia el buit existent a l’espadanya de l’Església Vella i que, des d’aquell moment, ha repicat tots i cadascun dels dies de festa, juntament amb les seues companyes Benjamí, Modesta, Vicent i Joaquim. Aquest humil narrador era només un xiquet, però recorda amb nitidesa l’ambient de festa i també d’expectació que visqué el poble i tots els seus veïns mentre naixia Maria. Alguns pocs hi participaren directament, deixant la seua feina habitual i treballant de sol a sol perquè la campana poguera estar acabada abans de la festivitat de Sant Roc, el dia que s’havia d’estrenar de manera solemne. Els altres, la majoria, anàvem tots els dies a veure quines eren les passes que seguien el mestre càntabre i els seus “deixebles” xertolins en la fabricació de Maria. Xiquets, joves i no tant joves passàrem hores i hores expectants al costat de l’improvisat forn que s’havia construït ben a prop de l’Església Vella per fondre la campana. El fet, excepcional, trencà la rutina habitual que marcaven les feines agrícoles i ramaderes del poble, convertint-se en l’element que ritmava la nostra vida quotidiana. I això que ja hi havia ràdio i televisió! Imaginem-nos ara una situació semblant a l’època medieval.

Façana de l'Església Vella de Xert

Per als habitants dels pobles i les ciutats medievals les campanes eren un element imprescindible en les seus vides. Els seus repics marcaven el ritme de la vida, del treball i del descans, de l’alegria i del dolor, del perill i de la guerra. Informaven veïns i forasters de les hores canòniques, repicaven amb goig els dies de festa i ho feien amb un to fúnebre quan moria algun veí, marcant el pas de la processó que capellans, amics i parents feien des de l’església fins el cementeri amb el cos del difunt. Avisaven dels atacs i prevenien de les incursions de tropes enemigues, al mateix temps que anunciaven amb solemnitat la vista d’algun personatge il·lustre, ja fóra el rei, el bisbe o un noble. Servien, per últim, per marcar l’hora de recollida dels bons hòmens a les seues cases i per donar inici al temps dels lladres, els jugadors i les prostitutes, tot just després del toc del seny del lladre, a poqueta nit.

Imatge de Culla

Tal era la importància de les campanes per articular la vida dels veïns que les autoritats municipals preveien una despesa anual fixa per pagar a un campaner, encarregat de fer sonar les campanes a les hores indicades. És el cas de Culla, una petita comunitat rural del Maestrat, on els jurats disposen un salari de 10 sous per pagar un veí encarregat de fer repicar les campanes de l’Església. Al tombant del segle XIV, fins i tot, aquest campaner s’incorpora a l’equip burocràtic local com si fóra un magistrat més, juntament amb l’algutzir i el guardià del terme, encara que mantenint les distàncies entre els uns i els altres, és clar.

El campanar de Culla

El mateix ingrés anual percebien el 1408 els preveres de Vilafranca, als Ports de Morella, per sonar lo seny quiscuna nit per lo dit loch, encara que ací els diners no provenien de la caixa municipal, sinó de les rendes de l’església. Arrendades a través d’un contracte com qualsevol altra imposició, les rendes de l’església local solien recaure en mans de capellans que, a banda, havien de toquar quiscun jorn matines, hora acostumada missa, tèrcia, migdia, nona, e vespres e completa, com sie axí acostumat tots temps antigament. Heus ací les hores canòniques que ritmaven la vida dels vilafranquins.

Si els jurats preveien una despesa per pagar el campaner, tampoc no podien desatendre l’estat de les campanes del poble. Com els aladres dels llauradors, els martells dels ferrers, les serres dels fusters i qualsevol altra eina que s’usa habitualment, les campanes necessitaven ser reparades de manera periòdica. I la veritat és que invertien grans quantitats de diners en fabricar-ne de noves i reparar les que ja hi havia al campanar. El 1316 els jurats de Vilafranca paguen a Bartomeu Tronxó i Domingo Bernat, mestres campaners de la veïna Mosquerola, quasi 3.000 sous per la fabricació d’una campana. S’havia trencat la vella i els jurats no tenen més remei que encomanar-ne una de nova, que, segons s’especifica al contracte notarial, pesa mil DCCLXIX libres, quasi 630 kilograms, a un preu de XX diners per libra. I, com succeeix amb la resta d’utensilis a l’època medieval, no es desaprofita res, perquè per a la fabricació de la campana nova els mestres campaners utilitzaren nou-cents XIX libras de coure de la campana vella, que cobraren a preu de XIII diners per libra.

El campanar de Vilafranca

Quasi trenta anys més tard els jurats de Vilafranca han de preveure una altra despesa per fabricar una altra campana nova. La vella ja està inservible i, en conseqüència, acorden amb un mestre campaner de Valls, a Tarragona, l’adquisició d’onze quintars i mig de coure i altres tres quintars i mig d’estany per preu de 1.500 sous. Els vilafranquins paguen 100 lliures per quintar de coure, mentre que l’estany val 120 lliures per quintar. Vet ací altra de les característiques de la indústria valenciana medieval, la mancança de matèries primeres, especialment en relació als metalls, que han de ser importades de fora, aspecte que les encareix. Es tracta d’inversions molt fortes per a les precàries economies municipals d’aquestes comunitats rurals. Pensem que el pressupost anual de la universitat de Culla en els primers anys del segle XV és de 3.000-3.500 sous, de manera que les inversions que fa la de Vilafranca quasi un segle abans per fabricar una campana nova a ben segur superen les previsions de les autoritats locals. Aleshores, aquesta mena de despeses comunitàries segurament serien cobertes amb l’establiment d’un pagament extraordinari en el que participarien tots els veïns de manera equitativa.

Dues campanes

A finals del segle XIV, les campanes de Vilafranca han de ser reparades de nou. Ara, però, no s’acudeix a especialistes de la comarca o dels pobles veïns, sinó que els jurats fan venir al poble un mestre campaner de més enllà dels Pirineus, en concret del comtat de Foix. En aquesta ocasió no es fixa una quantitat determinada, sinó que el preu s’acordarà una vegada les campanes hagen estat reparades. Així, en el contracte s’especifica que els jurats es faran càrrec de les despeses del viatge i del manteniment del mestre campaner, mentre que aquest haurà de venir ben proveït de ferramentes i eines per garantir la reparació de les campanes. L’única indicació que s’estableix és que el mestre campaner rebrà per la reparació de cada perpal o barra travessera d’obrar 3 diners i mealla, i per tota altra ferramenta que serà necessària per a la reparació rebrà 4 diners. Per últim, s’estableix que el seu treball estarà en tot moment supervisat per altres dos mestres campaners. Els jurats saben de la importància de les campanes per a la vida dels seus veïns i de la gran quantitat de diners que hauran d’esmerçar en la seua reparació, així que volen tenir-ho tot ben nugat. No obstant això, imagineu l’expectació que provocaria al poble l’arribada del mestre campaner rossellonès i els treballs de reparació que duria a terme al mateix campanar. A ben segur que els xiquets de Vilafranca, com fèiem els de Xert no fa tant de temps, no se separaren ni un moment del foraster i tampoc no es perdrien ni una sola de les seues accions.

Xiquets i veïns expectants, especialistes forasters, fortes inversions econòmiques, interessos diversos i, sovint, enfrontats. Si fa no fa, les coses no han canviat tant.

Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Maria ara està trista. Des de fa uns quants anys només repica els dies de festa –religiosa, s’entén– i ha deixat de marcar els quarts i les hores del dia a dia. Ja no omple de goig i alegria les vides dels xertolins. Des de fa unes dècades les campanes de l’Església Vella han cedit la seua preeminència a l’aparell elèctric que hi ha al campanar de l’Església Nova. Últimament, tanmateix, aquest aparell tampoc no assabenta de l’hora aquells que no duen rellotge. No funciona i la reparació, diuen, és molt cara. Fins i tot s’ha d’anar amb compte al passar per baix del campanar, no siga que se’n despenge un tros. Xert s’ha convertit en un poble silenciós, quasi mut, on només se sent el murmureig de la gent, els tímids cants dels ocells, els maulits dels gats i, sobretot, el soroll dels cotxes. Les campanes ja no repiquen, ni a dol ni a festa. Com a tantes altres coses, caldrà posar-hi una solució.