Conquesta i canibalisme

El salvatge i l'explorador

Quan pensem en canibalisme, segurament a la majoria de la gent li ve al cap un explorador anglés dins d'una olla i un negre amb un os al cap. És la imatge humorística que ha creat el segle XX justificant el colonialisme contemporani: l'explorador que porta la civilització a la terra dels salvatges menjadors de carn humana. De fet, aquest és un dels tabús més grans que coneix la societat occidental, el qual ha servit d'excusa per a justificar les conquestes en moltes ocasions. Tot i això, l'antropofàgia l'han practicada societats d'arreu del món al llarg de la història, des d'Atapuerca fa 800.000 anys, que és l'exemple més antic conegut de canibalisme gastronòmic, passant pel canibalisme d'alguns pobles mesoamericans, entre d'altres. Sembla que la mateixa paraula caníbal deriva de cariba, que en les llengües natives de les Antilles, del Carib, significava valerós, i que els conqueridors confonien amb menjadors de carn. Pietro Martire d'Anghiera ho descriu així a la seua obra Ordo Novo, parlant del primer viatge de Colom:

Adquirieron noticias de que no lejos de aquellas islas, había otras de ciertos hombres feroces que se comen la carne humana. […] Estos pacíficos se quejan de que los caníbales asaltan perpetuamente sus islas para robarlos con continuas cometidas, no de otro modo que en los bosques los cazadores persiguen a las fieras con violencia y con trampas. A los niños que cogen los castran como nosotros a los pollos o cerdillos que queremos criar más gordos y tiernos para comerlos; cuando se han hecho grandes y gordos, se los comen; pero a los de edad madura, cuando caen en sus manos, los matan y los parten; los intestinos y las extremidades de los miembros se los comen frascas, y los miembros los guardan para otro tiempo, salados, como nosotros los perniles de cerdo. El comerse a las mujeres entre ellos es ilícito y obsceno; pero si cogen algunas jóvenes las cuidan y conservan para la procreación, no de otra manera que nosotros las gallinas, ovejas, terneras y demás animales.

Existeixen diverses classes d'antropofàgia. El canibalisme gastronòmic és majoritàriament per necessitat, i únicament en casos molt puntuals per pur plaer. Per contra, el canibalisme ritual té altres explicacions, però també hi ha de dues classes: l'endocanibalisme, que practiquen generalment tribus prehistòriques i que consisteix en consumir els éssers volguts quan moren, en ocasions fins i tot les seues cendres; mentre que el canibalisme polític consisteix en consumir parts d'enemics o d'esclaus en rituals religiosos. Els asteques practicaven aquesta darrera modalitat, tot i que encara actualment hi ha controvèrsia perquè hi ha qui diu que també practicaven el gastronòmic. De fet, sembla que braços i cuixes eren les parts més apreciades, que eren repartides entre els guerres que havien capturat la persona sacrificada, mentre que el cor únicament podia ser consumit per sacerdots.

Canibalisme ritual asteca

El canibalisme ritual polític, practicat pels asteques i per altres pobles mesoamericans, era una de les diverses excuses mitjançant les quals l'Església justificava ideològicament la conquesta d'Amèrica i la colonització. De fet, menjar carn humana era la prova més contundent de la inferioritat dels indis, i en conseqüència podien ser conquerits i esclavitzats. En ocasions, fins i tot, cristianitzats. El que ocultaven els conqueridors i els frares europeus del segle XV era que els seus avantpassats més pròxims també havien practicat el canibalisme a la vella Europa. Si entenem la conquesta i colonització d'Amèrica com una passa més dins del procés d'expansió del feudalisme cap a la perifèria, precisament durant la Primera Croada, que obria el procés, es va produir un dels episodis més coneguts de les massacres dels francs a Terra Santa: el setge de la ciutat siriana de Maarat an-Numan el desembre de 1098. Després de la conquesta d'Antioquia, l'exercit franc va romandre quasi un any a la zona, abans de marxar definitivament cap a Jerusalem, i es van fer amb diverses fortaleses. Entre elles, el comte Ramon IV de Tolosa va posar setge a Maara, i després de diverses setmanes va aconseguir prendre-la, amb el consegüent episodi de pillatge del botí i massacre de tota la població (cent-mil segons Ibn al-Athir, una xifra clarament sobredimensionada) en represalia per haver-se resistit. La guerra psicològica, de fet, crear terror, era una de les armes d'aquell exercit croat. Després d'aquell episodi poques localitats es van resistir ja a la conquesta en cap altre setge, i tots els emirs de Síria es van apressar a enviar regals d'amistat als conqueridors.

Croats llançant caps tallats de presoners sobre una ciutat assetjada

El que diferencia aquest episodi de la resta de massacres de la Primera Croada és, tanmateix, com deia, l'acte de canibalisme que van practicar els francs després de prendre Maara. En efecte, sembla que la terrible fam d'aquell hivern va obligar els soldats a consumir carn humana dels cadàvers dels turcs, i les fonts que ho corroboren no són només musulmanes. Ben coneguda és la cita del cronista francés Raül de Caen, quan afirma que «els nostres feien bullir els pagans adults dins de marmites, passaven a l'ast les criatures i les devoraven rostides». Menys explícits eren els propis dirigents croats, quan en una carta dirigida al Papa uns mesos després del setge l'informaven que «l'extrema fam va escometre l'exercit a Maara i el posà en la cruel necessitat de nodrir-se amb els cadàvers dels sarraïns». Per descomptat, no cal dir la quantitat de referències que hi ha en les fonts àrabs, pel fort impacte que causà en tota la zona, el qual s'estendria durant segles com a propaganda anti-occidental. De fet, encara actualment es emprat amb aquesta finalitat per alguns historiadors, exagerant, potser, els fets. Tanmateix, diuen que un temps enrere, durant el setge d'Antioquia, Pere l'Ermità hauria animat al consum de la carn dels turcs en un clima messiànic.

Soldats preparant xiquets en una olla

Tanmateix, aquest episodi no és més que un exemple cridaner d'un fet no tan estrany a l'Europa medieval en moment puntuals de necessitat, de fams extremes, malgrat ser un dels grans tabús etnològics de la societat occidental. En realitat, Pierre Bonnassie va observar que les cròniques escadusseres que parlen de canibalisme medieval entre els camperols europeus, per les fams, es poden circumscriure entre els segles VIII i XI, ja que a partir d'aquell moment desapareixen. Al parer d'aquest autor, gràcies a la bonança econòmica que s'engega en aquest moment; però també a l'efecte de les predicacions dels clergues, que haurien evitat que tornara a aparéixer el canibalisme a partir del segle XIV amb la gran crisi. A partir d'ara, el tabú superaria la fam. Amb el temps, serviria per a justificar la conquesta d'Amèrica i l'explotació de les poblacions natives com a éssers inferiors.