Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat?

Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  

A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tinguessen oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquidesa urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València, tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell pegà a fugir -com Ciriol- i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feien enormement rics i fundaven llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En aquest cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...