De vins i cellers II

Malgrat que encara hui no ha finalitzat la “Conferencia Internacional” Patrimonio cultural de la vid y el vino estem en disposició d’oferir un balanç que arreplega, almenys, les intervencions que han analitzat el vi i la vinya des d’una perspectiva històrica. I és que, tot i que als organitzadors feren constants arrengues en favor de la interdisciplinarietat, interdepartamentalitat i interinstitucionalitat (aquesta era nova per a mi, ho he d’admetre) el programa convidava més bé a l’estancament i l’hermetisme professional amb sessions monotemàtiques, d’història primer, de ciències de la vinya, i musealització després. En una paraula, ampul·lositat o si preferiu, fum, molt de fum i poc de debat i discussió.

El congrés o conferencia internacional, altra construcció que tampoc es fartaren de repetir, arrancà la nit anterior amb una conferència inaugural a les 19:00 de la vesprada seguida d’un vi d’honor. La gent conta meravelles d’aquest acte (que el vi estava molt bo). El dimecres tenia lloc la principal sessió, la dedicada a la història. Què us diré? “la colonización siempre ha tenido lugar sobre sociedades no alfabetas” Sebastian Celestino dixit. Bé, si no us sembla suficient, més cridaner em resulta el fet que cap dels presents en la sala li demanara cap aclariment al respecte, no res i avant. Val a dir que cap de les ponències estava dedicada a la producció i consum de vi a l’edat mitjana, per bé que sí estiguerem gairebé una hora escoltant dades sobre el comerç de vi a Ugarit, Mari, i Ebla dins de les cultures del bronze, quines coses!

Pel que fa a les comunicacions, de cronologia medieval només podem fer menció, perquè són les úniques juntament amb la d’un servidor, dels treballs d’Ana María Rivera i Mariluz Estevan-Rodrigo. En aquest últim cas, la professora de la Universidad de Zaragoza analitzà el consum de vi en la societat medieval aragonesa des d’una perspectiva sociocultural atenent als rituals, costums alimentaris i usos terapèutics. Així, doncs, l’estudi permet valorar el rebuig i la marginació de la societat vers aquells que consumien de forma excessiva o ho feien en llocs i moments poc pertinents. D’altra banda, Ana María Rivera Medina, amb el títol Copera, sírveme una copa: el vino en el mundo musulmán, entre las normas y la realidad, destacà el consum de vi entre la societat musulmana, més enllà de la seua procedència social. Amb aquest treballs, i altres ja publicats, Rivera mira de trencar amb la imatge tipificada segons la qual els musulmans no beuen vi. Ja des del segle XI els poetes musulmans tenen en el vi una de les seues imatges preferides. Cert és que l’Alcorà prohibeix el seu consum, però també és veritat el feu que, llevat del període almohade, els musulmans begueren de forma habitual vi. Dinarem en una plaça de bous on, afortunadament, la única sang era la sang de la terra, vet ací el vi.

El museu sobre la historia y las ciencias del vino resulta interessant, no molt més que el comerç del vi a Ebla i Mari, però interessant. De nou i, tampoc s'enganyem, com tot, està clar qui hi ha darrere, en aquest cas, dos arqueòlegs d'època antiga. L'ús de les paraules, però, denuncia la mancança de reflexió teòrica i historiogràfica. Encara hui parlen del Levante fértil sembla, segons em digueren els arqueòlegs, un ancorament temporal inadmissible. Llavors, què us diré jo d'aquestes expressions.

Menció especial mereix el sistema utilitzat per a les exposicions dels comunicants, conegut amb el nom del relator. Aquesta forma que cada vegada més trobem en les reunions científiques presenta, crec, més inconvenients que avantatges. D’entrada sembla que l’objectiu principal és guanyar temps evitant que els investigadors s’allarguen en el seu treball i en el moment de canviar d’un investigador a un altre. Però aquest objectiu es perd a més que minva també la forma de comunicació i en el debat científic. Sovint molts dels investigadors estan presents en l’acte així que quan es dóna la paraula intervenen ni que siga per a dir com de bé ha estat resumit el seu treball i afegir alguna dada més, temps que hem de sumar al dedicat pel relator/a a la seua comunicació. A més, com que relator/a no té perquè controlar exactament la matèria en qüestió sovint es limita a fer un resum molt genèric, prenent frases literals de la introducció i de les conclusions que queden descontextualitzades. Aquesta mancança d’informació provoca que en el torn de debat, si hi ha torn i si hi ha debat, les preguntes siguen més d’esclariment que de debat pròpiament dit. A més que tampoc li pots ficar cara als noms. Finalment el que no sembla massa bon procediment és que entre les comunicacions relatades es trobe la pròpia del relator/a, més que res perquè resulta humanament difícil no esplaiar-se amb u mateix. Així que per a defugir les temptacions de l’egocentrisme el millor és evitar aquestes situacions. Si no, passa el d’Almendralejo, totes les comunicacions relatades en 3-5 minuts i la de la pròpia relatora en 10 minuts de rellotge, totes amb 3 imatges i la pròpia en 5 o 6, per favor!.

Per anar acabant, deuria haver una llei que obligara als organitzadors d’un congrés a estar-hi presents en tot moment. No pot començar la secció de comunicacions i quedar-se mitja sala buida perquè els ponents estan sociabilitzant-se en el bar. No és de rebut sinó més bé una falta de respecte personal i científica. No voldria tancar aquest post sense dedicar unes paraules d’agraïment a tot l’equip de precaris, vull dir, becaris i becàries que han fet possible aquesta trobada i la propera edició de les actes.