Els registres de la cort del batlle i les seves aplicacions en la Història econòmica i social. Breus reflexions introductòries

Lluís Sales i Favà

Universitat de Girona

Aquells que ens interessem per la Història econòmica i social a l'Edat Mitjana valorem les actes notarials com un testimoni únic de les operacions que es produïen al mercat de les vitualles, de la terra o del serveis. La majoria d’aquests negocis depenien del crèdit –del préstec o del finançament– uns mecanismes, que encara en més mesura, havien de descansar en testimonis escrits per tal de garantir-ne el retorn. És per això que en els darrers decennis gran part de l’edifici de la història econòmica i social de la baixa Edat Mitjana s’ha edificat gràcies a les informacions sistemàticament buidades dels llibres dels notaris. Sabem també, però, que en cas de produir-se alguna desavinença sobre els contractes registrats, la primera instància jurisdiccional que servia per a resoldre el conflicte era la cort local competent en afers civils. A més, els documents assentats en ambdues escrivanies, la del notari o la de la cort, estaven garantits amb la fides publica i per tant constituïen proves vàlides per defensar els propis interessos en un litigi [Vegeu “Usatge: De la fe que han les cartes” (Constitucions de Catalunya de 1495), Barcelona, Generalitat de Catalunya (Textos Jurídics Catalans. Lleis i costums, 4/1), 1988, pàg. 288-289]. Amb l’oferta de més seguretat jurídica, podem dir que corts del batlle i notaris van garantir la fluïdesa dels intercanvis comercials en els darrers segles medievals i van contribuir a rebaixar-ne els costos de transacció.

Amb tot, podem intuir que el registre notarial compta amb una font germana, però que és avui força més desconeguda: els llibres de la cort del batlle. Aquests volums són les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats” [Segons la definició de Rafel Ginebra Molins: “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya” dins Josep Maria Sans Travé (coord.): Actes del segon Congrés d’Història del notariat català, Fundació Noguera, Barcelona, 2000, pàg. 110]. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic. Les corts –responsables de l’emissió d’aquesta font– delimitaven un espai polític i unificaven moltes de les necessitats i funcions de la societat. Aquestes institucions van ser instal·lades pels senyors jurisdiccionals, amb l’objectiu de facilitar les transaccions econòmiques, resoldre conflictes entre veïns o disciplinar als habitants del districte.

Cal apuntar que a l’interior d’una demarcació jurisdiccional a la Catalunya del nord-est és comú que hi convisquessin nombroses senyories alodials amb els seus propis batlles, que es limitaven a exercir, essencialment, la percepció de rendes i una mínima jurisdicció sobre els seus homes propis. En general, però, aquestes senyories territorials no oposaven majors resistències a l’exercici d’una jurisdicció districtual, que era vàlida per a tots els habitants d’una baronia o d’un espai de reialenc. Aquests diferents batlles que interactuaven alhora tenien funcions recaptatòries, mentre que els oficials del senyor jurisdiccional podien regular la pau i treva, l’aplicació del dret comú i l’ordenació de les activitats econòmiques i politiques de la comunitat. De fet, molts dels contenciosos que les senyories territorials tenien entre elles o amb els particulars podien acabar despatxant-se en les institucions de la senyoria jurisdiccional, aquella que ostentava el mer o el mixt imperi (o bé ambdós alhora). Aquesta, era capaç d’impel·lir als habitants dels termes a complir els seus pagaments o bé a acatar sentències relacionades amb reclamacions emeses pels diferents batlles de sac.

Podem dir que, en general, les corts tractaven tres espais “administratius” i de treball significativament diferents: L’exercici de la jurisdicció criminal, la civil i el govern i l’administració de la comunitat. Pels estudiosos de fenòmens com el crèdit, a més, és d’interès reparar en el fet que a l’intern de la jurisdicció civil s’hi solien contenir dues accions diferents: Una jurisdicció contenciosa, encaminada a perseguir els morosos, però també una jurisdicció graciosa, que oferia un marc d’assentament alternatiu al protocol notarial. Si bé penso que en l'estudi del crèdit ens haurem de centrar en la jurisdicció contenciosa, també esmentarem, de passada, que en el marc de l’exercici graciós de la jurisdicció sol citar-se el registre d’obligacions, és a dir, els instruments públics semblants als debitoris notarials que quedaven directament vinculats a l’acció punitiva de la cort. Tant aquestes obligacions com la resta d’instruments que emanaven de qualsevol exercici jurisdiccional es troben recollits en llibres específics. Aquests llibres sovint estan dividits en diferents sèries, depenent en cada cas de la complexitat institucional del territori o del volum de documentació que calgués registrar i consultar. A més, les escrivanies comptaven amb procediments específics que responien als costums particulars del territori; fenòmens que fan variar també les tipologies documental que hom hi pugui trobar. Així, mentre les diferents sales del Justícia de la ciutat de València elaboraven una àmplia gamma de llibres atenent als procediments judicials, a l’altre extrem de la balança s’hi ubicaven institucions com la cort del batlle de la vila de Sant Feliu de Guíxols, on durant el segle XIV es confeccionà una única sèrie documental que reunia tota la documentació.

Manorial records d'Anglaterra

Tal i com hem dit, penso que cal centrar-nos en analitzar l’exercici contenciós i els mecanismes –els procediments– que regien les disputes per deutes a les corts. Per estudiar-los, s’haurà de suplir l’oblit historiogràfic que ha patit aquesta temàtica. La historiografia institucional a l’àmbit de la Corona d’Aragó no s’ha inclinat vers l’estudi sistemàtic de les jurisdiccions local i en conseqüència, encara hi ha molts aspectes que ni tan sols han estat descrits. En aquest sentit, encara no comprenem del tot els contenciosos detallats en els llibres, ja que cal clarificar les tipologies documentals que hi apareixen i proposar una filiació jurídica per a cadascuna d’elles [En la línia del què s’ha fet a Anglaterra. Vegeu, per exemple, un estudi diplomàtic de les fonts que emetien aquest mateix tipus de institucions a Denis Stuart, : Manorial records: An introduction to their transcription and translation, Phillimore, Chichester, 1992]. Cal reconèixer, tanmateix, que en els darrers anys s’han fet bones edicions d'alguns dels registres de corts locals (o d’altres fonts on també es reflecteix l’exercici de la jurisdicció). Atents, però, al salt important que es produeix entre els principis substantius del dret comú i les multiplicitat de tradicions locals –especialment quan es tracta de corts pertanyents als estat senyorials– creiem que també es requereixen estudis de caràcter local fent ús de les fonts disseminades pel territori, a més d’una major atenció als costums territorials.

Per altra banda, tot i que ens manqui una monografia sobre les corts jurisdiccionals, podem desbrossar el camp de la historiografia institucional per tal de trobar-hi allò que ens ajudi a entendre els mecanismes processals en el dret civil. Amb tot, la deficient catalogació dels llibres de la cort del batlle afegeix una altra dificultat a la recerca històrica. Com que era habitual que els barons tinguessin en destret tant les escrivanies curials com les notaries, almenys a les comarques gironines ambdues institucions solien ser establertes al mateix individu o regentades per un mateix escrivà. Aquesta casuística ha dut a confusió als responsables de catalogar i descriure els arxius, que han obviat les diferències entre tipologies documentals, tot indexant llibres de cort com si es tractés dels notarials. Encara avui estem mancats d’una perspectiva àmplia de la disponibilitat d’aquesta font en la majoria de partits judicials. Tot i així, podem dir que la font conforma sèries cronològiques menys contínues que les dels notaris, ja que la seva conservació ha estat més irregular, a més del fet que alguns dels procediments que a vegades es recollien per escrit, en d’altres moments o espais quedaven relegats a l’oralitat.

Tenint en compte els entrebancs que hem comentat, d’altres escoles o tradicions historiogràfiques poden ajudar-nos a orientar els estudis de les fonts jurisdiccionals. En aquest sentit cal tenir en compte els treballs dels medievalistes britànics, que han estat pioners en la recerca sobre el crèdit i l’endeutament valent-se de fonts jurisdiccionals: Indiquen les potencialitats dels nostres propis registres, a la vegada que permetrien dur a terme estudis comparats. No és sobrer esmentar que l’avenç britànic és fruit de la pròpia disponibilitat de les fonts a l’illa. Mentre que a l’àmbit de difusió notarial, a l’Europa meridional, el crèdit pot ser fàcilment documentat en els protocols, el crèdit privat a Anglaterra i Gal·les gairebé només dóna indicis d’existència a través de les fonts jurisdiccionals. Així, els treballs dels historiadors britànics han tendit a centrar-se en l’estudi dels registres emesos per la senyoria jurisdiccional d’abast local, els manorial court rolls. En aquest àmbit, en els darrers quinze anys, una nova història institucional s’ha fixat en les qüestions legals que hi operaven, amb la perspectiva posada en entendre les interaccions econòmiques i la seva relació amb el crèdit [Responsables d’aquest gir historiogràfic són per una banda els historiadors del dret com Lloyd Bonfield i John S. Beckerman i per l’altre, els projectes de recerca integrats pels professors de les universitats de Cambridge, Southampton i Aberystwyth, Richard Smith, Chris Briggs i Phillipp Schofield respectivament: English Peasants and the Provision of Civil Justice 1275-1400 i Private Law and Medieval Village Society: Personal Actions in Manor Courts, c.1250- c.1350]. D’aquesta manera, ha treballat aspectes fins ara inèdits.

En primer terme s’han abordat les peculiaritats legals d’uns àmbits, les corts senyorials locals, en contínua tensió entre les normes provinents de les corts reials i el costum local. En aquest sentit, s’ha parat atenció a la pròpia habilitat dels individus i dels seus advocats per interactuar amb les institucions legals i obtenir-ne el màxim profit. Una altra línia de recerca, en canvi, posa èmfasi en la influència de les institucions i procediments en la fluïdesa dels mercats financers. La recerca amb aquesta font, així mateix, és d’utilitat per a relacionar l’extensió del crèdit amb l’estructura socioeconòmica d’una comunitat i també per analitzar les respostes a les conjuntures econòmiques crítiques. També han estat introduïts aspectes de la història cultural i del gènere, com ara l’actuació de la dona en els contenciosos per deutes. Arran de la meva investigació he pogut comprovar com els registres de les corts jurisdiccionals catalanes, tot i estar poc estudiats fins el moment, també presenten enormes possibilitats pel que fa a l’estudi del crèdit privat a l’àmbit rural i les petites ciutats durant la baixa Edat Mitjana. Prenent l’exemple del medievalisme britànic, aquesta font pot desvelar-nos aspectes fins ara inèdits de la vida dels individus i de les comunitats.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Lluís Sales, amb notes i abundant bibliografia.