Els Aït Bouguemez i la gestió agraria d'una vall de l'Atles

Molt a sovint és més fàcil entendre un sistema d'organització social històric veient-lo en directe, si aquest encara existeix en l'actualitat, que no a través de la lectura de llargs treballs de difícil redacció i de més difícil interpretació. Fa uns mesos, per exemple, feia un altre post al voltant d'un documental de només 15 minuts en el que es podien veure les formes i la gestió dels sistemes de reg d'Oman, a la península aràbiga. Així, podíem veure un menut sistema hidràulic de muntanya, rural, amb totes les característiques físiques i socials que els historiadors de casa nostra han descrit per als sistemes hidràulics de Mallorca, el País Valencià o Granada, per exemple, que són les zones millor estudiades. I així mateix, podíem veure un altre sistema hidràulic més gran, construït molt a prop de la ciutat que va ser la capital històrica d'Oman, que recorda molt a les grans hortes de la península ibèrica. Però que en el cas omanita funcionen i són gestionats de manera semblant als sistemes rurals, malgrat que la seua extensió els fa una mica més complexos.

De la mateixa manera, en el post de hui podrem veure l'organització social i territorial d'una vall muntanyosa de l'Atles, al Marroc, habitada per població berber. Es tracta d'un documental de 45 minuts, en francès, emès per la cadena franco-alemanya Arte, dedicat a la vall dels Aït Bouguemez (llegiu Bu Gmez). Cal parar atenció perquè no es tracta d'un documental d'història, òbviament, sinó d'antropologia. A més, l'interès dels experts no és tan l'organització social camperola o pagesa, que és el que ens pot interessar més a nosaltres com a historiadors, sinó la gestió del medi ambient i el desenvolupament del món rural des d'un punt de vista mediambiental, i fins i tot turístic. Amb tot, les descripcions que es fan de l'organització del territori, de l'organització social comunitària, de la gestió de la terra i les pastures, etc., ens pot servir per entendre millor l'organització de la societat rural andalusina que va viure en territori valencià i en tota la península en l'edat mitjana.

La vall dels Aït Bouguemez

En primer lloc, com deia, l'organització del territori, com està organitzada la vall. D'una banda n'hi ha una amplia zona de pastura, molt degradada per l'ús continu, i a l'ample fons de la vall, travessat per un torrent, els espais irrigats. Tota una sèrie de sistemes hidràulics, amb diferents punts de captació, construïts tots seguits. Per damunt els espais d'habitatge, i encara per damunt d'aquests els espais de secà, l'al-bur, que en aquest cas és basicament cereal d'hivern, però que en altres llocs pot incloure oliveres i fruita seca. Finalment el bosc, d'aprofitament comunitari, i d'altra banda, a dalt de tot, està el territori de pastura, que és compartit amb les comunitats veïnes i al que acudeixen les famílies de ramaders nòmades i seminòmades. Els Aït Atta, per exemple, que apareixen al vídeo, són una gran i important tribu ramadera nòmada de l'Atles que ja fou estudiada pels antropòlegs francesos als anys 30.

Un altre aspecte interessant del vídeo és la gestió d'aquestes darreres pastures esmentades, comunitàries, i la institució de l'agdal. L'agdal és com s'anomena l'acord entre les diverses comunitats que comparteixen les pastures d'alta muntanya amb la intenció de preservar-les. Una reunió de l'aljama decideix quines zones estaran obertes a l'ús de qualsevol grup ramader, i durant quant de temps, i quines zones estaran vedades o tancades a la pastura. La intenció és que les plantes tanquen el seu cicle biològic, que florisquen i es reproduïsquen, perquè quan la zona quede oberta a la pastura la vegetació s'haja renovat. De no fer-se això, el ramat es menjaria tota la vegetació, especialment les plantes més joves, i en poc de temps la zona quedaria degrada i no seria aprofitable per ningú. Mitjançant aquest acord, que tots respecten, no solament es manté la pau entre els diversos grups segmentats, sinó que es garanteixen les pastures i la supervivència de tothom.

Finalment, altres elements de l'organització social que reflecteixen perfectament la societat andalusina medieval són coses com ara la reunió de l'aljama, en la que es decideixen assumptes com l'esmentat de l'agdal o els torns de reg. La celebració d'un mercat rural. I, finalment, un aspecte molt interessant malgrat les diferències entre l'edat mitjana i l'actualitat, que és la presència de l'estat i el pagament d'impostos. Tradicionalment, les tribus de l'Atles han estat enfrontades i al marge del control de l'estat, però gràcies a la colonització francesa, que les va sotmetre, l'estat marroquí actual continua exercint un cert control que es tradueix en el cobrament d'impostos. Però aquests són comunitaris, és l'aljama qui acorda amb l'estat les quantitats que pagaran per cada concepte, i com explica el funcionari de l'estat les quantitats canvien d'acord amb les característiques de cada comunitat.

En qualsevol cas, tot açò ho podeu veure vosaltres mateixos al vídeo, així com els magnífics paisatges que es mostren.

Cal parar atenció, però, perquè no vull dir que tot el que es pot veure al documental, i que encara passa actualment al Marroc, passara igual al Xarq Alandalús dels segles VIII al XII. N'hi ha massa distància cronològica i geogràfica com per a creure que tot era exactament igual. Però sí n'hi ha la suficient proximitat cultural com per a pensar que l'organització social, i la gestió del territori, eren molt semblants. Per tant, el que ens diuen els antropòlegs als llibres, i el que ens ensenya breument aquest documental, pot servir per entendre millor la història de les societats que han habitat en el passat el nostre territori. Sempre amb la deguda prudència.

En el mateix sentit, com a historiadors seria un greu error veure la gestió del territori que fa una comunitat camperola amb els ulls d'una societat urbanitzada del segle XXI com la nostra. Per exemple, no podem pensar que la gestió comunitària de les pastures que hem vist, l'agdal, que tenen la intenció de preservar la vegetació, és una forma de gestió ecologista. És cert que la nostra societat actual pot aprendre molt d'això, que és al cap i a la fi el que pretén el documental. Però els berbers de l'Atles no ho fan per preservar la natura ni la diversitat mediambiental, sinó que estan garantit la reproducció de les plantes amb una finalitat interessada: que les pastures no s'esgoten, el ramat puga menjar l'any següent, i quede garantida la supervivència humana.

De la mateixa manera, la reunió dels caps de família de la comunitat que hem vist en el vídeo, a la porta de la mesquita, el divendres en acabar l'oració (les aljames dels nostres documents històrics), que s'encarrega de discutir el repartiment dels torns de reg, o la gestió de les pastures decidint quines zones queden vedades i quines queden obertes, no poden ser enteses de cap de les maneres com una organització igualitària. Perquè gestió comunitària no implica igualitarisme, com moltes vegades han volgut fer creure alguns autors amb la intenció de caricaturitzar l'organització social segmentària tal com la va definir Pierre Guichard. Aquella reunió del vídeo, on aparentment tots són iguals, en la que s'han format grupets que estan negociant, amaga una complexa xarxa de poder i d'interessos. N'hi ha famílies més riques, amb més terres i més ramats, i n'hi ha de més pobres. I també n'hi ha famílies que tenen un poder major gràcies a la tradició, basat en els pactes fundacionals de les aljames, que no sempre representen l'evolució econòmica d'aquestes famílies amb els segles, però que han aconseguit mantindre el seu poder polític basant-se en l'estructura tribal i en altres aspectes de l'organització social. És a dir, que no ens podem quedar en l'aparença, i ha de quedar clar que el problema de la falta de fonts escrites i les mancances de l'arqueologia en aquest sentit no poden amagar l'existència de tota una complexa organització social, de relacions de poder, de xarxes clientelars, que s'amaguen darrere d'una gestió comunitària de la terra. I no podem caricaturitzar-ho amb un suposat i inexistent igualitarisme comunitari en l'interior de les aljames, que mai ningú no ha defensat.