Ciència, història i multiculturalitat. Més sobre el XIII Centenari d'Alandalús

Els més fidels seguidors del blog d'Harca potser recordaran que vam començar el 2011 recordant que enguany s'acompleixen 1.300 anys de la invasió i conquesta musulmana de la península ibèrica, el 711, i per tant la data simbòlica del naixement d'Alandalús. Òbviament la societat andalusina no va nàixer eixe any de la nit al matí, però això és un altre tema. En aquell moment ja augurava que l'efemèride passaria sense pena ni gloria per a les administracions públiques i la societat en general, com ja va passar amb el IV Centenari de l'expulsió del moriscos, i caram si em vaig equivocar ni una miqueta. Encara m'atrevia a aventurar, també, no per cap art endevinatòria sinó basant-me en la meua curta experiència, que tampoc hi hauria massa repercussió al món acadèmic. Conferències ací i allà, algun col·loqui d'àmbit regional o encara menor, i poc més, la qual cosa em pareix normal, perquè la recerca sobre la formació d'Alandalús és tan minsa, i avança tan lenta, que no hi ha cap argument científic, ara per ara, que obligue a reunir especialistes en la matèria per a repetir el que tots saben ja, malgrat el simbolisme d'una xifra tan redona. Cosa diferent és la commemoració i la divulgació d'un període tan important de la nostra història com l'andalusí, incloent-hi el seu final, que deurien ser una obligació de les administracions públiques.

Perplex em vaig quedar, però, fa poc més de 15 dies, quan em vaig assabentar, per la premsa, que a la Universitat de València havia tingut lloc un congrés internacional sobre el tema. Concretament del 27 al 29 d'octubre, amb el títol “El islam cercano: 1300 años del Nacimiento de al-Andalus”. La meua perplexitat augmentà, després de les perquisicions oportunes, quan vaig saber que cap membre del Departament d'Història Medieval d'aquesta mateixa universitat sabia res d'aquest congrés, els quals s'han assabentat tots igualment per la premsa a posteriori. Com s'explica això? En realitat la Universitat no era la vertadera entitat organitzadora, que només li donava la pàtina de cientificitat cedint el nom i els locals de la Nau, sinó el Centro Cultural Islámico de Valencia, mitjançant una col·laboració amb el rectorat i la Càtedra de les Tres Religions. Un tercer grau de perplexitat, doncs, que encara augmentà en veure el programa de les conferències –ja que eren això, i no un congrés de veritat. A quins investigadors han portat els organitzadors al suposat congrés històric internacional? Un arabista de Madrid, dos catedràtics marroquins que actuaren d'estreles convidades (que no pareixen tindre massa clar què era el Xarq Alandalús, on acabava la cora de Tudmir, o què és una conquesta), un parell d'arqueòlegs valencians, per això del vincle amb la terreta, i algun que altre erudit local. Això sí, tot acompanyat d'una haima al claustre de la Universitat amb mostres d'artesania, un concert, i una excursió a Dénia. Un congrés internacional universitari en tota regla.

Inauguració de la haima i els actes al claustre de la Universitat de València en el carrer la Nau

Allò terrible de tot açò, veient els títols de les conferències i les referències de la premsa, és que ens han volgut vendre una vegada més el mite de la convivència d'Alandalús, en pro de la multiculturalitat del present. I això darrer està molt bé, la multiculturalitat, la reivindicació del passat musulmà, i el suport de les universitats en el seu vessant més social, però per a justificar-ho no cal inventar-se ni manipular el passat, i menys en una seu acadèmica. Aquest mateix Centro Cultural Islámico es va relacionar el 2008, durant el VIII Centenari del naixement de Jaume I, amb grups de secessionistes lingüístics, dels anomenats blavers, per a fer un manifest reivindicant el Mil·lenari del regne de València al 2009. Eixe any feia, en efecte, mil anys de la creació de la taifa de València durant l'ensorrament del Califat de Còrdova, però confondre una taifa amb un regne és un greu error històric. Encara ho és més considerar un rei a l'esclavó Mubarak, als diversos rais que governaren la ciutat i el seu territori al llarg de diversos segles, o fins i tot els governadors almohades. Clar que part de la culpa d'això, en el fons, la tenen tots els historiadors que han emprat la paraula “rei” per a referir-se a aquests personatges, i “regne” per a referir-se a les taifes del segle XI i les entitats de poder islàmic més o menys independents dels segles posteriors. És, una vegada més, el problema de la semàntica històrica i com anomenem els historiadors a les coses.

Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, explicant a la plaça del Tossal de València les restes conservades de bab al Hanax o porta de la Culebra, al carrer Quart

No crec que hi haja mala fe en els diversos actes programats per aquest Centro Islámico, perquè segurament es creuen de veritat eixe Alandalús idealitzat de la convivència i la multiculturalitat, que en realitat mai no va existir. De fet, no són els únics musulmans occidentals actuals que ho creuen i ho defensen. A més, és cert que aquell 2008 teníem Jaume I fins i tot al plat del migdia, en aquella dèria regionalista i neoforalista del govern valencià, que ens presentava contínuament el rei com un sant i un gran monarca, sense tindre en compte en cap moment la massacre i la destrucció practicada sobre la societat andalusina. El problema ve quan fugint d'una tergiversació es cau en la contrària, i damunt s'ajunten amb grups amb una “ideologia” concreta (recordem la vella frase de la transició “antes moros que catalanes”), moltes vegades antidemocràtica, per una estranya confluència d'interessos polítics. Amb tot, el problema de fons, pel que respecta al congrés del mes passat, no són els organitzadors, que al cap i a la fi és una organització privada que pot fer el que li vinga de gust, sinó que tot això es barrege amb la Universitat, llançant missatges històrics falsos, i a sobre deixant de banda els vertaders professionals de la Història, només perquè no casen amb el missatge presentista i interessat que es vol transmetre del passat. O per altres raons que potser desconeixem.

Bocairent, bon lloc i millor gent

  

A la baixa edat mitjana, el rerepaís valencià va jugar un paper cabdal en el creixement econòmic i demogràfic i, al remat, en la integració del conjunt del regne en els circuits internacionals. Morella, Sant Mateu, Vilafranca, primer, i després Cocentaina, Alcoi, Penàguila, experimentaren un fort desenvolupament que contribuí notablement a la integració del regne de València en els circuits comercials europeus. Des d’aleshores, l’interior valencià ha romàs en una llarga letargia amb, clar està, les pertinents excepcions, com el desenvolupament industrial d’Alcoi. En les últimes dècades, però, aquestes regions han recuperat la iniciativa gràcies al desenvolupament del turisme d’interior. Davant la progressiva desindustrialització i l’escassa viabilitat de l’agricultura s‘ha optat per posar en valor el patrimoni en tots els seus diversos vessants. L’exemple més paradigmàtic és la ciutat de Morella, que fins i tot ha arribat a convertir-se en seu universitària gràcies als cursos interuniversitaris de la xarxa Joan Lluís Vives. Pel que fa a les terres centrals del país, a poc a poc Bocairent va consolidant-se com a nucli de referència. En efecte, aquest caràcter primerenc potser siga la gran diferència amb Morella. La capital dels Ports és un centre turístic consolidat, especialitzat en l’explotació del seu patrimoni històric i gastronòmic, i que amb els anys ha estat capaç de bastir una gens menyspreable oferta hotelera i altres infraestructures turístiques. A Bocairent, en canvi, tot està a mig fer o, millor dit, està fet d’una altra manera. Ací el turista pot gaudir tranquil·lament d’un passeig pels carrers del poble sense haver d’esquivar cambrers que et conviden a entrar al restaurant ni tampoc els mostraris de souvenirs de les tendes que envaeixen la vorera. Tot sembla més natural, pensat per al dia a dia. Així, per exemple, de tendes de productes típics només hi ha dos, una a la plaça i l’altra al carrer de darrere, res més. Pot ser que per aquesta absència de mercantilització s’han instal·lat al poble algunes famílies angleses, alemanyes i holandeses. En aquest procés de consolidació, sembla que Bocairent pretén atraure un turisme molt concret: famílies o parelles amb un nivell cultural i econòmic mitjà-alt, només heu de fer un tomb pels webs per a veure els preus. Pel que fa als incentius que ofereix la vila, no trobareu un element singular sobre el que pivota tota la resta, bé, en tot cassi es vol, les covetes dels moros, però l’atractiu de Bocairent és més aviat la complementarietat entre els seus diversos elements: gastronòmics, històrics i naturals, gràcies a la proximitat de la Serra Mariola. 

Com en el cas de Morella, Bocairent se situa sobre un gran turó, encara que a diferència no hi ha cap evidència del recinte emmurallat. Sí que ha arribat fins a nosaltres l’entramat de carrers i travesses medievals. I heus ací el primer atractiu d’aquest poble. Resulta fàcil, delitós, perdre’s per carrers estrets que sovint desemboquen en xicotetes places o detectar la pervivència encara hui de parcel·les d’horts darrere les cases (vegeu la foto!). Malauradament, també hi ha cases ensorrades, deixades, perquè el seu propietari no pot finançar la seua restauració. En el gairebé laberint plànol, el lloc central, més alt està reservat per a l’església, que data del segle XVIII. D’època medieval només resta la pila baptismal (vegeu la foto!) que originàriament no va ser concebuda per a celebrar cap sagrament. Segons diuen, era una font situada a la plaça que en algun moment es va decidir reutilitzar per al batejos.

També resulta força interessant pujar el campanar, des del que es pot tindre un bona observació del terme. A més, la torre conté unes pintures (dir-li frescos em sembla dir-li massa) i escrits de finals del XIX i principis del XX fetes pels campaners d’aleshores en els quals es descriuen les dificultats de l’ofici. D’èpoques passades encara conserven la matraca (vegeu la foto!), un element gairebé extingit dels nostres campanars i que es feia sonar durant els dies de Setmana Santa en substitució de les campanes. 

No massa lluny de l’església es troba el monestir rupestre. Es tracta d’un monestir excavat a la roca des del segle XVI on han residit les monges agustines. Es diu que el fou supervisat per Sant Tomàs de Villanueva i visitat per sant Joan de Ribera, qui també estigué al poble (vegeu la foto!). Al segle XIX les monges manaren construir noves dependències fora i el seu ús queda paralitzat fins a la Guerra Civil. Finalment, fa uns anys l’orde dels agustins va decidir vendre el nou edifici i els terrenys on s’ubicava el monestir a una constructora de Madrid per a alçar nous adossats. Tot això després de repartir els tresors artístics del monestir per les diferents seus de l’orde. En aquest sentit, resulten si més no curiosos fets com l’aparició a la seu que els agustins tenen a Sant Mateu d’una pietà del segle XVI que es deia haver estat destruïda a la guerra. Així les coses, el poble alçà la veu i, al remat, aconseguiren que els agustins vengueren a la parròquia el monestir rupestre (vegeu la foto!). Tant la gestió com les visites guiades les fan les gents del poble que voluntàriament miren de recollir diners per a fer front al crèdit que els ha permès comprar el monestir.

L’element més cridaner, però, de Bocairent són les Covetes dels moros, de les quals ací en Harca ja hem parlat. La visita, per bé que tampoc és cap activitat d’alt risc, sí que requereix d’una mínima condició física. En els últims anys s’ha millorat l’accés i s’ha dissenyat un recorregut aprofitant els forats que hi ha. A l’inici de la visita es realitza una explicació molt planera de la història de les coves i es posa l’accent en la necessitat de més estudis i excavacions que milloren el minso coneixement que tenim d’aquests espais. (vegeu la foto!). Malgrat l’explicació, sembla que cal una millor integració de les covetes amb la resta del paisatge i amb el passat de Bocairent, en especial referència a la societat que les va produir. Així mateix, es podrien introduir més elements explicatius, com ara panells, per a que la visita no es limite a ser un simple recorregut. L’estada a Bocairent no pot acabar sense fer una visita a algun bar, resulten espectaculars els que estan excavats en la roca, fer-se una picadeta de pericana i després un colpet d’herbero. [Malauradament els vídeos que havíem preparat no poden ser penjats, els trobareu al nostre perfil de facebook, Grup Harca].

"Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic"

Entre el 27 i el 29 de novembre de 2011 se celebrà a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, organitzat pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de València. Es tracta de la segona trobada que té com a tema central el “coneixement expert” –o, com diuen els francesos, expertise–, ja que hi hagué un primer encontre l’octubre de 2010 a Tolosa de Llenguadoc, aquesta ocasió amb l’atenció posada a Le besoin d’expertise. En efecte, el col·loqui forma part d’un conjunt de trobades planificades per diverses institucions i distints historiadors que té com a objectiu establir una dinàmica de discussió i de treball al voltant del tema esmentat més amunt, tot amb la intenció d’aprofundir en la coneixença sobre un aspecte que havia passat desapercebut per a la historiografia, com és la importància dels experts, els seus coneixements i la seua repercussió a la societat medieval.

Com ja succeí a Tolosa l’any passat, la reunió de València comptà amb el suport de la Université de Paris I, el Laboratoire de Médiévistique Occidentale de Paris (LAMOP), la Université de Toulouse II-Le Mirail, el centre de Recerca FRAMESPA (France Méridionale et Espagne: histoire des sociétés du Moyen Âge à l’époque contemporaine), el CSIC de Madrid (Centro de Ciencias Humanas y Sociales) i la Casa de Velázquez, institucions que estigueren ben representades per un bon nombre de membres. En total, a València s’aplegaren al voltant de quaranta persones entre professors d’universitat, investigadors dels centres de recerca i doctorands de les distintes institucions que discutiren, i molt, sobre la figura de l’expert al món medieval europeu. Perquè, si s’ha de destacar un tret per sobre de la resta és precisament la internacionalitat de la trobada.

Les sessions del col·loqui es desenvoluparen en un ambient de treball i discussió

Al col·loqui participaren i assistiren –molts no intervingueren directament amb una ponència, però sí estigueren presents a les sessions i s’integraren als debats de manera molt activa– medievalistes que han fixat la seua atenció a les societats medievals de la Corona d’Aragó, Castella i França, aspecte que serví per posar en comú les investigacions dutes a terme a una i altra banda dels Pirineus i per consolidar els lligams que tradicionalment han unit les escoles historiogràfiques d’aquests territoris. Mancà, al meu humil parer, una major presència d’historiadors italians i anglesos, la intervenció dels quals hauria contribuït a ampliar els horitzons del tema que serví de discussió i a enriquir-lo amb un ventall major de matisos. Potser en la propera trobada, que se celebrarà a Madrid el pròxim any, seria molt interessant ampliar la nòmina de participants en aquesta direcció.

Pel que fa al tema de la reunió, s’ha de dir que d’entrada crida l’atenció o, millor dir, és poc habitual. Estem acostumats a assistir a trobades, seminaris i congressos dedicats a subjectes que estan més o menys integrats en els discursos historiogràfics actuals –encara que sempre hi ha coses estranyes i estrafolàries, ben bé que ho sabem–, però crec que mai s’havia discutit sobre el “coneixement expert”, sobre els “experts” a la societat medieval. Aquest és el segon tret que sobresurt del col·loqui, la fixació de l’objecte d’estudi en un aspecte desconegut per als historiadors, un tema tan concret i alhora tan general. I sí, dic concret al mateix temps que general, cosa que pot semblar una contradicció, però les distintes sessions de la trobada demostraren que no és així. Les intervencions es dividiren en cinc blocs temàtics: mesurar el valor de la terra, calcular el preu dels grans, analitzar les activitats artesanals, conéixer els experts del comerç i estudiar el paper dels homes dedicats al servei públic. Comptat i debatut, tot l’espectre de la societat medieval, del món rural a l’urbà, passant pels agents de l’Estat i els homes de la cultura. I en tots aquests camps hi havia “experts” que oferien el seu servei a la comunitat, que tenien una formació –pràctica o teòrica– i que determinaven el valor de les coses, com també ho feien amb el seu treball, habitualment realitzat a canvi d’un salari.

Un dels directors científics, Laurent Feller, pren notes durant una de les ponències

Vet ací el tercer tret de la reunió, la dificultat per establir la definició del concepte “expert”. Les intervencions tractaren temes molt diversos –des dels coneixements agronòmics dels llauradors fins les aptituds lingüístiques dels torsimanys, o des de les destreses dels artesans fins el paper de agents fiscals dels estats–, però al final de cadascuna d’elles sorgia la pregunta que vehiculà tot el col·loqui: què és un expert? S’hi donaren moltes respostes i, com bé digueren Laurent Feller i Ana Rodríguez, la conclusió és que som al davant d’un concepte obert, de difícil definició, que varia depenent de l’activitat econòmica que s’aborde i de la condició social dels anomenats “experts”. Sorgí, fins i tot, un problema lingüístic. Com anomenar als “experts”? Als segles medievals no hi havia un terme per parlar dels especialistes en un sentit general i, després de moltes discussions, Antoni Furió suggerí que el terme més proper que podem trobar-hi és el de “perit” per definir a aquests “experts”, tenint sempre en compte que estem utilitzant un anacronisme. El mateix succeeix amb el concepte de “coneixement expert”, és a dir, el conjunt d’aptituds que tenen els “experts”. Hi ha un terme francés, expertise, que sí s’hi adapta, però, en canvi, no hi ha l’equivalent en català ni en castellà, així que ha calgut recórrer a un circumloqui per poder expressar-ho.

Imatge d’uns expertises o tècnics medievals mesurant la terra, que va aparéixer durant la ponència de Pierre Portet

Tot plegat, aquests dubtes conceptuals i terminològics són el millor testimoni de que som al davant d’un tema molt poc atès per part dels historiadors, ja que són propis de tot subjecte que encara està per descobrir i per definir. Però el camí ja s’ha iniciat i les discussions realitzades els dies passats a València, com també les que tingueren lloc a Tolosa l’any passat, han servit per fer les primeres passes al voltant d’un subjecte de recerca que contribuirà a conéixer millor els homes medievals i tot allò relacionat amb la seua vida quotidiana. Només resta esperar que les actes amb les diferents intervencions es publiquen ben aviat i que les properes trobades siguen tan fructíferes com les passades.

"Que·l trayese l'azenbla en que era l'almuerzo". Les obligacions d'un escuder

La guerra contra els "infidels", base de la societat feudal

Com ja vam comentar ací mateix, la croada dirigida per Jaume II d'Aragó contra Almeria entre 1309 i 1310 no és massa coneguda popularment, però, des del punt de vista historiogràfic, és susceptible de ser analitzada des de desenes de prismes diferents, des de la petjada literària que hi deixà fins als equipaments mèdics que mobilitzà, analitzats a fons per Michael McVaugh i Lluís Cifuentes arran de l'estudi del Regimen Almarie, el tractat de sanitat que el metge Arnau de Vilanova escrigué ex professo per a la campanya. En consonància amb això, ara i ací exposarem un document un tant excèntric respecte al gruix dels objectius, els fets, les causes i les conseqüències de l'expedició cristiana contra els musulmans, però que, per la seua pròpia raresa, pot ser útil per a il·lustrar certs aspectes de la societat medieval. Es tracta, en concret, d'un document conservat a la sèrie de processos judicials (Processos en quart) de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, mitjançant el qual, una vegada finalitzada la guerra, un escuder es defensà de les acusacions realitzades contra ell d'haver abandonat en plena batalla el seu senyor, l'important noble valencià d'origen aragonès Ximén Pérez d'Arenós, que havia mort en una emboscada realitzada pels andalusins el matí del 17 de setembre de 1309.

Els fets es produïren un mes després que s'hagués instal·lat el setge de la medina d'Almeria i al cap d'uns pocs dies que l'emir de Granada enviés un destacament de genets a la fortalesa propera de Marchena, en les immediacions del riu Andarax, en la rambla del qual es desenvolupaven les algarades cristianes. No debades, aquella hi fou la primera actuació de l'exèrcit nassarita, que agafà amb les guàrdies baixades els cavallers de la Corona d'Aragó. I Ximén Pérez d'Arenós fou una de les baixes més significatives, descendent de Ximén Pérez de Tarassona, un dels principals col·laboradors de Jaume I en la conquesta de València, raó per la qual l'inclogué en la casta tancada i exclusiva dels rics homes aragonesos i el casà amb la filla del darrer governador almohade de Balansiya, Abu Zayd, convertit al cristianisme sota el nom de Vicent Bellvís; el castell d'Arenós, que li havia donat Jaume I, en fou la dot i la baronia que donà nom a la família durant tota la història foral valenciana. Doncs igualment que aquell Ximén Pérez de Tarassona, que havia mort lluitant contra els andalusins en 1266, en les proximitats del territori murcià, també Ximén Pérez d'Arenós va morir tractant d'expugnar els musulmans d'al-Andalus, 43 anys després. I alguns van voler veure en l'actitud del seu escuder, Martín Ximénez de Aybar, un flagrant incompliment dels seus deures vers el seu senyor.

Una imatge que no es va donar a la croada d'Almeria

Concretament, segons s'hi deia en el document esmentat, en el moment en què es produí l'emboscada nassarita Ximénez de Aybar no estava amb ell ni havia anat a socórrer-lo, com pertocaria a un escuder. Fet i fet, la qüestió provocà l'obertura d'un procediment judicial ordenat per Jaume II, que comissionà dos cavallers de la casa reial, Pero Pomar i Ramon de Molina, per tal de recebir testimonios contra Martín Xeménez de Ayvar, scudero. Però aquest presentà testimonis fidedignes que explicaren la raó que excusava el seu comportament, segons ho posà per escrit Miguel Sánchez, notari del consell municipal d'Uncastillo. Foren fins a cinc persones, que vingueren a dir i corroborar una mateixa versió: que no havía seydo con Exemén Pérez de Arenoso, su senyor, la ora quando los ginetes lo mataron o lo prisieron, mas que ante lo havía enviado el dito Exemén Pérez que ningún roydo fuesse seydo de los ginetes por l’azenbla en que trayan l’almuerzo, que era muyt açaga, que la aduxiesse e que la aduxiesse e que él, de la su muert ni de la presón de su seynnor, non sopo ren d’aquí a que todo el feyto fue passado.

És a dir, havia estat una veritable casualitat, però moments abans que comencés l'atac -quando los ginetes vinieron ni los colpes fueron- Ximén Pérez d'Arenós l'havia enviat cap arrere pel curs del riu Andarax -por la rambla iuso- a recollir l'esmorzar, que s'havia quedat en una atzembla ressagada -l’azenbla que era açaga, que la trayesse por razón de l’almuerzo, que era allí que querían almorzar. Durant eixe interval es produí la batalla i, en conseqüència, l'escuder havia estat plenament impossibilitat per ajudar el senyor, ja que n'era totalment inconscient del perill que corria. Així ho van declarar Miguel de Alvero, que se'l va trobar per la rambla quan anava en busca de l'animal endarrerit, Ferrando López de Sada -una població de la mateixa vall d'Aybar-, que va sentir les paraules de Pérez d'Arenós enviant-lo a per l'esmorzar ante que fuesse el roydo de los ginetes, i Íñigo Ruiz, que certificà la impossibilitat que hagués tornat a temps per a la batalla porque tan poco tiempo havía que havía seydo la buelta e que él era ido la rambla juso, que non cuydava que podiesse seer venido.

Finalment, també testificaren en un sentit similar dos guerrers de major rang: l'adalil del ric home aragonès Juan Ximénez de Urrea i el noble Pero Martínez de Luna. El primer indicà que també havia escoltat les paraules de Ximén Pérez d'Arenós enviant l'escuder a per l'esmorzar perquè ho havia dit a grandes vozes i, al temps, aquest havia respost que no sabia on estava, bo i marxant després por la rambla iuso con un compaynero por l’azenbla. Per la seua banda, Martínez de Luna, del mateix grup social que Pérez d'Arenós, havia intercanviat unes paraules amb ell. De fet, aquest darrer l'havia convidat a menjar junts -que almorzasse con él, que él traya almuerzo-, però la resposta fou negativa -que·l dixo que deyunava. Amb tot, això no fou obstacle per tal que ordenés que li portaren l'esmorzar:  que·l dito Exemén Pérez mandó a un escudero suyo que·l trayesse l’azenbla en que era l’almuerzo. En aquest sentit, Martínez de Luna no havia parat atenció a qui era l'encarregat de fer-ho, però confirmà que havia estat un escuder, que podía seer el dito Martín Xeménez.

Així les coses, encara que en aquell instrument notarial no se'n diu res de la sentència promulgada pels comissionats reials, sembla ben probable que Martín Ximénez de Aybar fos absolt de les acusacions, ja que tots els testimonis verificaren la seua versió, que l'eximia de culpa, en tant que s'havia limitat a complir les ordres que li havia donat el seu senyor. D'altra banda, deixant ara a un costat les implicacions que tenia l'afer en relació amb les obligacions dels escuders, podem considerar que Ximénez de Aybar podia estar ben agraït d'aquell incident de la somera que s'endarrerí amb l'esmorzar, puix, d'una altra manera, probablement, hauria mort en l'emboscada dels genets nassarites.

Els antecedents andalusins de Xert i la Barcella

Als anys trenta del segle XIII, segurament Xert i la Barcella són dues de les nombroses peces que componen la densa xarxa de petits centres rurals que omple el terme de l’antic hisn musulmà de Jarbayra, és a dir, el territori que més endavant els cristians batejaran com «castell de Cervera». Des del segle VIII, bona part de la península Ibèrica s’incorpora als engranatges d’un nou model de societat, l’andalusí, una situació que al territori valencià, allò que els musulmans coneixen com el Xarq al-Àndalus, s’allarga almenys fins les dècades centrals del segle XIII, quan conclou el procés de conquesta militar que encapçala Jaume I i naix el nou regne de València. Durant tot aquest període de temps, això és, al llarg de sis segles d’existència, Xert i la Barcella estarien habitades per unes poques famílies que estarien unides per mitjà de lligams tribals i clànics, i que treballarien comunalment un conjunt de terres distribuïdes pels distints espais de secà i, sobretot, de regadiu, a més d’aprofitar els prats, les pastures i els altres recursos forestals també de manera conjunta.

Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Malauradament, a banda d’aquestes idees generals que han estat posades de manifest per a altres zones del país, ben poca cosa podem dir més del passat musulmà de Xert i la Barcella a causa de la inexistència de referències documentals concretes i, especialment, d’unes excavacions arqueològiques que oferirien informació molt valuosa de l’antiga mesquita i la seua ubicació exacta, el perímetre de les primitives alqueries i el nombre d’habitants que podien recollir al seu interior. Sembla, a més, que el llegat de la societat andalusina desapareix per sempre més de Xert, la Barcella i de bona part del Maestrat amb la derrota infringida per les hosts feudals i amb la consegüent fugida dels vençuts cap al sud, però la situació no és ben bé així. La seua presència s’ha allargat durant sis segles i, en conseqüència, les petjades que ha deixat són difícils d’esborrar, sobretot en la fesomia i l’organització del territori.

El "poble vell" de Xert

Des del mateix segle VIII, la societat andalusina genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

L'ermitori de Sant Pere de la Barcella

En el nostre cas, tot fa pensar que la Barcella seria una d’aquestes alqueries que dependrien de l’alcaid del hisn de Jarbayra fins als moments anteriors a la conquesta del segle XIII, juntament amb les altres comunitats rurals que després formaran el castell de Cervera, és a dir, la mateixa Cervera, Sant Mateu, Traiguera, Xert, Canet lo Roig, Rossell, Càlig i el Carrascal (petita comunitat situada dins el terme de la Jana). Almenys aquesta és la impressió que ofereix l’únic document que s’ha conservat del lloc abans de la seua incorporació al recent nascut regne de València, ja que el 1192 el rei Alfons el Cast lliura al mestre de l’orde de Sant Joan de l’Hospital locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam. Amb aquestes indicacions, ben poca cosa més podem saber del seu emplaçament originari, però segurament l’alqueria se situaria a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Des d’ací, els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets.

La Barcella

En el cas de Xert, sembla que el primitiu assentament musulmà no assoliria la importància demogràfica de la Barcella, sinó que, més bé, ací únicament residirien un reduït grup de famílies que explotarien els espais agraris i naturals més propers. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta cristiana. D’una banda, la petita alqueria es trobaria a un dels marges de la rambla Cervera i des d’ací es dominaria visualment el camí tradicional que discorre de manera més o menys paral•lela al curs de la rambla i que uneix les terres baixes del Maestrat amb els Ports i el Baix Aragó. De l’altra, l’emplaçament del lloc oferia un accés immediat a les terres de cultiu, tant de secà com de regadiu, i també a les zones de pastura. En efecte, des de l’alqueria es podia arribar fàcilment als camps de cereals i oliveres plantats a les Clotes, als horts construïts al llarg del barranc de la Font –disseminats en diversos espais, des dels Prats fins al Pla de la Font, on hi havia la font que abastia d’aigua els xertolins– i també a les pastures de la Curolla per als ramats d’ovelles i cabres i de la Dula per al bestiar domèstic dels veïns. Així, doncs, s’articularia un conjunt força coherent en l’organització del territori i l’aprofitament dels recursos naturals que, fins i tot, podia estar dominat per la presència d’una petita mesquita a la part més alta del turó i un grup de cases disperses situades al seu voltant, que esdevenen l’origen del poble que ha perdurat fins avui dia.

Xert i els seus voltants

Amb tot, les dues zones de residència testimonien l’existència d’una hàbitat dispers al voltant de les millors zones agrícoles. Així, doncs, a banda de la comunitat agrària més gran, situada a la Barcella, a ben segur que al terme de Xert hi hauria altres assentaments més petits, malgrat que no ha arribat cap vestigi fins als nostres dies, almenys en aparença. Tot fa pensar que en determinades zones, les més aptes per al cultiu, es podien instal·lar una o dues famílies que treballarien els bancals construïts als vessants de les muntanyes, s’abastirien de l’aigua procedent d’alguna font propera i aprofitarien els boscos per fer pasturar alguns pocs caps de ramat, de manera que es formarien unitats d’explotació força semblants als masos que tradicionalment han caracteritzat el paisatge del Maestrat i els Ports i que han estat habitats fins fa molt poc de temps. D’aquesta manera, el poblament de Xert, la Barcella i alguns masos té un origen andalusí i, malgrat les modificacions introduïdes després de la conquesta del segle XIII, ha sofert ben poques transformacions fins a l’actualitat. Els musulmans no deixaren cap testimoni escrit de la seua presència al nord valencià, però les petjades que hi ha al territori no fan més que transmetre una herència que el pas dels segles no ha aconseguit esborrar.

Del Bàltic a la Mediterrània: una història ecològica de les colonitzacions feudals

Al segle XIII, un exercit “croat” encapçalat per l'Orde Teutònica organitzà una “guerra santa” contra les darreres societats paganes d'Europa: les tribus germàniques que habitaven la regió del Bàltic, el territori de les actuals Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. Era la culminació d'un procés històric que havien iniciat al segle XII diversos prínceps alemanys, polonesos i escandinaus, atacant i conquerint algunes zones d'aquella regió, que és conegut des del segle XIX com a “Drang nach Osten”, o l'afany dels alemanys de marxar cap a l'Est, la versió nordeuropea de la “Reconquesta”. De fet, el terme té els mateixos prejudicis ideològics que el nostre, ja que manifesta en si mateix una justificació de l'expansió que no explica el procés, i a més a més està molt menyspreat per ser l'excusa que s'emprà al segle XIX per a justificar l'expansionisme alemany, i la que emprà Hitler per a justificar la invasió de Polònia. Dit en altres paraules, com en el cas ibèric, el que es va produir al Bàltic fou una expansió del sistema social feudal sobre la seua perifèria més immediata, sota l'aixopluc ideològic de l'Església. Al contrari que en el cas de la conquesta d'Alandalús, però, a banda dels colons germànics que es van establir a les terres conquerides, les poblacions indígenes no foren expulsades en massa, sinó que van ser sotmeses i cristianitzades. Clar que, com és ben sabut, un bon cristià no sols ha d'orar, anar a l'església i ser temerós de Déu, sinó que també ha de plantar cereals i vinyes per a pagar delmes i donar una part als nous senyors, ja que així ha estat establert per Nostre Senyor. Bisbes i teutons van construir castells, van fundar i desenvolupar ciutats, van modificar el paisatge fent artigar noves terres i, en definitiva, van portar tota una sèrie de canvis culturals que van introduir aquell territori en el món europeu cristià i feudal. Igual que a casa nostra.

mapa de les zones controlades pels teutons i pels bisbes als territoris conquerits del Bàltic

En relació amb tot aquest procés, actualment existeix un grup d'investigació conjunt britànic, polonés i d'altres països de la zona, encapçalat per la University of Reading, i finançat pel Consell Europeu de Recerca, que té com a objectiu l'estudi dels canvis ecològics produïts al territori per la conquesta i colonització teutona del Bàltic. Es tracta de The Ecology of Crusading: The Environmental Impact of Conquest, Colonisation and Religious Conversion in the Medieval Baltic, i aquest és el seu web. Tal com expliquen, es tracta d'un projecte que tracta de respondre a preguntes com ara, quin va ser l'impacte ecològic de la construcció dels castells i dels immensos assentaments associats a ells, o com va ser la introducció del cristianisme, dels monestirs i les parròquies, i com es va modificar l'espiritualitat de la societat pagana. És a dir, l'impacte ecològic de la colonització feudal sobre el territori, i els canvis culturals introduïts per la cristianització. Tot i que, com que van començar l'any passat els treballs, sembla que encara no han avançat massa, però ja s'han donat uns primers resultats que tot seguit veurem.

banner del web

Les tècniques emprades són diverses. A banda de la documentació d'arxiu localitzada a Tallin, Berlín, Estocolm, Riga i Viena, les noves tècniques arqueològiques destaquen especialment. En primer lloc, les tècniques paleoambientals, com ara l'estudi del pol·len fossilitzat, de restes vegetals carbonitzades, i també de macro-fòssils de plantes recollits als aiguamolls, a zones saturades d'aigua, que serveixen tots plegats per a reconstruir la composició de la vegetació dels entorns locals, i la selecció humana dels recursos vegetals en cada lloc. Es posa de relleu, així, les plantes que poden haver tingut una importància econòmica, contribuint a la comprensió dels canvis en l'alimentació i l'ús de la terra. Així mateix, es troben fustes i carbons que han sobreviscut en zones d'aiguamoll –cosa ben fàcil per la climatologia del nord d'Europa– que permeten estudis dendrocronològics i de radiocarboni respectivament. A més a més, les cendres expulsades pels volcans islandesos els darreres mil anys, dipositades en la zona del Bàltic, serveixen de guia per a la datació dels elements.

recollida de mostres

En segon lloc, s'empra la zooarqueologia, mitjançant la recollida i estudi d'ossos de vertebrats, que permet detectar l'abundància relativa d'unes espècies sobre altres, i les preferències morfològiques (a través de morfometria geomètrica), el nivell de fragmentació i les tafonomies relacionades, així com perfils de mortalitat de les espècies clau, alteracions esquelètiques, com ara patologies i modificacions. A partir d'aquestes dades sembla possible reconstruir canvis en els perfils alimentaris per a cada lloc, les preferències de les espècies, els nivells de caça, pesca i cria, les escales dels processos de fabricació que utilitzen productes d'origen animal, com ara ossos, cuir, pells i plomes; i finalment, patrons distintius de carnisseria i la introducció de noves tècniques o eines, canvis en l'ús de la terra en relació amb les pastures, o la transformació de l'hàbitat, i la introducció de noves races i espècies, en especial els cavalls (també a través dels estudis isotòpics).

Finalment, es fan estudis geoarqueològics de sòls soterrats i dipòsits d'ocupació, amb la finalitat de proporcionar una comprensió detallada dels llocs específics dels cicles d'ús dels recursos ambientals –tant de plantes com d'animals–, cosa que permet relacionar els llocs amb el seu entorn. Aquesta metodologia s'integra amb la micromorfologia, juntament amb geoquímics específics (anàlisis biomoleculars per GC-MS, anàlisis espectroscòpiques per FT-IR i anàlisis elementals per fluorescència de raigs X), així com anàlisis de fitòlits. En definitiva, tota una sèrie de tècniques que, per a ser sincer, la majoria no sé el què són, i que a més a més deuen ser molt cares. Finançament europeu, clar. En qualsevol cas, aquestes anàlisis se centraran en zones concretes dels castells, és a dir, en dipòsits antropogènics com ara escombraries, rases i pous per a caracteritzar l'ús de l'espai (com ara emmagatzematge de cereals, identificació de corrals d'animals, processament de collites, ús de combustible, metal·lúrgia, etc.), que permet una quantificació més precisa de l'ús de plantes, animals i minerals en períodes cronològics relativament curts. De fet, segons diuen, aquesta tècnica ha començat a ser aplicada al castell Hospitalari de Margat, a Síria, i serà essencial per a identificar els canvis en l'ús de recursos mediambientals en diferents castells del Bàltic.

Un dels llocs que han estat estudiats per ara és el castell de Malbork (en alemany Marienburg), una immensa fortalesa construïda pels teutons al segle XIII per a controlar el pas del riu Nogat, al nord de l'actual Polònia, i que van convertir en la capital mentre durà el seu domini sobre la regió. El castell és ja de per si interessant per la seua arquitectura, la major part del qual ha estat construït amb rajola, i ha arribat pràcticament intacte a l'actualitat. De fet, mai ningú va aconseguir prendre'l. De moment la recerca ha confirmat que abans de l'arribada dels teutons la zona era molt més humida que en l'actualitat, ja que existí una massa boscosa de fulla caduca. Segons Pluskowski, l'investigador principal, l'erecció del castell fou una de les causes de la desforestació, encara que no l'única, ja que el procés de “civilització” passava per l'assentament dels indígenes i la seua conversió en agricultors, cosa que va significar una immensa tala d'arbres. Així mateix, sembla que la zona del Bàltic es va convertir en proveïdora de fusta cap a Anglaterra, ja que els boscos propis ja feia temps que estaven esgotats, i tot plegat s'ha pogut comprovar gràcies al descens dràstic del pol·len d'arbres entre els segles XIII i XIV, mentre es constata un progressiu augment de les plantes herbàcies (per a pastura) i dels cereals. Pel que fa a la zoorqueologia, cal destacar la presència gradual de porcs i bestiar boví, i s'ha demostrat la gran importància que la societat indígena donava als cavalls, com a element espiritual, fins al punt que arribaven a soterrar-los amb les persones. Un aspecte cultural que la cristianització intentà esborrar sense aconseguir-ho del tot, perquè en part ha arribat a l'actualitat.

castell de Malbork, Polònia

Es tracta, sens dubte, d'unes conclusions força interessants, però que ens porten irremeiablement a fer-nos una pregunta evident: les grans despeses econòmiques que s'empren per a aquestes tècniques de laboratori compensen la informació històrica que aporten? Les noves tècniques i les noves tecnologies són un fet, i s'han d'emprar, però han de servir per a facilitar-nos la recerca i anar més enllà del que ja diuen els documents escrits. Han d'aportar necessàriament informació nova, que es complemente amb la d'arxiu, perquè constatar que l'expansió del feudalisme comporta desforestació i expansió dels cereals és una cosa que a casa nostra, on es va viure un proces equivalent, fa molts anys que sabem. I estic segur que allà a Polònia també ho sabien. Si no es fa així, complementar fonts d'arxiu i fonts arqueològiques, estaríem creant una ciència paral·lela a la Història que busca els mateixos objectius mitjançant altres tècniques, i això seria una pèrdua de temps i de diners.

A Espanya totes aquestes tècniques no estan tan desenvolupades, tot i que Galícia sembla ser capdavantera en aquesta mena d'estudis. Però això no vol dir que no se'n facen esporàdicament arreu de l'Estat. A casa nostra, per posar només un exemple, es feren estudis antracològics (carbons vegetals) quan s'excavaren els castells de Pego i d'Alcalà de Xivert, en una zona muntanyosa però litoral, que van detectar una clara disminució del carrascar a expenses d'un augment de les plantes cultivades des del segle XIII. Però és que això ja ens ho deien els documents escrits, i així per exemple, com ha fet constar Josep Torró, hi ha disposicions relatives a l'artigament de carrascars, no a la muntanya, sinó a zones tan inversemblants en l'actualitat com és la Ribera del Xúquer, és a dir a Algemesí el 1273, i també a Almussafes el 1251, on la seua carta pobla diu: Et quilibet vestrorum teneamini plantare singulas medias iovatas terre vineas in illo carascali. Més avant, ja al segle XV, i per tant no en el període estricte de la colonització (però si en el màxim moment d'expansió econòmica del sistema feudal a terres valencianes) la desforestació en una zona concreta del país, a la Safor, vindrà de la mà d'un altre cultiu: la canya de sucre. Però no per la tala d'arbres per a expandir el conreu, sinó per l'ús de la fusta com a llenya en els trapijos per a coure el suc de la canyamel i fer-la sucre.

desforestació

Ara bé, si a la muntanya, les valls i algunes zones de les planes al·luvials l'expansió agrària es va fer sobre el bosc, a la costa es va fer sobre les marjals. Una terra que per als camperols tenia altres usos, com la pastura, la pesca i la recol·lecció de plantes com l'espart o de sosa, però no per als senyors. Sabem que les dessecacions de marjals que es van realitzar al llarg de la costa valenciana entre els segles XIII i XIV, a iniciativa dels senyors o del rei, estaven dirigides per palafanguers experts vinguts del sud de França. Allà fa algunes dècades que s'estan estudiant les morfologies parcel·laries i les tècniques d'aquestes dessecacions realitzades a partir del segle XII i següents, mentre que a València es tracta d'uns estudis més recents, quasi en beceroles. Immediatament després de la conquesta comencen els primers treballs de dessecació amb la construcció de séquies de desaigüe per a drenar l'aigua estancada, documentats per escrit, encara que l'impuls principal va esdevenir a principis de la següent centúria, durant el regnat de Jaume II. Ben cert és que la major part de les actuacions les tenim només detectades amb documentació d'arxiu, però ha estat el mateix Torró qui ha identificat ja alguns casos sobre el terreny de dessecacions de marjals a Peníscola, Castelló i Gandia. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, les dessecacions continuaran, però en aquest cas serà per al cultiu d'arròs, és a dir, terres que continuaran inundant-se periòdicament, mentre que les primeres dessecacions eren per al cultiu de cereals i vinya, com qualsevol altre terreny de colonització. El canvi ecològic de la colonització va ser també a les marjals, doncs, molt gran.

marjal de Gandia dessecada a principis del segle XIV, als peus del castell de Bairén

En definitiva, després de tot allò exposat, queda clar que les terres valencianes, com moltes altres, són excel·lents per a estudiar la colonització feudal, i els canvis ecològics produïts en conseqüència, com els estudis sobre documentació d'arxiu ens demostren. Per això, cal introduir les noves tècniques paleoambientals, zooarqueològiques i geoarqueològiques, de la mateixa manera que s'estan emprant ja les anàlisis morfològiques. Tanmateix, aquestes han de garantir uns resultats nous, que combinats amb la documentació escrita permeten respondre preguntes noves i arribar a conclusions rellevants. Clar que, sense finançament, poca cosa farem.

El palau del Governador

Recuperar el patrimoni, posar en valor i dignificar el nostre passat, no deuria ser notícia. Malauradament, però, ho és i, per això mateix, aquest post. En principi, i segons prediu la classe política local –que en això de les prediccions erra més que l’home del temps– el proper mes de novembre tindrà lloc la inauguració de la restauració del castell-palau senyorial d’Alginet, que actualment, i des del 1875, és la seu del Consell de la vila. Més concretament, els treballs que s’estan duent a terme són l’excavació del fossat i restauració d’una de les torres de la residència dels senyors, sota la direcció de l’arqueòloga Pau Armengol. Es tracta d’una construcció del segle XVI, prou similar a altres residències senyorials, a mig camí entre una fortalesa i un palau, per bé que una mica més gran que la resta.

Les excavacions començaren el 2009 arran de les obres de remodelació de la plaça. I és que els professionals de la història, ara treballen amb documents escrits ara amb arqueològics, funcionem –o funcionàvem– així, a força de centenaris i país. Obra que obraràs, aparegué el que desprès s’identificà amb un fossat amb uns cinc metres de profunditat i una rampa que impedia eixir-hi. També s’han rescatat diverses peces de ceràmica de Manises i l’Alcora, del segle XVIII, quan es realitzaren obres importants en el palau-fortalessa. Al cap de dos anys de tanques i restes a l’aire lliure, ara, per fi, sembla ser que estan a punt d’acabar. Al remat, juntament amb la intervenció sobre el fossat i la torre, també es condicionarà la passarel·la que donava accés a la porta principal del palau senyorial. Aquest fou construït al segle XVI vora el Camí Reial per Jeroni Cabanyelles, senyor d’Alginet, i aleshores Governador de València. A més de les restes que les excavacions han tret a la llum, actualment encara se’n conserven altres d’aquest període, com ara una galeria subterrània que envoltava el castell, amb una coberta de volta amb finestres que donaven al fossat.

Malgrat tot, el palau-fortalesa d’Alginet, o castell,com s’ha fartat de dir la premsa, no és el més gran ni el més bonic del món, ni tampoc les seues restes són les més cridaneres, ni menys encara han revolucionat el coneixement del passat. Simplement és el palau-fortalesa d’Alginet, ni més ni menys que cap altra, amb tota la grandesa que hi ha en les coses senzilles. No, per descomptat que no estem parlant del palau de Versalles ni tampoc del que posseïa el marqués de Dos-Aigües, però sí del d’Alginet, del de la seua gent, que no amb pocs esforços va adquirir de mans dels seus senyors feudals, que, ben mirat, eren també modestos. I és que la història del País Valencià és així, modesta, mediocre prenent-li la paraula a Joan Fuster, però és la nostra, la dels valencians. Ni grans conquestes, ni grans revoltes, ni grans descobriments ni tampoc grans industrialitzacions, res que no siga fruit de l’esforç i del suor de la gent, del que es fa dia a dia, i no del dia a la nit. Així les coses, ja està bé!, ja hi ha prou, d’ampul·lositats i focs d’artifici que ens han portat enlloc! Ara calen accions concretes, modestes però efectives, com de la que ací ben gustosament parlem. La posada en valor del palau senyorial d’Alginet segurament no hi porte molts turistes, però de moment ja li ha reportat el protagonisme en la premsa i, modestament, aquest post. Però si el que volem és que algun dia els turistes orientals arriben amb autobús fins a aquest palau, caldrà una acció més coordinada i més decidida, caldrà deixar de vendre sevillanes a la plaça de l’Ajuntament de València.

"Esto no vale nada". La manipulació cronística de Pere el Cerimoniós sobre els fets de Vinatea (1331-1332)

Monument a Vinatea (Estàtua de Francisco Rodríguez a la plaça de l'Ajuntament de València, 1993)

A la Corona d'Aragó sempre ens hem considerat molt afortunats per posseir una potent tradició cronística, començant per "les quatre grans cròniques", les de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, que foren editades conjuntament per Ferran Soldevila en la dècada de 1970 i ara estan sent reeditades per l'Institut d'Estudis Catalans. Els passatges cronístics il·luminen amb vivesa fets històrics que d'una altra manera no coneixeríem o ho faríem a la manera freda que ens indiquen les referències documentals. Tanmateix, aquest pretès avantatge pot ser una arma de doble fil: no ens podem fiar de tot el que diuen les cròniques, sinó que, ben al contrari, sempre que hi haja possibilitat s'han de comparar amb les informacions proporcionades per la recerca arxivística. És el cas, per exemple, dels fets narrats per Pere el Cerimoniós (1336-1387) sobre la revolta que tingué lloc a València contra el seu pare, Alfons el Benigne (1327-1336), encapçalada per un dels jurats de la capital, el jurista morellà Francesc de Vinatea. Ho tracte de demostrar en un article que veurà la llum en breu -si tot va bé- a una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa, sota el títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332) [ací la versió prèvia en valencià].

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós, en la qual es narrava com Vinatea liderà una rebel·lió contra Alfons el Benigne, quan aquest tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tenir amb la reina Elionor, la mateixa infanta castellana que 10 anys abans havia estat plantada a Gandesa, a l'altar matrimonial, per Jaume el Forassenyat, germà major del Benigne. Vinatea, en nom de tota la ciutat de València, hauria tingut el valor d'amenaçar el monarca i la seua família amb la mort si no revocaven les donacions, davant la qual cosa hauria tingut lloc un famós diàleg entre el Benigne i la seua dona, Elionor de Castella:

– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
– Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fos com fos, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretès 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:

Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni que tampoc els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas grave y inopinado, que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, en concepte de dot i arres, les ciutats i viles d'Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital –entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner– que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:

El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

Dibuix d'un segell d'Alfons el Benigne, armat de son cos

Alfons el Benigne també amenaçà amb botar foc als nuclis reials que es resistien, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran aquests darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació –de Morella i les altres viles esmentades–, el que hauria provocat tant la revolta de València, encapçalada per Vinatea, com la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà capturar-lo i assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer fetilleries contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volgués, tant com si fos el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara fou major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:

A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. De fet, les queixes dels dirigents de les viles hi foren constants, a causa dels abusos comesos pels batlles de la reina en qüestions fiscals, judicials i governatives. En tot cas, la revolta de Vinatea –que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332– tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis –degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió–, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida en gran manera, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En aquest sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar aquesta hipòtesi per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement.

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. En plena consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans de la darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyala el conjunt de documents cancellerescos aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'aquesta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a tractar de demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort: al cap i a la fi, la seua existència havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot aquest temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia local com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'ha de buscar un motiu en aquest cas -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'ha de fixar en la reina Elionor, a la senyoria de la qual no volien passar.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics (més del 80% del territori i entorn del 50% de la població). En aquest sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fos l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea digués que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrés el seu patrimoni i el concedís a altres senyors, ja que allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, a banda de les interpretacions sobre les paraules de Vinatea, una cosa queda clara: les cròniques s'han de prendre amb molta precaució en el seu paper de font històrica, encara més si procedeixen del poder reial. No és debades que Jaume I o Pere el Cerimoniós ens van deixar dues obres sobre els seus regnats, ans al contrari, ho van fer per a justificar i exalçar la seua actuació. I no s'estigueren d'obviar, eliminar, suavitzar o manipular els fets quan no els deixaven ben parats. Sempre cal tenir-ho molt en compte a l'hora d'aproximar-nos a la lectura dels texts cronístics.

Una història banalitzada

Ahir fou 9 d’octubre, com sabem, la festa per excel·lència dels valencians. Una data simbòlica en la nostra història, commemorada des de mitjan segle XIV, que avui dia segueix sent punt de referència fonamental en la consciència del nostre poble. Tots, grans i menuts, coneixen el seu significat, perquè les autoritats corresponents s’esforcen any rere any en organitzar la celebració –alguns anys amb més pompositat que altres, tot s’ha de dir– i en transmetre a valencians i forasters la importància que tingué el dia 9 d’octubre i tot el que ocorregué aquell jorn de 1238 en la nostra història. Com ha succeït amb la resta d’actes i fets històrics –feia poc Frederic ens obria els ulls sobre la celebració de la fira de Gandia–, la commemoració s’ha anat adaptant al discurs polític i a les necessitats ideològiques de cada època històrica per justificar el manteniment de l’estructura de la societat que l’ha generat, i així ha estat fins arribar als nostres dies. Les desfilades, els personatges, la vestimenta i molts altres aspectes de la celebració han canviat al llarg dels segles, però no ho ha fet el seu contingut, el seu transfons, la commemoració de la presa de la ciutat de València als musulmans i l’inici de la història del nostre poble.

El penó de la conquesta

Ens agrade la celebració o no, la commemoració del 9 d’octubre ha mantingut i manté una determinada coherència històrica i, com he dit, transmet una sèrie de valors que es renoven any rere any per romandre a la memòria col·lectiva i per mantenir la consciència del poble valencià, encara que no estiguem d’acord en el tipus de memòria i de consciència de la nació valenciana que s’haja transmès o que s’intenta inculcar avui dia. Això és una altra història. El que vull destacar ací i ara és que la festa del 9 d’octubre, com tantes altres que se celebren per tots els pobles del país, manté una sèrie de valors que tenen una significació i una força per ells mateix, malgrat que hagen estat banalitzats en l’actualitat i estiguem a punt de perdre el sentit originari de la festa. És el mateix que succeeix a altres indrets i amb altres fets històrics, que també han estat banalitzats fins el punt d’assolir nivells d’absurditat que han buidat de contingut el que fou el passat d’un poble. La història, com tot avui dia, també es compra i es ven, i això és perillós, molt perillós.

L’estiu passat, a Perpinyà estant, ja me’n vaig adonar, però l’experiència d’enguany a Tolosa de Llenguadoc m’ha acabat d’obrir els ulls. La marca que diferencia el Rosselló de la resta de regions de França és el seu passat català. I els símbols i els signes que omplen carrers i edificis públics així ho testimonien, perquè les senyeres estan per tot arreu. El Rosselló és la regió amb més senyeres per metre quadrat del món! No les he contat, però estic ben segur que a cap altre lloc n’hi ha tantes. Així mateix, els cartells de les carreteres i els rètols dels carrers més importants de les ciutats estan sempre duplicats, en francés i en català. Per últim, tot allò que fa referència a la seua història, al seu passat, tot té relació amb el temps dels catalans i fins i tot es pot intuir un cert menyspreu envers els fets històrics de 1659 ençà. La capital de la regió és la màxima expressió de tot açò. Perpinyà la Catalana en diuen. Aquest és el lema que les autoritats municipals utilitzen per diferenciar-la de la resta de ciutats franceses. I la veritat és que ho aconsegueixen. En un món que camina cap a l’homogeneïtzació com no ho havia fet mai, les ciutats i regions franceses semblen haver adquirit un especial interès per crear marques distintives, diferenciadores, que les singularitzen de la resta. Però, en realitat, només són això, marques, propaganda turística, sovint manipulada i amb poc fonament històric.

El palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

Al Rosselló s’obliden que la regió no va ser únicament catalana, sinó que durant molts segles pertanyé a l’estat de Corona d’Aragó. I ho fou perquè en origen era un feu dels comtes de Barcelona, cert, però després formava part d’un cos polític molt més ample que Catalunya, l’únic referent que els rossellonesos prenen per justificar el seu passat català. També és cert que els rètols i els cartells sovint estan en català, i açò és digne de lloança perquè sovint ni al mateix País Valencià els podem trobar, però allà hi ha un problema més greu, i és que més del 95% de la població és incapaç de llegir-los. No saben català, no l’han aprés a l’escola, i això ha estat així perquè l’estat francés ha exterminat tota dissidència lingüística a la llengua majoritària de la nació, francesa s’entén. Però en l’actualitat hi ha mecanismes per esquivar aquestes imposicions jacobines: els xiquets poden aprendre català a l’escola –hi ha centres que ofereixen aquesta possibilitat–, els adolescents poden fer-ho a liceus i instituts, i la universitat hauria de ser centre d’aprenentatge i d’irradació de la llengua. Però cap de les premisses s’acompleix. Per desgràcia, només uns pocs s’hi interessen i senten de veritat aquest sentiment català –curiosament, es tracta de professors d’universitat i gent molt vinculada a la cultura–, la resta són francesos i es miren això del passat i la llengua catalana amb simpatia, però res més. Aleshores, de què serveix proclamar el passat català de la regió si ningú no se sent català? De què serveix retolar els carrers en català si ningú no el pot llegir?

Una situació semblant es pot trobar una mica més al nord, a Occitània, terra dels càtars per excel·lència, encara que ací el problema assoleix tints més dramàtics, almenys des del meu punt de vista. Alguns exemples ens poden ajudar a il·lustrar la banalització de la història i la seua utilització amb fins turístics i comercials. Si es pren l’autoroute des Deux Mers venint de Perpinyà en direcció a Tolosa, un poc abans d’arribar a Carcassona un rètol crida l’atenció del conductor: Vous étes en pays cathar. A la mateix autopista un cartell anuncia que entres al país càtar! I d’ahí endavant la carretera està plena de rètols que promocionen castells, abadies i tota mena d’edificis històrics càtars. Però, cal fer-se una pregunta abans de seguir. A quin país càtar es refereixen? És que alguna vegada va existir un país càtar? Tornaré a açò més endavant.

La creu càtara, convertida en l'emblema de la ciutat de Toulouse

Superada la sorpresa del viatge i instal·lat allí durant un mesos, només cal recórrer eixe país càtar per adonar-te’n de la realitat. I la realitat és que, a banda de l’agricultura, la gent viu a les antigues terres d’Occitània del turisme i de l’explotació d’aquesta marca de país càtar d’una forma brutal. No tinc res en contra, al contrari. Cada regió ha de saber aprofitar els seus recursos per oferir treball i bon nivell de vida a la gent que l’habita, però si sovint ens queixem de l’explotació que sofreixen els recursos naturals i denunciem els perills d’esgotament i les posteriors repercussions en la natura i en la humanitat, també hauríem de fer-ho amb els símbols i els signes del passat, perquè el futur de la societat també n’eixirà perjudicat, i molt.

Un exemple, Carcassona. Ciutat càtara per antonomàsia, esdevé un centre turístic de primer ordre en qualsevol època de l’any, comparable a qualsevol altre indret del Carib en volum de visitants. Allí tot és càtar: fou allí on els càtars hi estiguerem més temps –cosa falsa– i foren els càtars qui alçaren la bella ciutat que domina el riu Aude, cosa més falsa encara. Per als que no la coneixeu, la ciutat està dividida en dues parts des del segle XIV. La part baixa és una bastida construïda a mitjan del Tres-cents a l’altra part del riu, mentre que la part alta fou la que, de veritat, esdevingué refugi dels càtars i sofrí els atacs dels croats de Simó de Montfort. Però aquest indret, el de la part alta, fou destruït i abandonat amb el pas del temps, fins que al segle XIX l’arquitecte Violet le Duc reconstruí la ciutadella i li donà l’aspecte que podem veure avui dia. Així que sí, la part antiga és preciosa, però molts dels visitants obliden o, més bé, desconeixen, que foren els peons de Violet le Duc els que l’alçaren fa poc més de 100 anys. Només els més curiosos poden adonar-se’n, perquè les referències a aquesta reconstrucció existeixen, però són poc visibles. Interessa més vendre la part medieval –reconstruïda–, la història càtara, i la veritat és que ho aconsegueixen, perquè la ciutadella s’ha convertit en un centre comercial a l’aire lliure, on les cases són les botigues i les places els llocs d’esbarjo dels visitants. No hi ha ni una sola porta d’una casa que no siga l’entrada a una botiga on pots comprar tota mena d’objectes càtars. Vestimenta, espases, collars, braçalets, postals, didals i tota mena de souvenirs duen el distintiu de càtar. Fins i tot les mateixes tendes i els restaurants, els menús, les begudes, els menjars, tot allí és càtar. Per al meu gust, un poc excessiu, quan no deixen de ser objectes de record de la ciutat i menjars tan típics com els que es poden trobar a qualsevol altre lloc de la regió. Hi ha també un bon nombre de llibres de divulgació, per a adults i xiquets, que relaten la història dels càtars, la seua religió, la seua desgràcia, la cruesa dels croats i l’extermini d’un poble bo, innocent i indefens, que mai féu res per patir aquell càstig. Cal ser cautelós en aquest aspecte. No vull dir que no sofriren un extermini cruel i injustificat, que fou ben real, però d’ahí a convertir-los en màrtirs per vendre més llibres... De nou, cal tenir cura amb açò, perquè s’està tergiversant la història.

La ciutat de Carcassona

Amb tot, sempre hi ha gent que se n’adona d’estes coses. Açò mateix que acabo de dir en relació al fet dels càtars li ho vaig escoltar dir al guia del castell de Montsegur, a l’extrem occidental de la vall de la Fenolleda, molt a prop de Foix, un dels últims bastions de la ruta dels castells càtars. L’home no tingué escrúpol i, no sense una certa ironia, digué el mateix que jo he dit ara fa un moment només començar la visita al castell, encara que ell ho féu amb un to més distès perquè sap que no pot perdre els visitants. Però el missatge fou el mateix. Ens digué: “Adoneu-vos-en. Ací tot és càtar, les pedres, els ocells, els arbres, les fonts, els barrets, les samarretes, els guies... Però, qui foren realment els càtars?” Ell féu el silenci, esperant una resposta, i obtingué un conjunt de banalitats que la gent havia après als llibres comprats al mateix castell o als panells explicatius dels monuments. Res de nou al que pots escoltar o veure a qualsevol altre lloc d’Occitània, un país meravellós, amb una gent encantadora i un paisatge preciós, que s’ha convertit en un autèntic parc d’atraccions medieval i càtar per als turistes que arriben de tot arreu. Hi ha la ruta dels castells càtars, de les abadies càtares, dels restaurants càtars, amb uns itineraris ben fixats per al viatjants, que els duen a visitar els indrets més espectaculars i també els que han disposat de finançament per sortir a les guies turístiques i fer-ne publicitat. La resta, tant bells com els anteriors i amb un encant major a causa de l’absència de turistes, no hi surten als mapes, no existeixen. Com sempre, llums i ombres.

El castell de Montsegur

Ara puc respondre a la pregunta que llançava abans. Quin és el país càtar del que parla el rètol de l’autopista? Doncs, és precisament aquest. Un país format de manera artificial al recer d’una realitat històrica, Occitània, que ha estat tergiversada i transformada en un reclam turístic sense precedents, que té en la història el seu principal atractiu. La història està de moda, és cert, però cal anar en compte amb la història que posem de moda i que oferim als nostres visitants, perquè una cosa és voler crear una marca singular amb el passat i altra molt distinta banalitzar-lo com s’està fent al sud de França. Una última expressió ens ajudarà a comprendre-ho. La regió, Occitània, deu el seu nom i la seua coherència històrica i cultural a la llengua occitana, exterminada per l’Estat francés fa segles. I ocorre una cosa semblant amb el català a Perpinyà, encara que la situació de l’occità és molt més tràgica, perquè ja ha desaparegut. En efecte, els carrers tenen una doble retolació, en francés i en occità. Fins i tot les parades del metro de Tolosa són anunciades en ambdues llengües. Però ningú no parla occità, ni saben llegir-lo ni escriure’l, i encara menys entendre’l. Resulta quasi impossible trobar llibres en occità i, malgrat les iniciatives de certs grups lingüístics i culturals que aposten per la recuperació de la llengua, la impressió que fa és que està condemnada a convertir-se en un reclam turístic més, com els castells, les abadies i les ciutats fortificades. Res més.

Dilluns, 10 d’octubre de 2011. Els valencians celebràrem ahir el dia de Sant Dionís i commemoràrem la presa de madinat Balansiya per les tropes de Jaume I. Ara fa 773 anys que començava tot, però sembla que ara eixa història ha acabat. Encara queden molts valencians que regalen una mocadorada a les seues estimades, com s’ha fet durant molt de temps, però els més menuts ja no ho fan ni ho faran, perquè no saben el que significa. Ningú no els ho ha explicat, ni ho farà tampoc. Només coneixen la baixada de la Senyera i la desfilada que organitza l’Ajuntament de la capital, a banda de les poques informacions que els poden donar a l’escola, tot depenent de la consciència del mestre o de professor. Amb tot, tampoc no coneixen el seu significat, la seua importància vertadera com a arrel del nostre poble. Un poble que, al mateix temps, està deixant de banda la seua llengua i l’està relegant a un segon plànol, ajudat també per les iniciatives de les autoritats autonòmiques i estatals. I no saben que l’estan condemnant a l’extinció. Estem perdent les nostres arrels, la nostra història, així que haurem de lluitar perquè això no siga així. Una causa mai està perduda si hi ha un inconscient disposat a lluitar per ella. Ara bé, tingam present l’exemple occità perquè, si ho fem com ells, correm el perill de banalitzar encara més la nostra història i el nostre passat. Espero que tots tinguéreu un bon dia de Sant Dionís.