The Black Prince i els contes

Aprofitant l'estada a Anglatera el passat estiu vaig visitar la ciutat de Canterbury, famosa pels seus contes i per la seua catedral. Malgrat que la ciutat comptava amb una llarga tradició com a centre administratiu, ja des d'època romana, el seu nom es difongué per tota Anglaterra arran de l'assassinat del seu arquebisbe Thomas Becket el 1170. La seua mort cal considerar-la com un capítol, un més, de la pugna entre l'església i l'Estat, un conflicte de llarga durada que, amb les reconversions pertinents i salvant les distàncies continua encara hui en dia. D'ençà la seua mort, Canterbury es convertí en el principal centre de peregrinació de tota Anglaterra. És per això que Geoffrey Chaucer situa l'acció dels seus contes de camí a aquest centre espiritual.

Hui en dia, malgrat tot, Canterbury atrau més estudiants que peregrins, més turistes de compres que no compradors de cultura. Certament jo esperava trobar-me una ciutat presa per un exèrcit de turistes japonesos armats amb canons i nikons. Però, ves per on, res de tot això, ni tan sols cua per a entrar a la catedral. Això no lleva perquè la infraestructura turística no estiga plenament desenvolupada, amb un gran perol per a que faces el donatiu voluntari per al manteniment de la catedral, audioguies i tota la maquinària, que en això els anglesos estan molt posats. El meu interés per a desplaçar-me a Canterbury poc tenia a veure amb els seus contes i menys encara amb Becket. Simplement pretenia contemplar la tomba del Príncep Negre, Eduard de Woodstock.

El príncep de Gal·les, ací el teniu reciens in pace ( i dalt les seues armes), va intervindre en la guerra civil castellana del costat de Pere el Cruel. La presència de les seus tropes, que aleshores ja comptaven amb molta destresa després dels anys de guerra a França, va marca la trajectòria del conflicte mentre hi prengueren part, especialment en el cas de la batalla de Nàjera. Resulta curiós, per dir-ho així, que la historiografia anglesa haja desenvolupat un major nombre de treballs sobre aquest enfrontament que no la historiografia de la Corona d'Aragó –cal recordar que també hi participaren tropes aragoneses comandades per Alfons el Vell, duc de Gandia–, i més encara per a la corona de Castella. De nou, un bon exemple de les diferències que encara ens resten per salvar amb la historiografia anglesa, de com fer i oferir la història a la societat. A Anglaterra una conflagració com la de Nájera comptaria amb el seu museu i la seua recreació anual, comptaria amb l'interés dels investigadors, comptaria amb diners. En canvi, a Nájera prou fan si són conscients de la batalla.

Joves insolents, pares despòtics o les dues coses

Seguint amb les reflexions esbossades en els últims escrits, en aquesta ocasió posem la nostra mirada en una qüestió que s’ha convertit en un tema de discussió ben present en els últims anys. Es tracta de la família i el paper que juga en un teixit social que experimenta canvis constants. Focus d’interpretacions diverses, objectiu de molts sectors socials que veuen en ella una herència del passat i la primera pedra sobre la que construir el futur, la família actual està sofrint un conjunt de transformacions que fan trontollar els pilars del model tradicional i que reclamen noves perspectives, noves funcions, tot plegat, una adaptació a les noves necessitats socials. Alguns, tanmateix, encara no se n’han adonat, però no és ni lloc ni moment per discutir-ho. Atenem altres elements de reflexió que, al nostre parer, poden ser més útils per oferir respostes als problemes actuals.

I una d’aquestes qüestions és precisament l’edat d’emancipació dels joves i la seua independència respecte de la llar familiar. A causa de l’allargament de la fase de formació acadèmica, de les dificultats per incorporar-se al món laboral i, sobretot, de la precària situació que travessen en els primers anys de treball, els joves, tant homes com dones, surten cada vegada més tard de casa per iniciar una singladura pròpia. En conseqüència, els anys de l’adolescència s’allarguen i la fase de transició cap al món dels adults esdevé una etapa vital que cada vegada es dilata més. De la mateixa manera, ara tampoc no és necessari casar-se perquè els joves escenifiquen la ruptura amb la llar paterna i perquè s’incorporen de ple dret al teixit social. Ara bé, això no ha estat sempre així. Fins fa unes dècades, els joves s’incorporaven al món treball de manera prematura –sovint encara quan eren xiquets– i la transició entre l’adolescència i l’entrada al món dels adults s’allargava únicament el temps que durava la missa que convertia els nuvis en marit i muller. Només cal escoltar els relat dels nostres pares per comprovar-ho. Analitzem alguns exemples que ens ajuden a conéixer alguns d’aquests aspectes de la vida dels joves a l’Edat Mitjana.

“Joc de xiquets”, Pieter Brueghel el Vell (1560)

En la societat medieval, bé que ho sabem, tot gira al voltant de la família. El seu paper és reconegut per les pràctiques administratives de municipis i senyories, ja que limiten la responsabilitat fiscal i cívica al nucli estrictament conjugal. Al món rural, per sota de la comunitat local, constituïda jurídicament en universitas, només apareixen com a subjectes polítics els veïns, és a dir, homes casats amb un arrelament reconegut al poble. El matrimoni crea una nova cèl·lula autònoma que s’insereix plenament en el teixit social de la comunitat. La nova parella i els seus fills menors constitueixen una unitat fiscal independent i el marit esdevé un veí de ple dret gràcies a la contribució en les càrregues col·lectives i la seua consegüent integració en la vida política local. El cap de família és també el titular del patrimoni i l’encarregat d’organitzar el treball agrari i la gestió de l’explotació domèstica en funció de l’extensió del conjunt de parcel·les que l’integren i del nombre de membres que arrecera la casa. Al mateix temps, el pare és qui controla el destí dels seus fills i la seua veu és la que més pesa a l’hora de decidir quin lloc ocuparà cadascú dins de la casa i en el repartiment de l’herència, quina serà la dedicació laboral dels seus descendents i amb qui concertarà els seus matrimonis.

Un bon exemple el forneix la singladura del cavaller Hug de Cardona. Fill de Joan Ramon Folc, comte de Cardona i almirall de la Corona d’Aragó amb Alfons el Magnànim, i de Joana d’Aragó, filla del duc de Gandia Alfons el Vell, el cavaller de la Safor pertany a dues de les famílies més importants i poderoses de tota la Corona d’Aragó. El seu destí, tanmateix, no és tan gloriós com podria semblar a priori. De fet, el comtat de Cardona i les altres possessions del seu pare passen a mans del seu germà major, el primogènit, mentre que Hug de Cardona ha de lluitar des de ben jovenet per poder heretar les alqueries que li havia deixat el seu avi Alfons el Vell a l’horta de la Safor i la Marina.

La vila de Cardona

Al llarg de l’any 1425 Hug de Cardona pren possessió dels territoris llegats per Alfons el Vell i formalitza el seu matrimoni amb Blanca de Navarra, filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III. Amb açò, el jove cavaller abandona de manera sobtada l’adolescència i irromp abruptament en el món dels adults. El traspàs ha estat curt, però també ple d’esculls, i els temps venidors s’albiren encara més difícils. En aquest moment, Hug només compta amb 19 anys i s’ha de foguejar irremeiablement en els ressorts del procediment judicial i del crèdit censalista per obtenir allò que, per dret testamentari, és seu.

La mort del duc de Gandia, Alfons el Jove, durant els últims mesos de 1424 accelera els esdeveniments. El senyoriu que havia de passar a mans d’Hug de Cardona retorna a la corona i, des d’aquest mateix moment, el comte de Cardona s’apressa a aconseguir del Magnànim la carta d’emancipació que permeta el seu fill accedir al senyoriu. Si Joan Ramon Folc vol donar una sortida digna al seu fill fadristern cal posar en marxa tots els recursos disponibles. I sembla que les negociacions prosperen favorablement als seus interessos, perquè el 23 de maig de 1425 Alfons el Magnànim emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit el jove Hug, tot reconeixent la licitud de la petició del seu pare, cum sacros legibus sacrisque canonibus sit indultum perentes posse dimitere suos filios et a potestate patria liberare.

El castell de Cardona

Ja al mes de juliol d’aquest mateix any, el monarca confirma a Hug totes les seues possessions. En menys de dos mesos Hug de Cardona compleix el somni de tot jove cavaller, accedir a un senyoriu. La cursa ha estat vertaderament estratosfèrica, però, malgrat la celeritat, el traspàs esdevé molt més complex. Si bé Joan Ramon Folc aconsegueix del Magnànim la carta d’emancipació del seu fill i la confirmació de les seues possessions, el jove Hug de Cardona després ha d’afrontar tot sol els entrebancs que posa el monarca en relació a la titularitat del senyoriu. De fet, només uns mesos després del que acabem de relatar Alfons el Magnànim sol·licita al jove cavaller el desemborsament de 12.000 florins per consolidar les seues possessions. I l’única sortida que troba Hug de Cardona és el carregament de censals. En principi, ningú no el recolza, ningú no signa com a fermança en els contractes notarials. Ans al contrari, el cavaller ha de donar com a garantia algunes possessions, que més endavant seran penyorades per no pagar les pensions dels censals. On és ara el pare d’Hug de Cardona? On són els lligams familiars que ajuden al jove cavaller afrontar les dificultats? Semblen haver-se esvaït per sempre més després de l’emancipació, després de la ruptura amb la llar paterna, perquè mai més trobarem Hug de Cardona auxiliat per cap altre familiar. Sempre sol contra els entrebancs.

En efecte, el matrimoni i l’accés a unes possessions territorials escenifiquen la constitució d’una nova cèl·lula conjugal i la separació de la llar paterna, tant entre els nobles com entre els pagesos. Ara bé, hi ha una qüestió en aquest relat del cavaller de la Safor que potser ha cridat la vostra atenció. No li hem volgut donar major importància per destacar-la ara. I és que Hug de Cardona ha d’aconseguir una carta d’emancipació del seu pare per iniciar la seua singladura individual. No és un fet gens habitual, ni entre la noblesa ni entre el camperolat, que el pare emeta un document d’aquesta mena. De fet, a Vilafranca, una comunitat rural situada en el terme general de la vila de Morella, entre 1307 i 1412 només hi ha dues cartes d’emancipació. Dues en tot un segle. Som al davant d’un fet poc habitual que cal analitzar.

L’abril de 1395 el vilafranquí Domingo Gil, attendens vos, Franciscum Egidii, filium meum, actigisse etatem XX annorum et amplius, li concedeix l’emancipació de la llar paterna, això sí, cum auctoritate totum iustitie Villefranche. Potser aquest és un acte més habitual entre els orfes que durant alguns anys han romàs sota la tutela d’algun parent o qualsevol altre veí designat pel justícia, però no entre la resta. Segons les prescripcions legals, els joves assoleixen la majoria d’edat als vint anys sense que cap altre document haja de deixar constància del fet, així que alguna circumstància especial ha dut Domingo a emetre la carta d’emancipació al seu fill. Sense descartar una possible desavinença entre pare i fill, segurament Domingo deu ser ja vell i Francesc no deu haver-se casat encara, de manera que amb aquest acte pot transferir-li la gestió del patrimoni familiar sense cap tipus d’entrebanc legal.

Imatge de Vilafranca

Altres causes deuen existir al darrere del segon cas. El juliol de 1344 Antoni Martí «enmancipave, soltave, gitave e trahie de son poder» el seu fill, també anomenat Antoni, i declara «que d’aquí a avant lo dit Antoni no sie ni estie ne sos béns a manament e destret seu», reconeixent que tot allò que «ha e aurà ha guanyat e ha-n’i per son trebayll e bona ventura e ab soldades que ell serà guanyades, per què absolvé a aquell e a sos béns que d’ací a avant no sie tengut de donar alcuna cosa a ell ne als altres frares seus ne per sos deutes ne en altra manera». Per la seua banda, el jove Antoni renuncia a tots els «béns de son pare e de sa mare, enaxí que en aquells béns ne d’aquells no entén a aver ne heretar en tot ni en partida». La ruptura entre el pare i el fill, aparentment amistosa, és total. Res no els uneix d’ara endavant, almenys en el plànol legal. En la pràctica, la documentació deixa entreveure que el jove abandona Vilafranca, perquè no es presenta en cap altra ocasió davant dels notaris del lloc. Li espera, tanmateix, un singladura difícil. Lluny de casa, amb pocs béns mobles i immobles i sense haver concertat un matrimoni, el destí del jove Antoni Martí està marcat segurament per la inestabilitat i la misèria.

Cert és que hi ha pares amb comportaments despòtics, que maltracten les seus dones i sotmeten els seus fills als seus designis, fins i tot després haver abandonat la llar, però, en aquest cas, el jove Martí deu pagar ben cara la seua insolència. Marxa sense res, o quasi sense res, i es desentén del que els passe als seus pares, als seus germans i als seus béns. La família Martí no és precisament una de les més riques del lloc, però sí disposa d’un patrimoni en terres i ramat que permetria el jove contractar un bon matrimoni i independitzar-se dels seus pares amb un mínim de béns per garantir la supervivència de la nova cèl·lula conjugal. Ha optat, tanmateix, per trencar amb el passat i començar una nova vida.

Altres joves, en canvi, no aconsegueixen l’autonomia dels antecessors tan fàcilment. El casament i la independència fiscal no sempre van lligats a la plena autonomia dels joves respecte dels pares, sinó que sovint els fills ja casats estableixen la seua residència en la llar paterna i organitzen un mena de coordinació laboral per gestionar tot el patrimoni familiar de manera conjunta i mantenir així la riquesa patrimonial intacta. Aquest pot ser el cas del ric mercader Berenguer Centelles i el seu fill Antoni. Almenys el 1397 el jove Centelles està casat i té més de vint-i-cinc anys, ja que exerceix el càrrec de jurat durant aquest any. Gestiona, a més, un patrimoni agrari propi i participa activament en el comerç de productes agraris. En contraposició, no intervé en el mercat del crèdit, així com tampoc no ho fa en la comercialització de cereals durant el bienni de caresties de 1401-1402, quan el seu pare Berenguer controla quasi totes les vendes que es fan a Vilafranca. De més a més, el patrimoni que gestiona el cap de la família dels Centelles és molt major que el del seu fill. S’estableix, doncs, una mena de divisió del treball dins del nucli familiar a través de la qual les regnes de l’explotació domèstica romanen sota la direcció del pare, el qual delega en el seu fill només algunes funcions. A banda li ha atorgat un patrimoni que li garanteix una mínima autonomia, però no és fins després de la mort de Berenguer, entre maig i juliol de 1404, quan Antoni assoleix progressivament una presència destacada en la resta de sectors econòmics i pot gestionar un patrimoni agrari molt més extens arran de la transmissió feta a partir de l’herència del seu pare.

Desitjosos d’incorporar-se al món dels adults el més aviat possible, els joves d’ahir i d’avui adopten comportaments que, en lloc de reportar-los els objectius prèviament fixats, els deixen en una situació ben compromesa. Alguns recorren a la violència per fer-se valer davant els altres. Els ardors de la carn els du a cometre actes cruels que unes vegades són castigats amb duresa i altres queden totalment impunes. Amb açò volen demostrar que ja poden ser considerats adults perquè ja es comporten com ells. Els queda, però, molt que aprendre. No són ells els que decideixen la seua incorporació al món dels adults, sinó que són els adults els que determinen quan i en quines condicions han de fer-ho. Els cas d’Hug de Cardona i d’Antoni Centelles, en aquest sentit, és el millor exemple. Per contra, alguns joves, orgullosos, opten per irrompre de manera sobtada en la societat dels adults. Pensem ara en Antoni Martí. Joves insolents, pares despòtics, o ambdues coses. Un problema d’ahir que, de nou, és un problema d’avui.

Una residència reial en una vila valenciana

En els segles baixmedievals, els monarques de la Corona d'Aragó van tindre diversos palaus i estances on es van allotjar, més enllà de les seues residències en les capitals de cada regne, en què s'allotjava el seu seguici i es duien a terme també actes polítics de tota mena. En una de les principals viles del país llavors, a Alzira, en temps de la conquesta, el rei Jaume I va manar construir la seua casa dins el recinte emmurallat. Des de fa uns anys, s'ha procedit a excavar aquell edifici, que va ser escenari d'alguns dels fets remarcats per la historiografia medieval.

Jaume I en les seues últimes hores en el seu palau d’Alzira (I. Pinazo, 1881)

Malalt i moribund Jaume I, postrat al llit i retirat del territori on s'estava forjant una altra insurrecció musulmana, el monarca va manar redactar les seues darreres voluntats en el palau d’Alzira, en l'asfixiant de l'estiu del 1276, el 23 de juliol. Quatre dies més tard morí. Les versions immediatament van variar: l’òbit del rei es produí a Alzira, en aquella casa; o, com indicava en la seua crònica Muntaner, de camí a València, on una creu de terme recorda que encara en aquella vila es va trobar amb la mort; o bé, a València, on jeia el seu cos el dia 27 i on sembla més probable que ocorreguera. En efecte, com quasi tot el que ha involucrat la seua figura, fins i tot per als mateixos coetanis, les seues traces van passar a tindre una aureola ben bé mítica.

Creu coberta a Alzira

Unes quantes dècades abans d’això, Jaume I, vulnerant els seus acords amb els musulmans del sud valencià després de l'ocupació de València el 1238, mamprengué la conquesta més enllà del Xúquer, cap a la madina de Xàtiva. Davant aquest escenari bèl·lic, les autoritats i les elits andalusines no dubtaren a fugir. Una delegació, els vells de la madina d'al-Jazira, optaren per presentar-se davant el rei per oferir la plaça. En la seua crònica, Jaume I relata que exigí la porta occidental de la muralla que envoltava l'illa del Xúquer, així com l'alcassaba, la ciutadella de les autoritats indígenes.

El 1956 es mantenia una part de l’illa fluvial i el traçat de les antigues muralles de la vila

Les restes arqueològiques semblen confirmar que el palau feudal, efectivament, es va construir sobre les bases d'una torre andalusina del segle XII, del període almohade, que sobreeixiria de les muralles alçades pels volts de l'any 1000. Això ve indicat per les distintes fàbriques que s'observen en les tàpies, al que s’ha practicat diversos estudis estratigràfics. Serà ací, en el conegut amb posterioritat com castellet de Sant Pere, on el monarca manarà edificar el seu edifici, junt al camí reial que comunicava València amb Xàtiva.

Una de les tàpies que queda dempeus

La data en què es relaten aquells fets, que marca l'ocupació de la medina situada en l'illa del Xúquer, però, ha sigut objecte de controvèrsia per als historiadors, sobretot a l'hora d'establir la cronologia de la conquesta valenciana. La referència a la vespra de Sant Silvestre del 1243, continguda molt de temps després en el llibre de privilegis d'Alzira i arreplegada en diverses ocasions, no va fer si no dur a equívocs als erudits, com ara al mateix Antonio Ubieto. En realitat, com va remarcar Roc Chabàs ja el 1898, qui va ser arxiver d'Alzira, la datació era per l'any de la Nativitat (que començava el dia 25 de desembre). És a dir, ben al contrari com s'estava i s'anirà afirmant, el dia referit en la documentació es tractava realment del 30 de desembre del 1242.

Els murs de tàpia de la casa reial, sobre la muralla

Ara bé, segons els llocs i dates que deixa entreveure la crònica, contrastant-la amb l'itinerari del rei, l'ocupació militar de l'illa es produí el maig del 1242. Pierre Guichard rebutjà aquella i es va decantar per aquesta darrera. En canvi, Josep Torró creu que una i altra data poden ser versemblants. El que es relata en l'episodi de la crònica és l'establiment d'una guarnició militar, el maig d'aquell any, quan aleshores s'encetava l'assetjament de Xàtiva; mentre que, pel seu costat, al que pot al·ludir la tradició és a l'ocupació real de la localitat, uns mesos més tard. Si més no, una situació semblant es donà a Bairén (Gandia). Fet i fet, la colonització s'acabà d'allargar el 1248-1249, com ho palesa el segon llibre del repartiment, en un moment en què la població autòctona definitivament quedà expulsada de molts dels seus llocs en què s'havia acordat que hi romandria. En aquest text trobem algunes de les primeres mencions al Real, que serà el nom més comú amb què es coneixeria la casa reial de la vila d’ençà.

Una vintena d'anys després, el nou edifici s'havia conclòs. En els primers comptes conservats del batlle, de l'oficial reial en la vila, s'indiquen partides per a neteja i manteniment. Però, la casa reial va ser objecte de contínues remodelacions i reformes, com succeí amb altres edificis de l’època. Del 1382-1383 es conserven els comptes per al transport de materials al Real, del que es van encarregar desenes de veïns de la vila. Llavors, la imatge que ens han deixat les restes del recinte correspon més aviat a la dels darrers segles medievals.

Plànol de les restes conservades

Segons els arqueòlegs, Agustí Ferrer i Maria Clausi, el solar ocupat per la coneguda com a casa de l'Olivera (per l'arbre que va créixer sobre un dels murs) fou el que correspondria a la torre del palau, de forma trapezoïdal, amb els murs de tàpia referits, que arriben fins als 8 metres d'alçada. Prop de la muralla hi ha una obertura que donava accés al pas de ronda i al pati contigu. I, en la banda exterior del mur, s'han observat una sèrie de pintures gòtiques, que possiblement es trobarien en altres estances del palau. Al seu parer, l'entrada a la torre, en alt, se situaria sobre el mateix carrer Major. En una altra fase de l'excavació s'han trobat pedres que conformarien una de les portes d'entrada al recinte.

Pintures gòtiques trobades

Lluny ja del seu ús original, al llarg del segle XVI, l'edifici va patir un procés d'alteració notable, ni tan sols serà emprat pels delegats de la monarquia. En el segle XVII va passar a ser integrat en habitatges domèstics, i les autoritats municipals van assolar una part de la torre, convertida en façana, per eixamplar el carrer Major. Amb el boom urbanístic de la dècada del 1960 i la degradació que va sofrir el casc antic d’Alzira (3/4 parts de la muralla andalusina es van perdre al llarg del nou-cents), les cases que ocupaven l'antic palau reial van restar abandonades. La desídia va provocar un estat ruïnós d’aquests habitatges tradicionals que ha impedit la millor conservació de les estructures. I no ha estat fins al recent període democràtic quan ha tingut lloc una més acurada posada en valor d’una petita part del que fou el nostre patrimoni, que ha permés el seu estudi arqueològic. Malgrat ser declarat aquest immoble Bé d’Interés Cultural el 1998, pel que representa més que pel que ha quedat, la finalitat del projecte i el seu contingut resta com a mínim en una gran incertesa.

Andana de la desapareguda casa de l’Olivera

1300 anys d'al-Andalus

La batalla de Guadalete, del valencià Salvador Martínez Cubells

Han passat les festes i reprenem el blog d'Harca parlant de l'any que acabem de començar, perquè al 2011 es commemorarà el XIII centenari de l'inici de la conquesta musulmana d'al-Àndalus. No obstant, a ben segur serà una efemèride que passarà sense pena ni glòria per a les administracions, i en conseqüència també ho serà a nivell de divulgació social, com ja va passar amb el IV centenari de l'expulsió dels moriscos al 2009. Tampoc sorprendré ningú a hores d'ara, és clar, en afirmar que les commemoracions històriques sempre es fan d'acord amb els interessos del poder, i amb un enfocament molt determinat. I en aquest sentit, tant se val si parlem, per exemple, del V centenari del naixement dels Reis Catòlics en 1951-52, amb un govern franquista, com si parlem del Mil·lenari de Catalunya el 1988 amb un govern de CiU, del V Centenari del “descubrimiento” d'Amèrica el 1992 amb un govern del PSOE (el encuentro de dos mundos, deien llavors), o del VIII centenari del naixement de Jaume I el 2008 amb les pinzellades neoforalistes del PP valencià. En aquest sentit, doncs, és obvi que a ben pocs interessa recordar l'inici del període musulmà en la península, com menys encara els va interessar recordar fa dos anys el seu vergonyós punt i final.

D'altra banda, com apunta Abú Ilyás, caldrà estar atents al probable reviscolament de les tesis d'Olagüe aprofitant l'efemèride, les quals encara tenen molts seguidors entre certs sectors del gran públic. Per a qui no ho conega, Ignacio Olagüe fou un pseudohistoriador basc que escrigué un llibre titulat Les arabes n'on jamais envahi l'Espagne (1969; ampliat i traduït al castellà en 1974 com a La revolución islámica en occidente, i publicat per la fundació Juan March), en el qual pretén demostrar que la invasió del 711 mai es va produir, ja que fou una invenció posterior, i que va ser en realitat una guerra civil entre catòlics i arrians. A més, una vegada eliminada l'aportació exterior, salvaguardant així la continuïtat històrica espanyola, argüeix que l'islam a la península és una evolució local a partir de l'arrianisme influenciat per corrents musulmans arribats posteriorment. Tal cúmul de despropòsits han estat fins ara pràcticament ignorats per la historiografia tot i que, el mateix 1974 que es publicà la traducció, Pierre Guichard va respondre amb un article titulat Les arabes ont bien envahi l'Espagne: les structures sociales de l'Espagne musulmane. Tanmateix, el més increïble de tot açò és la influència que aquest llibre té actualment entre alguns musulmans espanyols i, encara també, entre sectors del nacionalisme andalús. I sorprèn més que res perquè Ignacio Olagüe era un nacionalista espanyol que es va moure en els cercles de pensament falangistes. Cert que va estar molt influenciat per Ramiro Ledesma –com ha indicat Maribel Fierro–, i per tant va estar enfrontat als tradicionalistes que consideraven el catolicisme com a part essencial del “ser español”, però en realitat va escriure el seu llibre amb el ferm propòsit d'eliminar qualsevol element estrangeritzant de la història espanyola. De fet, Olagüe és sobretot conegut per aquesta obra, però va ser autor també (deixant de banda novel·les i articles de paleontologia) d'altres llibres sobre la decadència espanyola, que no hauria existit fins al segle XIX, i un altre en el qual també intentava demostrar que el vertader descobridor d'Amèrica va ser Juan de la Cosa i no Colom.

Finalment, i per a acabar aquest post, caldrà preguntar-se si el món acadèmic participarà de la commemoració amb els típics congressos i reunions científiques de les grans ocasions. De moment no he trobat cap anunci a la xarxa ni he escoltat parlar del tema, però també és cert que si aquesta mena de trobades al voltant de dates concretes, normalment, ja aporten poca cosa (es convoquen perquè la data obliga, no perquè la investigació ho requerisca), en aquest cas seria menys productiu encara pel poc que s'ha avançat darrerament en el tema. De fet, ningú posa en dubte la conquesta com feia Olagüe (a excepció de Ferrin), però hi ha encara molts temes pendents d'esclarir. Hi ha qui s'entreté investigant el lloc concret on es va produir la batalla de Guadalete entre l'exercit conqueridor comandat pel berber Tàriq ibn Ziyad i les forces visigodes de Rodrigo. Potser en sentirem parlar enguany. Tanmateix, allò important és que la historiografia continua enfrontada sobre què van vindre a fer a la península els conqueridors musulmans àrabs i berbers. Simplificant molt, hi ha qui diu que substituïren l'aristocràcia visigoda i basant-se en la seua força militar es limitaren a rebre els tributs de la població autòctona, als quals anaren islamitzant i integrant a la seua societat a poc a poc, al mode de la romanització. Mentre que altres historiadors defensen una emigració molt més nombrosa (o colonització) eminentment camperola des del primer moment de la conquesta, i que aquests van ser els que introduïren el sistema de policultiu irrigat que es va desenvolupar a Alandalús. En realitat caldria una relectura de les interpretacions clàssiques de les fonts escrites, però és obvi que l'avanç de la recerca vindrà fonamentalment de la mà de l'arqueologia. Veurem què passa.

"An Age of Transition?": Entrevista a Christopher Dyer

Per a acabar l'any us presentem l'entrevista que, ara ja fa més d'un any, tinguérem oportunitat de realitzar a Christopher Dyer, recentment nomenat Leverhulme Emeritus Professor of Regional and Local History de la University of Leicester. A través de diverses qüestions fem un recorregut per les principals línies de recerca que el professor Dyer ha treballat al llarg de la seua dilatada trajectòria investigadora. Cert és, però, que entre tots els seus temes, les pautes de consum i els nivells de vida han ocupat un lloc predominant i li han valgut el reconeixement internacional. A més dels temes de recerca, aprofundim en el paper de les historical societies, que no nomes fomenten la transferència del coneixement científic generat per les universitats sinó que, a més a més, elles mateixa estan en condicions de generar un coneixement al més alt nivell científic. Un tret, aquest, i una forma de procedir que deurien aprendre molts dels nostres centres d'investigació comarcals.

Com a reconeixement per la seua tasca historiogràfica, fa uns mesos isqué a la llum un volum amb el títol Survival and Discord in Medieval Society: Essays in Honour of Christopher Dyer, que recollia un seguit d'articles de diversos investigadors que feien una actualització dels temes que ha treballat el professor Dyer durant la seua trajectòria. Amb aquesta entrevista, des d'Harca volem també reconéixer i agrair el mestratge i les aportacions de Christopher Dyer a la nostra formació.

D'altra banda, finalment, aprofitem l'avinentesa per a desitjar tothom un Bon Nadal i un bon any.

El rei Pere ix de la banyera

La gran majoria d'historiadors treballem amb morts, això ja ho sabem. Però pràcticament mai, almenys els que no som arqueòlegs, tenim la possibilitat de conviure, ni que siga uns minuts, amb aquells que conformen el nostre objecte d'estudi. Qui més qui menys haurà somniat alguna vegada amb conéixer la gent que investiga, ja siguen camperols, nobles, eclesiàstics, ciutadans, banquers, recaptadors d'impostos, manobres, escrivans, pintors o teòlegs. En el cas del rei Pere el Gran (1240-1285) hi ha una persona que ha pogut conjugar ambdós anhels: la investigació en profunditat de la seua figura i el contacte físic amb les seues restes mortals, pràcticament intactes. M'estic referint a Stefano Cingolani, qui dijous passat 16 de desembre presentà al Museu d'Història de Catalunya la biografia Pere el Gran. Vida, actes i paraula, publicada per l'Editorial Base. En aquest sentit, com ja hem explicat al blog d'Harca [ací, ací, ací i ací], al llarg del darrer any s'ha procedit, d'una banda, a l'obertura de les tombes reials de Pere el Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou, i, d'una altra banda, a l'inici d'un estudi global dels seus cossos, de les causes de les seues respectives morts i del procés de confecció dels monuments funeraris. A això, a més a més, s'ha sumat l'estudi de Cingolani, que representa la primera renovació de les biografies preparades per Ferran Soldevila sobre la seua etapa com a infant i els primers anys del seu regnat, fa ja més de mig segle.

Cos de Pere el Gran, estudiat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya

De fet, la presentació era plena de persones relacionades amb aquest projecte, bé del mateix Museu d'Història, bé del grup de documentalistes que ha estat treballant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, o bé de l'equip de producció del documental sobre la figura del rei emés fa poc per TV3. A més a més, també acudiren professors, investigadors i altra gent apassionada per la història que s'hi aproparen fins a conformar un auditori de vora 100 persones. L'expectació, doncs, era gran. Com també deu ser gran l'obra de Cingolani, atenent a les paraules del prologuista Agustí Alcoberro i de qui va fer-ne un balanç en l'acte de presentació, Josep Maria Salrach. Com en el cas de l'altra biografia preparada pel mateix autor, Jaume I. Història i mite d'un rei, sembla que la reconstrucció psicològica del monarca és cabdal en el fil de l'exposició. Però si bé llavors Cingolani actuà mitjançant la confrontació dels positius i els negatius oferits pel Llibre dels fets (una crònica redactada pel mateix rei) i les dades arxivístiques estudiades fins el moment, sembla que en aquest cas la recerca de documents inèdits en constitueix una part molt més important, combinada amb un coneixement detallat de la cronística de l'època i un estil literari igualment trepidant.

Nova biografia de Pere el Gran, 54 anys després

No debades Cingolani és l'autor d'un exhaustiu estudi sobre el procés d'elaboració del Llibre del rei en Pere, la crònica escrita per Bernat Desclot, que aquest mateix any ha culminat amb una reedició crítica. Ultra això, actualment es troba transcrivint els pergamins de l'arxiu reial relatius al regnat de Pere el Gran, que seran publicats per la Fundació Noguera, i té entre mans un projecte col·lectiu de transcripció i estudi de tots els registres de la Cancelleria del monarca. Fet i fet, si aquest darrer projecte -ara per ara a la recerca de finançament- fos endegat, l'avanç en el coneixement d'aquella època a la Corona d'Aragó seria descomunal, no només en allò relatiu als fets polítics, sinó també als econòmics, els socials o els culturals. Valga la pena recordar que, com a primer fruit d'aquesta recerca arxivística, el mateix Cingolani i Ramon Sarobe estan duent a terme una investigació en profunditat sobre la revolta urbana de Barcelona liderada per Berenguer Oller entre 1284 i 1285. A penes si se'n coneixia res més que les dades aportades per les cròniques i ara, a banda del procés judicial -incomplet- dirigit contra els seus cabdills, en tindrem més d'una cinquantena de documents, entre els quals hi ha alguns que donen idea de la magnitud de l'avalot, en parlar de més de VI mille homines en les reunions populars que van tindre lloc al peu del palau reial de la capital catalana per tal de demanar franqueses i el respecte a les llibertats.

L'ampliació dels coneixements, com dic, seria d'un abast espectacular a tots els nivells (en els 30 registres de Cancelleria es conserven uns 20.000 documents). Segurament, els historiadors de la Corona d'Aragó ens vam cansar massa prompte, o, millor dit, de forma massa radical, de la gran història política, d'una banda, i de l'edició documental sistemàtica, d'una altra. Sense haver de renunciar a la història social, econòmica i cultural, sembla que poc a poc va recuperant-se aquell espai, que, sens dubte, és fonamental per a fer avançar la historiografia. Si en el món actual són cabdals aquests afers, com no ho hauran de ser en l'estudi de la història? Ens ho recordava recentment el poeta Josep Pedrals, amb un sonet que va eixir publicat al diari Ara (on també van traure un article amb algunes dades sucoses sobre el llibre) el mateix dia de la presentació de la biografia de Pere el Gran al Museu d'Història de Catalunya. Prenguem-ne bona nota:

Diplo = doble

Comentàvem, uns amics,
què en quedarà d'aquí uns anys
de tot això de l'Assange
i el merder de Wikileaks.
Abans, tots els embolics
diplomàtics feien pes
en la brega entre poders,
però en el cas que ens ocupa
no hi ha poder .... La disputa,
per tant, és contra el no-res?

D'un afer antic semblant,
deixeu-me que us recomani
el nou llibre "Pere el Gran"

de Stefano Cingolani.

Problemes d’ahir, problemes d’avui. La violència contra les dones a l’època medieval

Segur que recordeu la història de dos esclaus que fa un temps relatàrem en aquest mateix indret. Es tractava de dos fugitius de Castelló d’Empúries que pretenien començar una nova vida i que buscaven la seua llibertat lluny de la vila i de les cases que havien esdevingut la seua “presó” quotidiana. El seu somni, a pesar de la distància temporal que els separa, és el mateix que encara avui en dia comparteixen molts immigrants africans, asiàtics i sud-americans que escapen dels seus llocs d’origen a la recerca de noves oportunitats a un nou món. I és que els mals de la humanitat s’hereten d’uns temps a als altres, d’uns segles envers els següents, i molts dels problemes de la societat actual troben, amb freqüència, el seu reflex en els temps pretèrits. El tema sobre el que avui volem reflexionar, la violència de gènere o, millor dit, la violència contra les dones, n’és una bona mostra.

Per desgràcia, les notícies de maltractaments, morts i assassinats de dones a mans de les seues parelles ocupen sovint un lloc destacat a les portades dels diaris i omplen la secció de successos dels telediaris. Les iniciatives per posar-hi fi són nombroses, però, tot i això, no aconsegueixen acabar amb una pràctica ben arrelada a “l’avançada” societat occidental des de fa molts segles. No pretenem ací fer una anàlisi exhaustiva de les xifres, les causes i les possibles solucions al problema, tampoc no és el lloc per fer-ho. Intentarem, així mateix, tractar el tema amb la màxima cura possible, perquè som conscients de les dificultats que genera aproximar-se a un problema tan complex i tan delicat com el de la violència contra les dones. Simplement volem fer veure que, com dèiem abans, molts dels mals de la nostra societat tenen unes arrels ben profundes i, al mateix temps, la nostra intenció és la de conscienciar els nostres lectors, encara més si s’escau, de la gravetat del problema. Tot plegat, no és aquesta la funció de l’historiador?

Tres exemples ens serviran per ordir el fil argumental del relat i per il·lustrar la realitat d’aquest problema als temps medievals. I es tracta de tres casos ben distints, de tres dones maltractades pertanyents a tres grups socials diferents, testimoni de l’extensió de les pràctiques violentes a tots els estrats de la societat. Pau Viciano, en un dels seus articles («Violencia y sociedad en una villa medieval: Castellón de la Plana en el siglo XV», Hispania, 2006, vol. LXVI, núm. 224, p. 851-882), ens proporciona el primer cas. L’agost de 1467, Jaume Cerdà, un agricultor benestant de la vila de Castelló, colpejà a una criada que tenia al seu servei mentre la jove «plegava palla per a la era» en un indret proper a la vila, de manera que «donà una gran punyada a la dita fadrina entre cap e coll e lançà-la en terra, e aprés amb la punta del peu li dava, e la dita fadrina cridava e per tota la partida la podien hoyr». El relat fet davant del justícia local és ben explícit. Poca cosa cal afegir per imaginar-nos un succés que sovint es repetia a ciutats, viles i llocs d’arreu d’Occident.

A l’època medieval, la violència esdevé el llenguatge que codifica les relacions quotidianes i l’instrument que utilitzen els distints actors socials per resoldre els enfrontaments que se susciten entre ells. I, en aquest sentit, les criades, els mossos i els esclaus eren l’objecte de les ires d’uns amos i uns patrons que descarregaven la seua fúria contra els més desvalguts, aquells que ocupaven els esglaons més baixos de l’escala social i que a dures penes podien oferir resistència als atacs. Només tenien dues opcions: aguantar les pallisses i els maltractes o pegar a fugir, eixida aquesta segona que no sempre garantia la millora en les condicions de vida. Ans al contrari, moltes joves criades fugien de les vexacions infringides pels seus amos empentades per les promeses d’uns futurs marits que prompte oblidaven les seues paraules i les sotmetien a un nou jou molt més difícil d’eludir, perquè l’home tenia reconegut el dret a corregir amb violència les faltes de l’esposa i les insubordinacions de les criades, això sí, sempre que el càstig no fóra excessivament cruel. De fet, com assenyala Pau Viciano, allò que una veïna de Castelló recrimina a Jaume Cerdà no és que la seua criada fóra castigada quan ho “mereixia”, sinó que «lo batre de la fadrina lo devia fer sa muller, e que ell no li devia dar tant desmoderament».

Objecte de pallisses i maltractes, les fadrines són també el desig de molts joves ansiosos per mostrar la seua virilitat i per conéixer els plaers del sexe. El bordell queda lluny dels fadrins dels pobles i els que viuen a les ciutats sovint no disposen dels diners necessaris per pagar les prostitutes, de manera que els ardors de la carn provoquen atacs i violacions que no sempre queden impunes, especialment a les aldees més menudes, on tot se sap. El 1334 el camperol de Vilafranca Arnau Sala emet una carta de perdó en favor de Llorenç Vicent, un jove del mateix lloc que ha comès aliqua crimen ratione fornicationis in personam Matheue, la seua filla. Llorenç ha tacat l’honor de la jove i el seu pare surt en la seua defensa per netejar el nom de la família. Cal mantenir el prestigi en la comunitat i una afronta d’aquestes característiques no és qualsevol cosa. Qui voldria contractar un matrimoni amb la filla del ric Sala sabent que ha mantingut relacions sexuals amb un jove provinent d’una de les famílies més pobres del lloc? Per descomptat que Sala no vol que la seua filla es case amb Llorenç, perquè el seu destí és emparentar amb un membre d’altra de les famílies benestants del poble.

En aquest sentit, la dona esdevé una peça clau a l’hora d’ordir les xarxes de sociabilitat i de solidaritat, ja que a través dels matrimonis es converteix en la clau de volta que permet cercar vies d’ascens i promoció social per als seus parents més pròxims, pares, oncles, germans i cosins que trauran molt de profit a un bon matrimoni arran de l’establiment de nous lligams socials, polítics i econòmics. És per aquesta raó que tots els homes de la família s’impliquen en la defensa de les dones de la casa i no dubten en acudir a la violència si qualsevol jove ha ofès el seu cognom, el seu prestigi. Així, doncs, el pobre Llorenç Vicent segurament veuria com Arnau Sala, acompanyat dels seus «parents, amichs e valedors», voldrien fer-li pagar per l’ofensa comesa fins que, gràcies a la intermediació d’altres prohoms, el ric camperol s’abstindria de dur a terme qualsevol represàlia contra el jove i emetria una carta de perdó que posaria fi al succés, testimoniant, al mateix temps, la seua benevolència a la resta de la comunitat.

Criades, filles de camperols i, finalment, dones de la noblesa. Cap d’elles escapa a les vexacions i els maltractes infringits pels homes. Ara bé, el tracte que reben les unes i les altres, com hem pogut veure fins ara, no és el mateix, i encara ho és menys per a un membre de l’aristocràcia. Cert és que estan sotmeses al jou de la violència, però les dones disposen de distints graus de protecció atenent a la seua condició social. El 1447 Joan de Navarra, germà d’Alfons el Magnànim i lloctinent general del regne de València, emet una carta dirigida al batle general del regne perquè prenga sota la seua protecció Caterina de Villena, filla de Jaume d’Aragó, i reba les informacions pertinents en el cas del seu divorci amb el cavaller Joan de Corella. Després de les súpliques dels seus pares, cosins germans del monarca, i atenent el perill que corria la vida de Caterina si romania al costat del seu marit, Joan de Navarra decideix intervenir per posar fi a dictam opressionem et custodiam violenter sibi factam per dictum virum eius, raó per la qual la dita Caterina totaliter est destituta preter et contra voluntatem suam. Quantes dones haurien volgut que el mateix lloctinent general del regne intercedira per traure-les de l’infern que vivien al costat dels seus homes! Era, però, una possibilitat que només estava en mans d’unes poques famílies de la noblesa valenciana.

Com en el cas de les filles dels camperols, dels artesans, dels burgesos i dels mercaders, les dones de la noblesa són la peça que permet els barons teixir els vincles necessaris per a l’eixamplament i la perpetuació del llinatge. Els matrimonis esdevenen calculades operacions contractuals entre els caps de les famílies aristocràtiques, ja que, amb l’eixida de les dones, surt de la casa una part important de la riquesa familiar a través del dot, cada vegada més composat per sumes monetàries exorbitants, però també en forma de terres i senyorius. I ací rau un dels principals cavalls de batalla de la noblesa valenciana, especialment al llarg del segle XV, a causa de la migradesa de les seues possessions patrimonials. Desconeixem les causes del divorci entre Caterina de Villena i Joan de Corella, però, a banda dels maltractes i de les vexacions que al·lega la família, que a ben segur degueren existir, potser cal buscar altres raons més prosaiques. El matrimoni amb Corella segurament no havia eixit com esperaven els progenitors i, amb la separació, el dot, en diners o en terres, havia de tornar íntegre a la família d’origen de la jove, el que es tradueix en una bona injecció econòmica i en una nova possibilitat per contractar un nou matrimoni. Així, doncs, la violència deu estar entre les causes principals del divorci i, en última instància, de la intervenció de Joan de Navarra, però cal atendre també a altres motius que no són menys importants.

Fóra com fóra, aquest últim cas de Caterina de Villena és ben il·lustratiu per copsar, d’una banda, que la violència contra les dones arriba a tots els estrats de la societat i, de l’altra, que la condició social de les víctimes determina també les diferents respostes que poden oferir als maltractes. En aquest sentit, no tots els estaments socials estan en disposició d’iniciar un procés de divorci i, en cas de fer-ho, no totes les dones que ho aconsegueixen disposen del mateix grau de protecció per assolir amb èxit el seu propòsit. Ans al contrari, les dones, especialment les més pobres, sovint es veuen desprotegides davant els atacs de pares, marits, germans, amos i patrons que actuen al recer d’uns paràmetres socials que aproven la submissió de la dona. Per entendre aquesta violència es pot apel·lar, com s’ha fet, a valors antropològics com la virilitat, l’honor i el culte a la guerra i la cultura cavalleresca, valors que permeten analitzar una dimensió clau dels enfrontaments violents. Però, si ho fem així, l’explicació tendeix a aïllar el fenomen de la violència de la resta de manifestacions de la conflictivitat que articula la societat medieval. Com hem vist, els distints estrats socials adopten diversos comportaments en relació a la violència, en aquest cas en relació a la violència contra les dones, però tots ells comparteixen dues característiques. D’un costat, les víctimes i de l’altre, la direcció de les agressions, sempre en sentit descendent, és a dir, cap als elements més dèbils, més vulnerables, entre ells les dones. És ací on rau la clau de volta de l’explicació de la violència cap a les dones en època medieval.

Som, per tant, al davant d’un fenomen força complex, que té el seu reflex en la societat actual. Els exemples han servit per veure els protagonistes, els escenaris, els atacs i també les respostes, a banda d’unes causes que, lluny de transformar-se amb el pas del temps, són ben presents encara avui en dia en cadascun dels successos de violència contra les dones que els mitjans de comunicació ens fan arribar de manera habitual. Caldrà, doncs, atendre a tots aquests elements i conéixer-los bé si volem entendre un problema que es reprodueix segle rere segle i que, per desgràcia, sembla lluny d’arribar a la seua fi.

"Tot o veya monsényer Sen Vicent"

Al blog d'Harca ja hem parlat amb anterioritat de les fonts judicials i, en alguna d'aquestes ocasions, ens hem fet ressò d'històries com la que tot seguit explicaré. Per descomptat hi ha milers que es poden donar a conéixer, i qui ha treballat aquesta font bé que ho sap. Però jo vaig a contar una que ja fa alguns anys vaig emprar en un estudi sobre paisatge de l'horta per alguns detalls que dóna el relat, demostrant-se així la gran versatilitat d'aquestes fonts pel que fa a la informació que proporcionen. Ara es pot llegir la transcripció completa en l'edició dels Llibres del Justícia de València que van fer la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la qual ja en vam parlar també en el seu moment. Però si l'explique ara ací serà, més bé, per una altra característica d'aquest cas concret, i és el de les particularitats de la justícia medieval pel que fa a la resolució dels casos criminals.

Era una nit tancada de mitjans de setembre de 1285, i segurament encara feia calor, quan els germans Ferrer i Joan de Calataiud guaitaven la collita en l'era del seu camp armats amb llances. Quan ja s'havia fet fosc, després de tocar el seny del lladre, Joan es va apartar del grup i se'n va anar a sota d'una figuera, en la riba d'una séquia, a menjar figues. Òbviament tothom sap, al segle XIII i al XXI, que les figues es mengen de nit, i a fosques. I en això estava, degustant tranquil·lament la fruita a la fresca de la séquia, quan, de sobte, li va vindre un esternut (un ahuir). Sembla que aquesta parcel·la afrontava directament amb el camí de València a Quart i, gràcies al so que produí, delatà la seua presència a un grup de gent armada que passava pel camí reial –diuen que moros conversos–, els quals van començar a cridar “fotuts barbamerdosos, muiren los traïdors”, i intentaren atacar-lo amb llances i coltells. Com que a l'edat mitjana els canals de terra eren prou més amples que els d'ara, la séquia que separava el camp del camí el va protegir per un moment, però de seguida els tres perseguidors van aconseguir creuar-la al crit de “per assí passem”, i van anar darrere de Joan, que ja fugia cap a l'era en busca del seu germà. Arribats allí, els dos germans es van retirar cap a la vinya del veí, però els seus perseguidors els van caçar i van continuar atacant-los amb les llances i a pedrades; i així, mentre Ferrer, que era el major, responia amb la seua llança, Joan es limitava a parar les ganivetades com podia, mentre rebia les pedrades i repetia una i altra vegada “Santa Maria, val-me”. En qualsevol cas, en la brega van nafrar Ferrer, i sembla que va morir algun dels atacants.

Una figuera vora séquia

Davant d'aquesta situació, els germans de Calataiud van fugir de l'escena, refugiant-se en una altra vinya propera, on es van adonar de la nafra de Ferrer, que aparentment era greu. Sembla que Joan li va llavar un poc la ferida amb aigua de la séquia i li'n va donar a beure, amb la qual cosa es demostra -valga'm l'incís- que a l'edat mitjana l'aigua de les séquies de l'horta de València no era com la d'ara. Joan va intentar tornar cap a casa, deixant sol el seu germà Ferrer, qui va fugir cap a l'església de Sant Vicent de la Roqueta pel camí que va “ora la séquia de Favara”. Per a qui no ho sàpiga, la casa i hospital de Sant Vicent és un complex monàstic extramurs, situat en el camí de Xàtiva sobre una antiga església mossàrab on, segons la tradició, va ser soterrat Sant Vicent Màrtir. Per tant, mentre la baralla es produïa a l'oest de la ciutat de València, l'acció es traslladava ara al sud. Mentrestant, Joan, que havia arribat a la ciutat, ja va escoltar rumors sobre la mort d'algú en estranyes circumstàncies, per la qual cosa va decidir fer marxa enrere i anar a buscar el seu germà travessant per mig dels camps. Per aquesta raó, i perquè Ferrer anava ferit, l'aconseguí a meitat camí gitat sobre un arrossar; ja que al segle XIII l'arròs, que encara no estava massa estés com a cultiu a València, es plantava en l'horta i no en la marjal, amb els consegüents problemes que això suposava. En qualsevol cas, una vegada junts, ambdós germans van arribar a Sant Vicent travessant per les vinyes quan ja clarejava i, en arribar, Ferrer es va deixar caure sobre un matalàs de l'hospital i es va adormir. Unes hores després, de bon matí, Ramon de Riu-sec i Berenguer Dalmau es van presentar, armats i a cavall, amb un grup d'hòmens a la porta de l'església, i van traure tots dos germans, portant-los al davant del justícia de València. I a partir d'ací començà el procés, amb el clam i el primer interrogatori als denunciats: Ramon de Riu-sec acusava els germans de Calataiud d'haver matat el seu oncle, Francesc de Maçó.

En realitat no sabrem si el difunt Francesc es trobava entre els hòmens de la brega, ni qui el va matar en veritat. De fet, al justícia això poc l'importa en eixe moment, i el llarg procés que es va iniciar aquell matí no es centraria en els fets en qüestió, sinó únicament en saber si Ferrer i Joan de Calataiud havien eixit de Sant Vicent per la força o per voluntat pròpia. És ben coneguda l'existència en el dret canònic del dret d'asil eclesiàstic, pel qual la justícia civil no pot apressar ni actuar sobre ningú que s'haja refugiat en sagrat; això és, en una església, un monestir, un hospital o un cementeri, i el complex de Sant Vicent ho tenia tot. Així, els refugiats en sagrat estan sota la protecció de l'Església, que s'haurà d'encarregar del seu penediment i penitència, i l'acusat només serà lliurat a la justícia civil si ho autoritza el rector de l'església en concret. A més, en aquest cas, s'afegeix l'especial privilegi atorgat per Jaume I a Sant Vicent en 1261, amb la intenció inicial de convertir-lo en el més gran complex religiós de la ciutat, pel qual no es podia exercir la violència en cap de les seues possessions. Així, doncs, dos dies després del clam els germans de Calataiud es presenten de nou davant del justícia i acusen Ramon de Riu-sec d'haver-los tret de l'església per la força, ja que, de fet, en el primer interrogatori això no ho havien deixat massa clar. En conseqüència, Tomàs Fabre es veu obligat a obrir un procés paral·lel sobre l'assumpte, per la qual cosa a mitjans d'octubre ha de dirigir una carta a Pere del Rei, prior de Sant Vicent –en aquell moment en mans dels mercedaris fins a 1289– i sagristà de Lleida –ciutat en la que residia– en la qual se l'informava de la situació i es demanava el seu permís per interrogar els clergues. Aquest va delegar l'assumpte en un jurisperit, donant també llibertat a tots els clergues per donar testimoni del que va passar aquell matí del 15 de setembre de 1285 a l'església de Sant Vicent de València.

El monestir de Sant Vicent de la Roqueta en l'actualitat, en un mal estat de conservació. L'aspecte neogòtic de la façana és fruit de les remodelacions del segle XIX

No va ser fins a mitjans de març de l'any següent que s'iniciaren les compareixences. I així, segons els testimonis cridats pels germans de Calataiud, l'esmentat Berenguer Dalmau va entrar a l'església i va traure Ferrer a punta de llança al pati o corral que hi havia davant de la porta. Això, segurament, devia ser l'espai que encara actualment ocupa el claustre del monestir, que aleshores encara no s'havia construït. Molt probablement, però, la porta lateral tardoromànica que actualment es conserva ja devia ser la mateixa per la qual van entrar i eixir els nostres protagonistes, construïda a partir de 1240. Una vegada fora, al pati, tot el grup armat va envoltar Ferrer i, mentre l'apuntaven amb les llances, aquest va començar a balbucejar “A, barons, ho·m lexats estar o·m donats aigua”. Cal recordar que estava nafrat i ja devia haver perdut molta sang, per la qual cosa estava assedegat. El seu germà Joan, mentrimentres, en la mateixa situació, cridava amb més força “Barons, gran tort a nós fan, que per força m'an pres e·m trahen de l'esgleia; tota res o veya monsényer Sen Vicent!!”. Ramon de Riu-sec, per contra, va aportar testimonis majoritàriament relacionats amb el seu nivell social, els quals van negar que Ferrer i Joan hagueren eixit de l'església per la força, i declararen que els acusats van acompanyar el grup armat de bona voluntat. Cal recordar que els Riu-sec, la major part dels quals s'anomenaven Ramon o Ramonet, era un dels llinatges de cavallers més actius que residia en aquells moments a la ciutat de València.

La porta en qüestió

En definitiva, els testimonis es contradeien, com era ben habitual. Davant d'aquesta situació –afegint també que del crim en qüestió només s'havia presentat el testimoni d'un criat en casa del pare de Riu-sec, per la qual cosa no havia estat acceptat– el justícia Tomàs Fabre va tirar pel camí del mig, i després de consultar amb experts en dret i altres membres del consell de la ciutat, va dictar sentència a mitjans de maig. D'una banda donava la raó a Ramon de Riu-sec i no considerava provat que els acusats hagueren estat extrets per la força de Sant Vicent, per la qual cosa els negava el dret a ser-hi retornats. Per una altra banda, considerava que no hi havia proves per condemnar Ferrer i Joan d'assassinat, per la qual cosa els deixava en llibertat. Tot i això, cap de les dues parts va acceptar la sentència, de manera que a mitjans de junt van recórrer-la, i es va iniciar un nou procés que ja no s'ha conservat. Comptat i debatut, més enllà de l'anècdota de la història, que ja de per si és una curiositat, tot plegat ens dóna molta informació històrica sobre el període. Del relat dels fets d'aquella nit durant l'interrogatori es poden aprofitar moltes coses, i així un acte tan usual, i alhora tan poc conegut a través de les fonts, com devia ser el fet de vigilar la collita en l'era per la nit, se'ns presenta en ple segle XIII. També se'ns informa sobre com era el monestir de Sant Vicent en aquell moment, pràcticament en els inicis de la seua construcció, i altres coses més. Però tot i això, com que som humans, després de llegir la història la pregunta que queda en l'aire, i que a tots ens mou la curiositat com en una novel·la qualsevol, és saber què va passar vertaderament. Tanmateix, sembla que mai ho sabrem.

Esbossos del dia a dia

Sens dubte, per a la història de la tecnologia, la iconografia és una eina de primera importància per reconstruir no només les eines, sinó també ens dóna pistes del procés productiu i com es desenvolupava. En aquest sentit, s’han fet servir els quadres, les miniatures dels diferents tractats i altres llibres, les vidrieres de les esglésies o esborranys en diferents papers d’algun escrivà anònim. Per un altre costat, també s’han analitzat, especialment pels historiadors de l’art, les marques dels pedrapiquers que realitzaven a mode de firma, o aquelles que servien indicar la col·locació de les pedres. O bé els arqueòlegs i responsables de diverses restauracions han rescatat alguns dels esbossos que feren els mestres d’obres sobre superfícies com l’algeps, que resulten valuosíssims per acostar-nos a la historia de l’enginyeria.

L’abadia de Santa Caterina a Renània del Nord-Westfàlia

Recentment, han estat trobats uns dibuixos en la part superior de l’església de l’abadia de Santa Caterina propera a la localitat de Langerwehe (en l’estat alemany de Renània del Nord-Wesftàlia), en una paret lluïda d’algeps. Els tècnics estimen que poden tindre uns 500 anys d’antiguitat i podrien coincidir amb les obres documentades entre el 1492-1506. Originalment, es feren sobre un mur de càrrega, però després va quedar cobert dintre un altre edifici.

Localització dels graffitis trobats en l’interior de l’església

En aquests esbossos es poden observar els intents d’aprendre a dissenyar figures geomètriques, com ara rosasses. D’ací que s’ha interpretat que aquestes foren traçades pels aprenenents, segurament en moments d’esbarjo, en una zona que no anava a quedar vista. Fins i tot, hi ha dissenys fets per mans expertes i al costat uns intents d’imitació. A més a més, han romàs dibuixos d’eines, de pics i martells, amb unes traces clarament distintes, que respondrien als intents de buscar una pròpia signatura els aprenents.

Alguns dels gravats remarcats per ordinador

Aquesta pràctica, tanmateix, va ser molt habitual dins el món de la construcció medieval. En les obres de la seu de València, a les darreries del segle XIV, hi ha referències a com els mestres obrers dissenyaven sobre sorra escampada al terra alguns dels treballs a realitzar. Del mateix mode, fins fa no moltes dècades, en diverses zones de Castella, els obrers encara deixaven la marca de la seua mà sobre el morter en els sostres.

Un pic o un intent de signatura

Paisatge i territori: Entrevista a Aymat Catafau

Arran de l’estada feta a Perpinyà el darrer estiu, tinguérem l’ocasió d’entrevistar Aymat Catafau, maître de conferences a la Université de Perpignan-Via Domitia. La xerrada, una de les moltes que compartírem sota la rigorosa xafogor de l’estiu rossellonès, serví per repassar els temes que han vertebrat la trajectòria científica d’un investigador que, lluny de viure reclòs en els preceptes propis del mètode històric, compagina el seu treball amb un bon grapat de col·legues arqueòlegs i, el que és més important, sap fer arribar a la gent els resultats de la seua investigació. Bon coneixedor del passat medieval de Perpinyà, en particular, i del Rosselló, en general, les respostes que ens oferí posen de manifest la vigència dels estudis referits a l’organització del territori –prenent com a element de reflexió les sagreres als segles centrals de l’Edat Mitjana–, així com també la necessitat d’establir lligams entre historiadors, historiadors de l’art i arqueòlegs per comprendre millor els temps medievals. En paraules del propi Catafau, ara és impensable per a ell emprendre qualsevol estudi històric sense atendre l’entorn, el territori, és a dir, sense tenir en compte les relacions que s’estableixen entre els habitants d’una vila i el paisatge que els envolta. I, en aquest sentit, el magne projecte d’Archéologie d’une montagne brûlée: Massif de Ròdes, Pyrénnees-orientalesn’és un bon exemple, con tindreu ocasió d’escoltar. Per últim, no us perdeu tampoc les reflexions que fa sobre la funció de l’historiador un home, un amic, que és plenament conscient del temps en el que viu i de les necessitats de la societat actual. Sap ben bé el que diu. Sense més, gaudiu de l’entrevista, paga la pena.

P. D.: Espere que aquestes paraules i l’entrevista que segueix siguen, almenys, una modesta compensació per l’acollida i el tracte rebut des del passat juliol.