"Esto no vale nada". La manipulació cronística de Pere el Cerimoniós sobre els fets de Vinatea (1331-1332)

Monument a Vinatea (Estàtua de Francisco Rodríguez a la plaça de l'Ajuntament de València, 1993)

A la Corona d'Aragó sempre ens hem considerat molt afortunats per posseir una potent tradició cronística, començant per "les quatre grans cròniques", les de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, que foren editades conjuntament per Ferran Soldevila en la dècada de 1970 i ara estan sent reeditades per l'Institut d'Estudis Catalans. Els passatges cronístics il·luminen amb vivesa fets històrics que d'una altra manera no coneixeríem o ho faríem a la manera freda que ens indiquen les referències documentals. Tanmateix, aquest pretès avantatge pot ser una arma de doble fil: no ens podem fiar de tot el que diuen les cròniques, sinó que, ben al contrari, sempre que hi haja possibilitat s'han de comparar amb les informacions proporcionades per la recerca arxivística. És el cas, per exemple, dels fets narrats per Pere el Cerimoniós (1336-1387) sobre la revolta que tingué lloc a València contra el seu pare, Alfons el Benigne (1327-1336), encapçalada per un dels jurats de la capital, el jurista morellà Francesc de Vinatea. Ho tracte de demostrar en un article que veurà la llum en breu -si tot va bé- a una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa, sota el títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332) [ací la versió prèvia en valencià].

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós, en la qual es narrava com Vinatea liderà una rebel·lió contra Alfons el Benigne, quan aquest tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tenir amb la reina Elionor, la mateixa infanta castellana que 10 anys abans havia estat plantada a Gandesa, a l'altar matrimonial, per Jaume el Forassenyat, germà major del Benigne. Vinatea, en nom de tota la ciutat de València, hauria tingut el valor d'amenaçar el monarca i la seua família amb la mort si no revocaven les donacions, davant la qual cosa hauria tingut lloc un famós diàleg entre el Benigne i la seua dona, Elionor de Castella:

– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
– Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fos com fos, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretès 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:

Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni que tampoc els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas grave y inopinado, que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, en concepte de dot i arres, les ciutats i viles d'Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital –entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner– que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:

El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

Dibuix d'un segell d'Alfons el Benigne, armat de son cos

Alfons el Benigne també amenaçà amb botar foc als nuclis reials que es resistien, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran aquests darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació –de Morella i les altres viles esmentades–, el que hauria provocat tant la revolta de València, encapçalada per Vinatea, com la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà capturar-lo i assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer fetilleries contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volgués, tant com si fos el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara fou major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:

A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. De fet, les queixes dels dirigents de les viles hi foren constants, a causa dels abusos comesos pels batlles de la reina en qüestions fiscals, judicials i governatives. En tot cas, la revolta de Vinatea –que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332– tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis –degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió–, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida en gran manera, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En aquest sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar aquesta hipòtesi per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement.

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. En plena consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans de la darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyala el conjunt de documents cancellerescos aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'aquesta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a tractar de demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort: al cap i a la fi, la seua existència havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot aquest temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia local com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'ha de buscar un motiu en aquest cas -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'ha de fixar en la reina Elionor, a la senyoria de la qual no volien passar.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics (més del 80% del territori i entorn del 50% de la població). En aquest sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fos l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea digués que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrés el seu patrimoni i el concedís a altres senyors, ja que allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, a banda de les interpretacions sobre les paraules de Vinatea, una cosa queda clara: les cròniques s'han de prendre amb molta precaució en el seu paper de font històrica, encara més si procedeixen del poder reial. No és debades que Jaume I o Pere el Cerimoniós ens van deixar dues obres sobre els seus regnats, ans al contrari, ho van fer per a justificar i exalçar la seua actuació. I no s'estigueren d'obviar, eliminar, suavitzar o manipular els fets quan no els deixaven ben parats. Sempre cal tenir-ho molt en compte a l'hora d'aproximar-nos a la lectura dels texts cronístics.

Una història banalitzada

Ahir fou 9 d’octubre, com sabem, la festa per excel·lència dels valencians. Una data simbòlica en la nostra història, commemorada des de mitjan segle XIV, que avui dia segueix sent punt de referència fonamental en la consciència del nostre poble. Tots, grans i menuts, coneixen el seu significat, perquè les autoritats corresponents s’esforcen any rere any en organitzar la celebració –alguns anys amb més pompositat que altres, tot s’ha de dir– i en transmetre a valencians i forasters la importància que tingué el dia 9 d’octubre i tot el que ocorregué aquell jorn de 1238 en la nostra història. Com ha succeït amb la resta d’actes i fets històrics –feia poc Frederic ens obria els ulls sobre la celebració de la fira de Gandia–, la commemoració s’ha anat adaptant al discurs polític i a les necessitats ideològiques de cada època històrica per justificar el manteniment de l’estructura de la societat que l’ha generat, i així ha estat fins arribar als nostres dies. Les desfilades, els personatges, la vestimenta i molts altres aspectes de la celebració han canviat al llarg dels segles, però no ho ha fet el seu contingut, el seu transfons, la commemoració de la presa de la ciutat de València als musulmans i l’inici de la història del nostre poble.

El penó de la conquesta

Ens agrade la celebració o no, la commemoració del 9 d’octubre ha mantingut i manté una determinada coherència històrica i, com he dit, transmet una sèrie de valors que es renoven any rere any per romandre a la memòria col·lectiva i per mantenir la consciència del poble valencià, encara que no estiguem d’acord en el tipus de memòria i de consciència de la nació valenciana que s’haja transmès o que s’intenta inculcar avui dia. Això és una altra història. El que vull destacar ací i ara és que la festa del 9 d’octubre, com tantes altres que se celebren per tots els pobles del país, manté una sèrie de valors que tenen una significació i una força per ells mateix, malgrat que hagen estat banalitzats en l’actualitat i estiguem a punt de perdre el sentit originari de la festa. És el mateix que succeeix a altres indrets i amb altres fets històrics, que també han estat banalitzats fins el punt d’assolir nivells d’absurditat que han buidat de contingut el que fou el passat d’un poble. La història, com tot avui dia, també es compra i es ven, i això és perillós, molt perillós.

L’estiu passat, a Perpinyà estant, ja me’n vaig adonar, però l’experiència d’enguany a Tolosa de Llenguadoc m’ha acabat d’obrir els ulls. La marca que diferencia el Rosselló de la resta de regions de França és el seu passat català. I els símbols i els signes que omplen carrers i edificis públics així ho testimonien, perquè les senyeres estan per tot arreu. El Rosselló és la regió amb més senyeres per metre quadrat del món! No les he contat, però estic ben segur que a cap altre lloc n’hi ha tantes. Així mateix, els cartells de les carreteres i els rètols dels carrers més importants de les ciutats estan sempre duplicats, en francés i en català. Per últim, tot allò que fa referència a la seua història, al seu passat, tot té relació amb el temps dels catalans i fins i tot es pot intuir un cert menyspreu envers els fets històrics de 1659 ençà. La capital de la regió és la màxima expressió de tot açò. Perpinyà la Catalana en diuen. Aquest és el lema que les autoritats municipals utilitzen per diferenciar-la de la resta de ciutats franceses. I la veritat és que ho aconsegueixen. En un món que camina cap a l’homogeneïtzació com no ho havia fet mai, les ciutats i regions franceses semblen haver adquirit un especial interès per crear marques distintives, diferenciadores, que les singularitzen de la resta. Però, en realitat, només són això, marques, propaganda turística, sovint manipulada i amb poc fonament històric.

El palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

Al Rosselló s’obliden que la regió no va ser únicament catalana, sinó que durant molts segles pertanyé a l’estat de Corona d’Aragó. I ho fou perquè en origen era un feu dels comtes de Barcelona, cert, però després formava part d’un cos polític molt més ample que Catalunya, l’únic referent que els rossellonesos prenen per justificar el seu passat català. També és cert que els rètols i els cartells sovint estan en català, i açò és digne de lloança perquè sovint ni al mateix País Valencià els podem trobar, però allà hi ha un problema més greu, i és que més del 95% de la població és incapaç de llegir-los. No saben català, no l’han aprés a l’escola, i això ha estat així perquè l’estat francés ha exterminat tota dissidència lingüística a la llengua majoritària de la nació, francesa s’entén. Però en l’actualitat hi ha mecanismes per esquivar aquestes imposicions jacobines: els xiquets poden aprendre català a l’escola –hi ha centres que ofereixen aquesta possibilitat–, els adolescents poden fer-ho a liceus i instituts, i la universitat hauria de ser centre d’aprenentatge i d’irradació de la llengua. Però cap de les premisses s’acompleix. Per desgràcia, només uns pocs s’hi interessen i senten de veritat aquest sentiment català –curiosament, es tracta de professors d’universitat i gent molt vinculada a la cultura–, la resta són francesos i es miren això del passat i la llengua catalana amb simpatia, però res més. Aleshores, de què serveix proclamar el passat català de la regió si ningú no se sent català? De què serveix retolar els carrers en català si ningú no el pot llegir?

Una situació semblant es pot trobar una mica més al nord, a Occitània, terra dels càtars per excel·lència, encara que ací el problema assoleix tints més dramàtics, almenys des del meu punt de vista. Alguns exemples ens poden ajudar a il·lustrar la banalització de la història i la seua utilització amb fins turístics i comercials. Si es pren l’autoroute des Deux Mers venint de Perpinyà en direcció a Tolosa, un poc abans d’arribar a Carcassona un rètol crida l’atenció del conductor: Vous étes en pays cathar. A la mateix autopista un cartell anuncia que entres al país càtar! I d’ahí endavant la carretera està plena de rètols que promocionen castells, abadies i tota mena d’edificis històrics càtars. Però, cal fer-se una pregunta abans de seguir. A quin país càtar es refereixen? És que alguna vegada va existir un país càtar? Tornaré a açò més endavant.

La creu càtara, convertida en l'emblema de la ciutat de Toulouse

Superada la sorpresa del viatge i instal·lat allí durant un mesos, només cal recórrer eixe país càtar per adonar-te’n de la realitat. I la realitat és que, a banda de l’agricultura, la gent viu a les antigues terres d’Occitània del turisme i de l’explotació d’aquesta marca de país càtar d’una forma brutal. No tinc res en contra, al contrari. Cada regió ha de saber aprofitar els seus recursos per oferir treball i bon nivell de vida a la gent que l’habita, però si sovint ens queixem de l’explotació que sofreixen els recursos naturals i denunciem els perills d’esgotament i les posteriors repercussions en la natura i en la humanitat, també hauríem de fer-ho amb els símbols i els signes del passat, perquè el futur de la societat també n’eixirà perjudicat, i molt.

Un exemple, Carcassona. Ciutat càtara per antonomàsia, esdevé un centre turístic de primer ordre en qualsevol època de l’any, comparable a qualsevol altre indret del Carib en volum de visitants. Allí tot és càtar: fou allí on els càtars hi estiguerem més temps –cosa falsa– i foren els càtars qui alçaren la bella ciutat que domina el riu Aude, cosa més falsa encara. Per als que no la coneixeu, la ciutat està dividida en dues parts des del segle XIV. La part baixa és una bastida construïda a mitjan del Tres-cents a l’altra part del riu, mentre que la part alta fou la que, de veritat, esdevingué refugi dels càtars i sofrí els atacs dels croats de Simó de Montfort. Però aquest indret, el de la part alta, fou destruït i abandonat amb el pas del temps, fins que al segle XIX l’arquitecte Violet le Duc reconstruí la ciutadella i li donà l’aspecte que podem veure avui dia. Així que sí, la part antiga és preciosa, però molts dels visitants obliden o, més bé, desconeixen, que foren els peons de Violet le Duc els que l’alçaren fa poc més de 100 anys. Només els més curiosos poden adonar-se’n, perquè les referències a aquesta reconstrucció existeixen, però són poc visibles. Interessa més vendre la part medieval –reconstruïda–, la història càtara, i la veritat és que ho aconsegueixen, perquè la ciutadella s’ha convertit en un centre comercial a l’aire lliure, on les cases són les botigues i les places els llocs d’esbarjo dels visitants. No hi ha ni una sola porta d’una casa que no siga l’entrada a una botiga on pots comprar tota mena d’objectes càtars. Vestimenta, espases, collars, braçalets, postals, didals i tota mena de souvenirs duen el distintiu de càtar. Fins i tot les mateixes tendes i els restaurants, els menús, les begudes, els menjars, tot allí és càtar. Per al meu gust, un poc excessiu, quan no deixen de ser objectes de record de la ciutat i menjars tan típics com els que es poden trobar a qualsevol altre lloc de la regió. Hi ha també un bon nombre de llibres de divulgació, per a adults i xiquets, que relaten la història dels càtars, la seua religió, la seua desgràcia, la cruesa dels croats i l’extermini d’un poble bo, innocent i indefens, que mai féu res per patir aquell càstig. Cal ser cautelós en aquest aspecte. No vull dir que no sofriren un extermini cruel i injustificat, que fou ben real, però d’ahí a convertir-los en màrtirs per vendre més llibres... De nou, cal tenir cura amb açò, perquè s’està tergiversant la història.

La ciutat de Carcassona

Amb tot, sempre hi ha gent que se n’adona d’estes coses. Açò mateix que acabo de dir en relació al fet dels càtars li ho vaig escoltar dir al guia del castell de Montsegur, a l’extrem occidental de la vall de la Fenolleda, molt a prop de Foix, un dels últims bastions de la ruta dels castells càtars. L’home no tingué escrúpol i, no sense una certa ironia, digué el mateix que jo he dit ara fa un moment només començar la visita al castell, encara que ell ho féu amb un to més distès perquè sap que no pot perdre els visitants. Però el missatge fou el mateix. Ens digué: “Adoneu-vos-en. Ací tot és càtar, les pedres, els ocells, els arbres, les fonts, els barrets, les samarretes, els guies... Però, qui foren realment els càtars?” Ell féu el silenci, esperant una resposta, i obtingué un conjunt de banalitats que la gent havia après als llibres comprats al mateix castell o als panells explicatius dels monuments. Res de nou al que pots escoltar o veure a qualsevol altre lloc d’Occitània, un país meravellós, amb una gent encantadora i un paisatge preciós, que s’ha convertit en un autèntic parc d’atraccions medieval i càtar per als turistes que arriben de tot arreu. Hi ha la ruta dels castells càtars, de les abadies càtares, dels restaurants càtars, amb uns itineraris ben fixats per al viatjants, que els duen a visitar els indrets més espectaculars i també els que han disposat de finançament per sortir a les guies turístiques i fer-ne publicitat. La resta, tant bells com els anteriors i amb un encant major a causa de l’absència de turistes, no hi surten als mapes, no existeixen. Com sempre, llums i ombres.

El castell de Montsegur

Ara puc respondre a la pregunta que llançava abans. Quin és el país càtar del que parla el rètol de l’autopista? Doncs, és precisament aquest. Un país format de manera artificial al recer d’una realitat històrica, Occitània, que ha estat tergiversada i transformada en un reclam turístic sense precedents, que té en la història el seu principal atractiu. La història està de moda, és cert, però cal anar en compte amb la història que posem de moda i que oferim als nostres visitants, perquè una cosa és voler crear una marca singular amb el passat i altra molt distinta banalitzar-lo com s’està fent al sud de França. Una última expressió ens ajudarà a comprendre-ho. La regió, Occitània, deu el seu nom i la seua coherència històrica i cultural a la llengua occitana, exterminada per l’Estat francés fa segles. I ocorre una cosa semblant amb el català a Perpinyà, encara que la situació de l’occità és molt més tràgica, perquè ja ha desaparegut. En efecte, els carrers tenen una doble retolació, en francés i en occità. Fins i tot les parades del metro de Tolosa són anunciades en ambdues llengües. Però ningú no parla occità, ni saben llegir-lo ni escriure’l, i encara menys entendre’l. Resulta quasi impossible trobar llibres en occità i, malgrat les iniciatives de certs grups lingüístics i culturals que aposten per la recuperació de la llengua, la impressió que fa és que està condemnada a convertir-se en un reclam turístic més, com els castells, les abadies i les ciutats fortificades. Res més.

Dilluns, 10 d’octubre de 2011. Els valencians celebràrem ahir el dia de Sant Dionís i commemoràrem la presa de madinat Balansiya per les tropes de Jaume I. Ara fa 773 anys que començava tot, però sembla que ara eixa història ha acabat. Encara queden molts valencians que regalen una mocadorada a les seues estimades, com s’ha fet durant molt de temps, però els més menuts ja no ho fan ni ho faran, perquè no saben el que significa. Ningú no els ho ha explicat, ni ho farà tampoc. Només coneixen la baixada de la Senyera i la desfilada que organitza l’Ajuntament de la capital, a banda de les poques informacions que els poden donar a l’escola, tot depenent de la consciència del mestre o de professor. Amb tot, tampoc no coneixen el seu significat, la seua importància vertadera com a arrel del nostre poble. Un poble que, al mateix temps, està deixant de banda la seua llengua i l’està relegant a un segon plànol, ajudat també per les iniciatives de les autoritats autonòmiques i estatals. I no saben que l’estan condemnant a l’extinció. Estem perdent les nostres arrels, la nostra història, així que haurem de lluitar perquè això no siga així. Una causa mai està perduda si hi ha un inconscient disposat a lluitar per ella. Ara bé, tingam present l’exemple occità perquè, si ho fem com ells, correm el perill de banalitzar encara més la nostra història i el nostre passat. Espero que tots tinguéreu un bon dia de Sant Dionís.

El deute de l'Any Jaume I (2008), ara i encara

En uns dies els valencians celebrem la nostra diada. Un dia per a la festa, per a la història i per al debat polític a propòsit de la situació que viu el País Valencià. Bé, si he de donar totes les opcions diré que també és un dia per a anar a l’IKEA (pel que he sentit dir la gent prefereix el de Múrcia que no el de Saragossa). La situació econòmica, tècnicament de fallida econòmica, és l’excusa perfecta dels polítics per a fer el que volen i tallar allò que consideren, qualsevol cosa menys els seus salaris. I això es traslladarà també al 9 d'octubre. Uns anys enrere, però, quan les vaques eren ben grosses, es tirava la casa per la finestra.

Ara fa uns dies al periòdic digital valencià l’Informatiu treia a la palestra un tema que entre alguns medievalistes valencians ha estat objecte de debat: la cavalcada del 9 d’Octubre de 2008. També altres periòdics han tractat el tema. D’aquell any Harca va donar puntual informació: vegeu açò, açò altre, i allò. D’entre tots els acte, el de la cavalcada, crec, va destacar sobre la resta per la seua vistositat, la seua presència als carrers, i el seu cost econòmic.

Com recordarà el lector, l’acte –certament enlluernador– va quedar prou deslluït per culpa de la pluja, sempre benvinguda a casa nostra. Tinc present ben bé aquell dia, perquè semblava com si algú haguera portat la pluja a escola: plovia amb coneixement, a poc a poc, prou per a fer saó, que en diria el meu iaio, suficient per a no impedir la desfilada, però sí per a deslluir-la. Així, doncs, sota la fina pluja i un cel blau obscur romanien les gents, immòbils, fixes, com si tot allò els costarà diners de la butxaca. I tant, que els costava. Ara, per fi, en sabem la xifra de tota aquella pompa i fanfàrria: 686.000 euros. Per descomptat, el govern que va finançar la cavalcada –retransmesa en directe per Canal 9– no podia preveure la climatologia que, d’altra banda, aquell dia va satisfer les necessitats d’un camp sempre mancat de recursos hídrics (damunt, a octubre, és quan les taronges tardanes agafen volum). El que sí podia, i devia, fer aquell govern de dubtosa memòria és preveure quin ús i quin profit es trauria de tot allò, una vegada passada l’efemèride. I justament això és el que no va fer. Tres anys després ens preguntem: ¿què ha quedat, on han anat a parar les senyeres, vestits, i tots els materials que es feren servir aquell dia? A un magatzem. En efecte, com afirmen els periodistes de l’Informatiu: «aquest material que, asseguren des de Cultura, es troba “molt ben emmagatzemat i guardat” en dependències de la Conselleria» (les cometes són del periòdic).

Un dels gestors culturals d’aquella cavalcada, i de tot l’Any Jaume I finançat per la Generalitat valenciana, fou Eduard Mira. A l’última edició del Curs d’especialització d’història medieval de Santa Maria de Valldigna el professor Mira hi va participar amb un ponència a propòsit de les recreacions històriques, com a forma de divulgació històrica i com a eixida laboral. Hom coneix quines són les eixides laborals que hi ha a Espanya: per terra, per mar i per aire! Personalment, la seua intervenció em va semblar poca cosa més que una mofa, una burla, davant d'un auditori majoritàriament a l’atur, o en vies d’ingressar en ell. En efecte, em sembla una bestiesa afirmar que reviure la història pot ser una forma de guanyar-se la vida, quan la situació econòmica és la que és (aleshores, Pasqua de 2011), i qui et dóna el consell ha estat triat a dit per un polític –per cert, de dubtosa reputació. Així les coses, enmig d’aquella escena més pròpia d'una novel·la de Sagarra que no d’un ambient científic, fent palesa la meua indignació per la seua xarrada, li vaig demanar per tots els atifells, draps i bandúrries que s’havien lluït en la cavalcada. On era tot allò, què havia quedat de tot? La intervenció va agafar una mica descol·locat el conferenciant, qui no va saber respondre més que amb vaguetats i botiges, tot un espectacle digne de veure. Al remat, va delegar responsabilitats en aquells polítics de torn i en la situació econòmica, com no, tot afirmant que enguany sí que pensava que tindria lloc la cavalcada. No cal que us diga, cars lector@s, que ningú en aquell moment va creure la seues paraules. I ara l’Informatiu ens dóna la raó a tots aquells que no el varem creure. Enguany, el 9 d’octubre no veurem la cavalcada –cosa amb la qual estic personalment d'acord, donades les circumstàncies. Però cal que ens preguntem què fer de tots els materials adquirits per la Generalitat, quina honrosa eixida els donen i, sobretot, cal tindre una mica de previsió, i un poc de trellat, a l'hora d'assessorar els polítics. Més encara quan és evident que el seny no els acompanya, ni tampoc el regalen. I és que encara hi ha coses, poques coses, que els diners no poden comprar.

Les coves-finestra valencianes i els greniers de falaise magrebins. Un paral·lel antropològic

L'altre dia, en el post sobre Ifac, parlava al principi de les poques excavacions arqueològiques programades que es fan en jaciments d'època medieval. Enguany, per exemple, s'ha actuat en les anomenades coves de Benaxuay, a Xelva, que són unes cavitats artificials d'època andalusina excavades en la roca d'un cingle per a servir de graner, a les quals només es pot accedit mitjançant llargues escales o sogues. Sorprenentment, però, l'objectiu de l'excavació patrocinada per la Diputació de València no ha estat la societat humana que les va construir, sinó les restes d'animals deixades per les aus rapinyaires en època més recent. L'explicació és ben senzilla: aquestes coves abandonades, i de difícil accés tant per a humans com per a altres animals no voladors, serveixen de refugi a voltors i altres bèsties semblants, on fan el seu niu, amb la qual cosa les restes d'animals que porten per al seu consum constitueixen conjunts tancats, que no han estat alterats. Aquest estudi servirà, després, per a diferenciar als jaciments arqueològics entre els conjunts dipositats de forma natural per aus i els conjunts dipositats per comunitats humanes. La recerca, doncs, té el seu sentit, tot i que inicialment puga semblar estrany. De fet, l'Arqueozoologia o Arqueologia dels animals està donant excel·lents resultats, també en jaciments medievals. Per exemple en la identificació de la dieta camperola alt-medieval, o en la investigació de les societats ramaderes. Però també és cert que no deixa de sorprendre a un medievalista que l'actuació en un jaciment d'època medieval no tinga la societat humana d'aquest període com a objecte de recerca. Cosa ben normal al nostre país, per altra banda.

Les coves de Benaxuay, a Xelva, sobre la vall del riu del mateix nom

En qualsevol cas, aquesta actuació recent és ara l'excusa perfecta per a parlar en el blog d'Harca sobre aquestes coves artificials, construïdes en època medieval, de les quals tampoc se'n sap massa encara.

A banda d'aquestes coves de Xelva (els Serrans), a València les més conegudes i nombroses són les anomenades Covetes dels Moros, en el costat dret del barranc de la Fos, a Bocairent (Vall d'Albaida). Hi ha altres casos menys coneguts de grupets de coves com aquestes en altres barrancs de la conca del riu Clariano, entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara, com ara la cova de les Finestres, al barranc del Pont Trencat. I una miqueta més allunyades hi podem trobar, també per exemple, la cova dels Nou forats, a la vall de Perputxent, en la veïna comarca del Comtat. En qualsevol cas, les poques que n'hi ha al llarg del país, totes semblants, estan a la zona muntanyenca. La historiografia valenciana les anomena “coves-finestra de cingle”, ja que són coves artificials de caire troglodític que des de fora pareixen finestres, i que estan construïdes sempre al mig d'un cingle escarpat, normalment en les valls de rius i barrancs. Així dons, només s'hi pot accedir mitjançant una escala de fusta, que es posa i es lleva, o menys probablement mitjançant una soga si s'és bon escalador (n'hi ha casos d'argolles per a nugar les cordes), de manera que són com una fortificació natural de difícil accés, sobretot si n'hi ha algú a dins defensant-les. El seu interior, però, va més enllà d'una simple cavitat com podria semblar des de l'exterior, ja que estan constituïdes per diverses sales, connectades entre elles mitjançant altres finestres interiors o forats, i fins i tot pous per a comunicar les que hi ha a distints nivells d'altitud. De fet, sempre estan formants conjunts d'entre 3 i 15 finestres o sales, i a Bocairent n'hi ha un grup de fins a 53 sales intercomunicades (amb les seues respectives eixides a l'exterior o finestres).

Covetes dels Moros de Bocairent

Interior d'una de les coves de Bocairent, amb la finestra que dóna al carrer i les que la comuniquen amb les sales veïnes, que també tenen la seua respectiva eixida al carrer individual

una de les finestres, tapada amb fustes, tal com devien ser les portes que protegien l'entrada de l'oratge i els animals

cova de les Finestres, a Alfafara

Per a què servien aquestes coves-finestra? i en quin moment es poden datar més exactament? Fins ara no pareix que hi haja massa dubte ni controvèrsia en datar-les en època andalusina. Tanmateix, les restes trobades al seu interior, ben minses, són d'un moment molt tardà. Per exemple, la ceràmica de les coves de Benaxuay no va més enrere del segle XII, i la que es va trobar en una incursió a la cova dels Nou Forats, en 2009, es pot datar provisionalment al XIII. En el moment de la conquesta feudal, doncs, o poc abans. Igualment, a Almeria, on hi ha coves pràcticament idèntiques que la historiografia anomena cuevas artificiales, es poden datar pel registre ceràmic o pels topònims associats en un moment encara més tardà, entre els segles XIV i XVI, en el període nassarita; és a dir, quan els feudals comencen a pressionar aquelles terres.

coves de los Millares, Almeria

Així doncs, d'acord amb les seues característiques defensives, i també la datació cronològica, una primera funcionalitat que els podem atribuir a les coves és la de refugi ocasional de les comunitats camperoles, front a les invasions dels feudals. És a dir, igual que les torres d'alqueria. A Mallorca, per exemple, on no hi ha castells andalusins (husun), és ben conegut que la població rural es refugià en coves de la muntanya durant la conquesta de l'illa per Jaume I. De fet, ja en vam fer referència també al blog quan parlàrem de la balma de Ferrutx, puix és el propi rei conqueridor qui ens ho conta al Llibre dels Fets (§100):

els nostres combatien los per la entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feya punta: e la roca exia a fora, e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra que vengues dessus no podia fer mal a les coves on los moros estaven: però en les barraques que els havien feytes, en algunes d'aqueles podien tirar pedres. E quan los nostres los combatien, e volien els exir a deffendre la batayla, algunes pedres qu·els nostres los gitaven los fayen dan.

Ara bé, això sembla ser, en principi, una funcionalitat secundaria de les coves, que són aprofitades en un moment de perill si no hi ha altre refugi. El mateix rei, de fet, ens dóna de nou una pista en la Crònica (§103) sobre la seua funcionalitat principal, que no és en realitat excloent amb l'anterior:

E quan vench al dia de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves qu·ens atenessen la covinença que feytans havien. (...) E nos dixem los que·s apparaylassen de davalar. E els arrearen se, e plegaren la roba aquela que era de vestir, e lexaren nos dessus molt forment e ordi.

És a dir, la gran presència de cereals que hi havia a les coves, del qual es va apoderar el rei, indica que aquestes podien servir de graner. Es tracta d'una interpretació, de fet, que és la més acceptada per la historiografia, gràcies als paral·lels antropològics amb el nord d'Àfrica, on també hi ha construccions molt paregudes. Són els anomenats greniers de falaise (graners de cingle) pels antropòlegs colonials francesos, als quals consideren antecedents primitius dels igudar (plural d'agadir), els coneguts graners fortificats dels berbers nord-africans (vegeu imatges al final del post). Hi ha alguns exemples magrebins de coves-finestra artificials exactament iguals que les andalusines, com ara les d'Assif Margham o les de Tazlet, per esmentar només els que podem veure en les imatges, entre molts d'altres.

Graner d'Assif Margham

Vista del graner de Tazlet, accés amb escala, i distribuïdor de diverses sales a la porta

Tanmateix, aquesta tipologia de coves semblen ser una minoria en el conjunt dels greniers de falaise magrebins. La principal diferència entre les coves-finestra valencianes i la majoria dels greniers, doncs, és que aquests darrers no tenen finestres picades directament a la roca mare. L'accés es fa a través de menudes construccions o barraques de pedra i bigues de fusta enlairades en el penya-segat, tot i que també n'hi ha cavitats excavades a la roca, i pous de comunicació que serveixen per a accedir a cavitats més altes. En qualsevol cas, com que diuen que val més una imatge que mil paraules, crec que res millor per conéixer els graners magrebins que aquest vídeo (en francés) sobre el projecte de reconstrucció i explotació turística que estan intentant portar endavant alguns grups tribals de berbers marroquins (a partir del minut 7, després d'una sèrie d'imatges de vida quotidiana i treball domèstic, sobretot de les dones). Paga la pena veure'l tot plegat, encara que dura mitja hora, sobretot per les vistes des de dalt. El vertigen que dóna l'alçada i l'esquifidesa dels passos és esfereïdor.

I què es guardava en aquests graners de cingle magrebins? Ara estan completament abandonats i enrunats, com hem pogut veure al vídeo, però almenys al llarg dels segles XIX i XX, quan els antropòlegs els podien veure en funcionament, sabem que els grups tribals de ramaders semi-nòmades guardaven tota mena de cereals (forment, ordi, etc.), fruits secs (ametlles, el fruit de l'agar, etc.) i qualsevol altra mena d'aliment susceptible de ser emmagatzemat, com ara mantega, mel, figues seques, oli i sal, però també pells d'animals, armes, i fins i tot objectes de valor com per exemple vestits de festa, objectes d'argent, i balances. Així, podien deixar els seus bens protegits i marxar tranquil·lament amb els ramats, sense portar-los damunt, durant períodes de temps determinats. Era, doncs, aquesta també la funció de les coves-finestra de cingle valencianes? Segurament, i sens dubte la de refugi esporàdic durant els conflictes també. De fet, al mateix vídeo adés enllaçat un dels vells explica com molts anys enrere els graners servien per refugiar-se quan hi havia conflictes, però que ara estan abandonats perquè s'han convertit en camperols sedentaris, i a més hi ha pau entre les tribus, per la qual cosa es pot viure al fons de la vall. El makhzen, l'Estat, ha aconseguit en l'actualitat, per fi, gràcies al colonialisme francés, dominar la totalitat del país, després de segles i segles de perseguir-ho.

Cal fer referència, finalment, per acabar amb el paral·lel antropològic entre l'Alandalús medieval i el Magrib contemporani, i per acabar també amb el post, a la divisió interior dels graners entre els diversos grups o segments tribals. Un dels propietaris que ensenya els graners als que fan el documental els explica que a ell li pertany només un dels compartiments interiors, separats per murs que no arriben al sostre, i els altres dos als seus oncles (paterns, és clar). Els graners veïns, que estan junt al seu, pertanyen a la resta del grup, els Ait tal, formant un “barri”, i en un punt determinat està la “frontera” amb el “barri” dels graners d'un altre grup, els Aits qual. A més, existeix la figura del guardià, l'únic humà que viu allà dalt quan hi ha pau, que s'encarrega de la vigilància. És elegit per l'assemblea de representants de les famílies del grup ( els shuyukh, plural de shaykh), i rep un pagament en espècie de cada família d'acord amb la quantitat emmagatzemada. No hi ha dubte, per tant, que estem al davant d'una instal·lació de defensa col·lectiva dels bens materials i els aliments, organitzada d'acord amb els patrons de la societat tribal, per una comunitat camperola semi-nòmada. Si a l'Alandalús també hi van haver comunitats nòmades o semi-nòmades és una altra qüestió sense resposta, de moment, que algun dia caldrà abordar.

Un típic agadir magrebí, datats entre els segles XVI i XIX, una evolució posterior dels graniers de falaise de caire troglodític, i plànol interior d'un altre agadir amb els compartiments dels grups segmentats.

La plantada de Gandesa (1319)

Matrimoni reial entre Ferran III de Castella i Beatriu de Suàbia (1219)

Parlàvem l'altre dia de relacions conjugals i filials al segle XIV a través de quatre exemples d'una comunitat rural valenciana. Hui ens detindrem a explicar un cas ben diferent i que no és exemple de res, sinó més bé al contrari, una excepció en tota regla. Es tracta del casament en 1319 de l’infant Jaume d'Aragó, fill major de Jaume II i hereu de la Corona, amb la infanta castellana Elionor, filla de Ferran IV de Castella. Es tracta, sens dubte, d'un dels episodis de la història política catalanoaragonesa menys coneguts, malgrat la seua transcendència, puix, no debades, la historiografia pàtria no li ha concedit excessiva importància, tot tractant de fer lluir gestes de més volada, com ara les conquestes territorials protagonitzades pels monarques aragonesos. Tots coneixem passatges de la conquesta de Mallorca, de València o de les lluites mediterrànies amb genovesos, grecs, sards i angevins, però ben poc en sabem d'aquell matrimoni, atès el seu catastròfic final.

Cal dir, en primer lloc, que fou evidentment pactat. Si s'acordaven les aliances dins de les comunitats rurals o urbanes, no vulguem pensar-ho en el món aristocràtic i reial. Era una de les seues característiques essencials. En aquest sentit, fou en el context del Tractat d'Alcalà d'Henares, signat per Jaume II i Ferran IV en 1308, que es concordà el futur casament. I val remarcar que aquell pacte es féu per tal d'iniciar un atac conjunt contra l'emirat nassarita de Granada, que es traduí en les fracassades croades d'Almeria i Algesires de l'any següent. Per tant, es tractava d'una doble aliança: militar i politicofamiliar. En relació amb això, també cal indicar que ambdós eren els primogènits: Jaume, que llavors tenia 12 anys, però ja havia estat nomenat procurador general de la Corona i futur monarca, i Elionor, que acabava de nàixer i a penes si arribava a l'any i mig de vida. Així les coses, com era usual en aquells casos, la filla lliurada en matrimoni fou desplaçada d'immediat al territori del futur espòs, de manera que Elionor es traslladà a València, on cresqué, encara que envoltada d'un seguici i uns servidors preeminentment castellans.

D'aquesta forma, uns pocs anys després, en 1312, es preparà el casament previst, per al qual s'hagué d'obtenir la corresponent dispensa papal, puix, no en va, els contraents eren parents de tercer grau, ja que la mare d'Elionor i el mateix Jaume eren cosins germans. Això és, que l'avi i el besavi dels nuvis era la mateixa persona: Pere el Gran. Amb tot, la mort sobtada de Ferran IV aquell mateix any i les disputes iniciades entre els magnats castellans davant la successió d'Alfons XI, que llavors era un xiquet acabat de nàixer, feren ajornar el casament dels susdits infants. Calgué esperar fins a 1319, quan Jaume tenia 23 anys i Elionor 12, per tal d'efectuar l'esperada boda. Tanmateix, en aquells moments hi havia un altre obstacle, ben diferent, que enterbolia el futur del matrimoni: feia un temps que el primogènit Jaume es mostrava dubitatiu a l'hora d'acceptar el seu destí com a nou monarca de la Corona d'Aragó. Primer s'acostà a un cert misticisme religiós, tal vegada marcat per la influència del pensament d'Arnau de Vilanova i de Ramon Llull en la cort reial d'aquell moment. Posteriorment, arribà a afirmar que no entendía regnar por cosa del mundo.

Probablement mai coneguem les raons de l'actitud de l'hereu de Jaume II, però el que sabem del cert és que en aquells moments representava un autèntic desastre per al propi rei. La data de la boda s'apropava i, en conseqüència, s'incrementaven els neguits del jove Jaume, qui veia que, després del casament, no hi hauria volta enrere. Seria el proper monarca d'Aragó, amb totes les seues conseqüències. El que molts anhelaven i veien com un somni inabastable, ell ho percebia com una missió angoixant. Tant, que a penes uns dies abans de les noces, el 15 d'octubre de 1319, Jaume II el convocà a Tortosa per tal de pressionar-lo, juntament amb un Consell General dels principals dirigents de tota la Corona, i assegurar que acceptés les responsabilitats que li corresponien com a primogènit. Així ho contava el mateix rei a la regent Maria de Molina, mare d'Alfons XI de Castella:

Fiçiemos plegar los arçobispos de Tarragona e de Çaragoça, e otros prelados e ricos homnes de los mayores d’Aragón e de Cathalunya, e homnes buenos de las mayores cibdades de nuestra senyoria porque traven con él [l’infant Jaume] e con Nos en uno, en quantas guisas pudieren, a retenerlo que finque al mundo e que regne enpués Nos.

L'infant hi accedí jurant i perjurant que compliria el seu deure, de manera que tota la comitiva aplegada a Tortosa es traslladà fins a Gandesa, on havia de tenir lloc la cerimònia nupcial. I, en efecte, la boda se celebrà amb certa normalitat. Però, tot just en acabar l'enllaç, succeí l'impensable: el nuvi, bo i aprofitant la gernació que ocupava l'església, escapà del temple, muntà el seu cavall i fugí galopant de la vila. L'escàndol fou majúscul. La casa reial castellana ho considerà un enorme afront; la germana d'Alfons XI havia estat plantada i humiliada pel casal d'Aragó. De poc valgueren les excuses d'un desesperançat Jaume II, que no tingué més remei que apartar el seu fill gran dels drets de successió: el matrimoni fou anul·lat i un parell de mesos més tard l'infant Jaume ingressà en l'orde militar i religiós de l'Hospital de Sant Joan. Així, s'alliberava d'exercir com a monarca a un preu ben alt per al seu pare. D'una banda, la deshonra davant els seus homònims europeus i davant els seus propis súbdits. D'una altra banda, el secundogènit, Alfons, havia de passar a ocupar la primogenitura. Però aquest ja s'havia casat amb una noble, Teresa d'Entença.

Tot plegat, la decisió de l'infant Jaume tingué importants conseqüències polítiques. En primer lloc, els dirigents de l'estament reial aplegats a Gandesa aprofitaren la posició de feblesa en la qual quedà Jaume II per tal de fer-li declarar un privilegi de suma importància per al futur de la Corona: el Privilegi de la Unitat, segons el qual els monarques posteriors haurien de mantenir units els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, alhora que es comprometrien a no alienar més patrimoni reial -el que estaria a la base de rebel·lions posteriors, com ara els fets de Vinatea o la revolta de la Unió. Altrament, impulsà la immediata conquesta de Sardenya, ajornada una i una altra vegada des de la concessió del regne per part del papa en 1297, més de 20 anys abans. Ara, però, tal vegada per recuperar el prestigi perdut i per exalçar la figura del nou hereu Alfons, es mamprengué definitivament la presa de l'illa, duta a terme entre 1322 i 1324. Probablement la decisió de l'infant Jaume, anomenat per uns el Dissortat i per altres el Forassenyat, va canviar el decurs de la història a la Corona d'Aragó. Però tampoc és qüestió de parar-nos a pensar què hagués succeït si no hagués renunciat a la Corona. Les ucronies no haurien d'ésser tasca dels historiadors. Prou tenim amb el que, de fet, va passar.

Pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats. Una altra historia de la família

En la societat medieval tot gira al voltant de la família i, des de fa moltes dècades, els estudis referits al teixit social de les comunitats rurals i urbanes així ho han posat de manifest. La participació política dels individus en els afers comunitaris, el pagament de la renda i els impostos, l’organització del treball i la gestió de l’explotació domèstica, tot té com a punt de referència la cèl·lula conjugal formada pel matrimoni i els seus fills. També s’ha insistit, i molt, en les calculades estratègies matrimonials de la pagesia i les classes urbanes, siga quina siga la posició que ocupen en l’escala social, des de la noblesa fins les capes populars, passant pel patriciat i els camperols benestants. Tot casament és fruit de dures negociacions entre les famílies de procedència dels novençans i de la conjunció d’interessos polítics i econòmics per part dels llinatges que s’uneixen a través del matrimoni. Tal ha estat el punt d’abstracció amb que s’ha analitzat el tema que fins i tot s’ha parlat de mercat matrimonial, com si fórem al davant del mercat de la terra o del crèdit. L’amor, per tant, només està present en els relats dels trobadors i en les històries dels joglars.

...l’amor...

Han estat aquests temes els que han omplert les fulles d’articles i llibres i han ocupat les intervencions dels especialistes en col·loquis, encontres i congressos dedicats a la família, força nombrosos dels anys setanta del segle XX ençà. I açò és, fins cert punt, normal, perquè les fonts estan plenes de documents que parlen de matrimonis, dots, aixovars, casaments fracassats, transmissions del patrimoni de pares a fills i molts altres aspectes que permeten construir aquesta visió de les famílies medievals, tant a l’àmbit rural com a l’urbà. Hi ha altres documents, tanmateix, que són menys habituals en les fonts i que, per contra, mostren una altra realitat de la família, de les relacions socials, tant propera a la vida quotidiana dels protagonistes dels nostres estudis com els fets que he esmentat ara fa un moment. En efecte, més enllà d’una visió, podríem dir, “idíl·lica” de les relacions familiars i del comportament d’homes i dones, la societat medieval, com l’actual, conegué també situacions que s’allunyen d’aquest relat. Fins el moment, només s’havia negat l’existència de l’amor en la contractació dels matrimonis, però s’havia dit ben poca cosa de les relacions extramatrimonials, de l’adulteri i dels fills no desitjats, segurament perquè la seua presència a les fonts és quasi marginal. En canvi, formen part del dia a dia de viles i pobles, com alguns documents excepcionals posen de manifest. Fem una ullada a alguns exemples per il·lustrar aquesta altra història de la família.

El 23 de setembre de 1353, Jaume Saera, veí de Cantavella, fa donació a Antònia, vídua de Domingo Navarro, de Vilafranca, d’una pensió censal de quatre cafissos de forment i els drets que a ell pertanyen sobre un préstec de 600 sous. La raó, ben explícita al document notarial, la «remissió de nos peccats, com [la dita Antònia] age messa en mala fama nomenada de mala fenbra». A primera vista, fa la impressió que, després de la mort del seu marit, com succeeix amb moltes dones de les classes populars, Antònia ha caigut en les xarxes de la prostitució i la pobresa i un “benevolent” i ric Saera li lliura les dites pensions com a mostra de la seua solidaritat. Ella accepta la donació «de vós, sènyer en Jacme Çaera, enadín a aquella que si per ventura yo defalya o faya adulteri de fornicació ab altra persona o prenia marit sens vostre consell e de nos amichs, que la dita donació per vós a mi feta sie nulla e a mi no puxe valer ni aver» i que «tots altres béns que yo auré sien vostres e de aquells façats a les vostres pròpies voluntats». Antònia es compromet, doncs, a no tenir relacions sexuals amb cap altra persona i a no contraure matrimoni sense l’aprovació de Saera i els seus «amichs», com a prova de la seua gratitud. Ara bé, el contracte posterior canvia tot el sentit d’aquest acte de Saera i fa més comprensibles les paraules d’Antònia. En ell, Jaume lliura a Maria Ferrera, filla d’Antònia «e mya» 500 sous, «los quals vull que age de mos béns, e açò per amor de Déu e per remyssió de nos peccats». Uns diners que li seran lliurats en el temps del seu matrimoni i que mentrestant romandran en mans de Bartomeu Saera, germà de Jaume i tutor de la jove. Heus ací la raó vertadera d’ambdues donacions. Jaume Saera ha tingut una filla no desitjada amb Antònia i, per evitar que cap de les dues caiguen en les xarxes de la pobresa i la prostitució, les forneix amb uns ingressos suficients per garantir la seua existència i perquè Maria puga accedir a un matrimoni digne amb un veí del sector mitjà de la comunitat, garantint també que si Antònia es torna a casar ho farà amb algú acceptat per ell. Què seria de la reputació del ric i poderós Jaume Saera si la seua companya de jocs sexuals i la seua filla (bastarda) es dedicaren a practicar la prostitució al lloc? Què dirien d’ell? On quedaria el seu honor? Cal que els membres de les elits rurals mantinguen la seua posició de preeminència i actes com aquests contribueixen a fer-ho, malgrat que suposen el reconeixement d’una relació adúltera.

...al llit...

Tanmateix, hi ha mares que es desentenen de la cura dels fills si no poden fer-s’hi càrrec. El març de 1344, Teresa, filla del veí de Vilafranca Domingo Centelles, reconeix davant del justícia del lloc i de molts altres prohoms, present també Domingo Asensi, «que havie aüt hun fill engenrat per lo dit Domingo Asensio e per nom Domingo Asensio, axí e aytal nom com lo dit pare seu, e que alcun hom carnalment no havie agut afer ab ella que alcuna sospita puxen ésser possada ne que altre engenràs aquell, sinó lo dit Domingo Asensio». Teresa deu ser molt jove encara i Domingo deu estar ja casat, així que ella mateix «liura e dona per fill al dit Domingo Asensio lo dit Domingo, fill seu, e que nenguna altra persona no ha part en aquella criatura sinó lo dit Domingo Asensio». Ella no deu poder fer-se càrrec i el fet de tenir un nadó sota la seua custòdia deu ser un impediment per contractar un matrimoni amb altre jove del lloc, així que el millor és lliurar-lo al seu pare.

Altres dones decideixen desfer-se dels fills una vegada han decidit refer la seua vida i arranjar un nou matrimoni. El 6 d’agost de 1395, el llaurador de Vilafranca Miquel Gil disposa en el seu testament que el tutor del seu fill Miquelet serà el ric i poderós Bartomeu Sala i aquest haurà de dimittere dictum filium in posse dicti Violante, uxor mee, per tempus trium annorum cui dicte Violante, pro sustentatione et labore dicti filii mei mitendi, dimitto C solidos. Pocs dies després, el testament és publicat pel notari Antoni Esquerdo i tots els familiars allí presents l’aproven, amb l’excepció de la dita Violant, la qual protesta per l’assignació de 100 sous feta pel seu home difunt per tenir cura del seu fill, «com ella l’entena criar, mes no per aquell preu, com sie sotil». Bartomeu Sala tampoc no es vol fer càrrec de l’orfe i, finalment, és Guillem Ortí, un parent molt llunyà del xiquet, qui assumeix la tutoria de Miquelet i qui lliura 200 sous a Violant «per lactar, e nodrir e criar lo dit pubill» durant el primer any després de la mort de Miquel Gil, «com no·l volgués criar ne tenir per soldada que lo dit deffunt en son testament li havie lexada per la dita rahó».

...parint...

Passat quasi mig any, el tutor lliura a la vídua altres 55 sous «per lactar, tenir e nodrir lo dit pubill per cinch meses e mig que·l tingué, ... a rahó de VI lliures per any», i després és ell mateix qui se’n fa càrrec del pubill «per VI meses e mig, ... aprés que la dita na Violant fon casada, com no·l volgués tenir pus ne complir l’any que l’avia a tenir e provehir». Tot i això, una vegada passat aquest termini i després de viure una temporada amb el seu oncle Simó Ortí i la seua dona Maria, germana del difunt Miquel Gil, el tutor deixa l’orfe en mans d’un llaurador del lloc durant quatre anys i es compromet a pagar-li 140 sous corresponents a la provisió del jove Miquelet. Durant tot aquest temps ningú no ha volgut assumir la responsabilitat de criar el xiquet en els primers anys de la seua vida i el nadó ha anat d’unes mans a altres fins ser col·locat amb una persona aliena a la família a través d’un contracte d’afermament. Sovint els xiquets esdevenen càrregues que les famílies no volen o no poden suportar, de manera que es desfan d’ells el més aviat possible. Com ja s’havia dit, només els interessos propis determinen les decisions dels homes i les dones medievals i els sentiments es deixen de costat, fins i tot amb els fills nascuts del propi ventre.

Un últim exemple pot testimoniar la valoració dels interessos i les situacions personals per sobre dels sentiments. L’agost de 1345 Domingo Sanxo Sàrsola, instigat pel vicari de Vilafranca, «confessor meu», i penedit pel seu acte, «com la misericòrdia de Déu sie atorgada als vers penidents e confessats», reconeix que «defraudà» a la seua dona Òria «en temps que fiu matrimoni ... en lo preament dels béns» que havia d’aportar a la nova empresa domèstica. D’aquesta forma, només li atorgà 200 sous, quan, en realitat, la suma que devia haver aportat era de 500 sous i per aquesta raó ara li lliura 200 sous i li atorga la fermança sobre dos trossos de terra que tenen un valor de 100 sous, completant, així, els 500 sous que havia d’haver satisfet. El document, tant atípic com expressiu, testimonia els fraus comesos per marits i pares a l’hora de contractar els matrimonis, fets que sovint engendren enfrontaments entre les famílies dels cònjuges i, sobretot, entre els seus descendents a l’hora de repartir l’herència.

...les noces...

Aquests quatre exemples mostren, doncs, una altra història de la família, una visió que sovint escapa als ulls dels historiadors, potser massa entestats en el volum dels dots, les relacions establertes a través dels matrimonis i les vies de promoció social que aporten, sobretot entre els rics. Es tracta també, com ja s’ha dit, d’una visió imposada per la documentació, perquè els exemples de pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats no sovintegen en les fonts. I no ho fan perquè els mateixos protagonistes s’afanyaven a amagar-ho i a desmentir-ho, perquè això tacava el seu honor, en una societat on cada persona s’havia de mirar a l’espill de la col·lectivitat cada dia per mantenir la seua reputació. Només quan era inevitable, com ocorregué amb Jaume Saera, Antònia i la filla nascuda de les seues relacions extramatrimonials, els afectats havien de posar-hi solució i és aleshores quan surten a la llum a través dels documents. Així, doncs, caldrà escorcollar un xic més per atansar aquesta altra realitat de les famílies i els homes medievals, una realitat tant quotidiana com la que s’ha descrit fins el moment.

Ifac 2011

Ja fa uns dies que ha acabat el període en el qual uns fan vacances, mentre la majoria fan cursos i congressos d'estiu, continuen treballant a casa, o traslladen la seua “oficina” al jaciment arqueològic. Els treballs d'excavació programats per interés científic que patrocinen museus, universitats i altres institucions públiques al període estival són prou abundants al nostre país, encara que la immensa majoria dels jaciments excavats són prehistòrics i, sobretot, d'època ibèrica o romana. Amb tot, un dels pocs jaciments datats en època medieval que té campanyes anuals d'excavació programada a casa nostra és el de la pobla d'Ifac, a Calp (la Marina), patrocinada i finançada pel Museu Arqueològic d'Alacant i la Diputació de la qual depén. I com no podia ser d'una altra manera, la campanya d'enguany s'ha desenvolupat, una vegada més, amb avanços importants en les troballes, i també amb sorpreses per a l'equip de voluntaris que hi han treballat sota la direcció de l'arqueòleg José Luis Menéndez. De fet, si per alguna cosa destaca aquest projecte, a banda de la informació científica que proporciona i, sobretot, que proporcionarà amb el temps, és el gran treball de difusió que es fa, a través de visites programades durant la campanya, mitjançant facebook i twitter, i encara més a través del blog del projecte Ifach que Menéndez escriu puntualment tots els dies, avançant les troballes de la jornada. I això ofereix als interessats, per tant, l'oportunitat de seguir dia a dia l'avanç de l'excavació.

Ifach

Al blog d'Harca ja hem parlat anteriorment de la pobla d'Ifac, fundada per Pere el Gran i impulsada per l'almirall Roger de Llúria a l'ombra del penyal, per controlar mitjançant els colons residents la costa sud del nou regne de València. Allò interessant del jaciment, però, és que la incipient vila va ser destruïda pels castellans al segle XIV, uns 60 anys després de la seua fundació, de manera que no ha sofert l'evolució urbanística de la resta de les viles de colonització fundades després de la conquesta, i a més a més ara és possible l'excavació i l'accés a la informació, cosa que no és gens fàcil en qualsevol altra pobla medieval que actualment és una ciutat habitada com Gandia o Vila-real, entre moltes altres. En qualsevol cas, abans d'entrar amb les novetats dels treballs d'enguany, serà bo recordar amb més detall i de forma amena el context històric i geogràfic del jaciment, gràcies a aquest vídeo de divulgació de fa dos anys, que explica el que se sap de la pobla a través de la documentació escrita i les excavacions de les primeres campanyes:

Seguir el procés en el blog de la pobla d'Ifach al llarg de l'estiu ha estat un plaer, i fer-vos ara aquest resum per a informar els que no ho han seguit també. Així, l'excavació començava al mes de juliol amb poques notícies i només algunes troballes a la muralla, ja que les novetats vindrien sobretot de la necròpoli, en els dies successius. En els anys anteriors ja s'havia excavat bona part del fossar de la porta de l'església de la Mare de Déu dels Àngels, un total de 16 tombes amb les restes de 20 individus, entre elles una persona aparentment important per la seua centralitat. L'excavació de la resta del fossar era, per tant, un treball que aparentment semblava ràpid i rutinari. Tanmateix, en una tomba doble que ja es coneixia es va confirmar, inicialment, cap a mitjans de juliol, que hi havia dos fases d'ús de la tomba, ja que havia estat reaprofitada. De fet, ja se sabia que una de les inhumacions responia a una obertura de la tomba posterior, cosa que hipotèticament quadrava amb les dades aportades per la datació amb Carboni-14 de les campanyes dels anys anteriors, que apunten a dos fases d'aprofitament del fossar: d'una banda el període 1290-1340, coincident amb la construcció de la pobla, i una segona fase de 1350-1400, durant el període de semi-abandonament posterior a l'atac castellano-genovés de 1359. Cap al dia 20 es confirma que la primera inhumació en aparéixer és un xiquet d'uns 8-9 anys, però al dia següent, quan es passa a excavar la segona inhumació, resulta que hi ha dos cranis, i la tomba es converteix en triple.

La necròpoli a l'inici de la campanya de 2011, tal com quedà l'any anterior. Al fons els carreus de la base de la torre-campanar de l'església

El dia 31 apareix una quarta persona soterrada per sota de les altres tres, cosa que permetia aventurar als arqueòlegs en aquell moment la presència d'un panteó, i argüir hipòtesis que ho expliquen: membres d'una mateixa família? Reaprofitament de tombes per la sobreexplotació del fossar i la consegüent manca de lloc? Com deia Menéndez al blog, només futures anàlisis d'ADN i Carboni-14 ens donaran la resposta. El dilluns de la setmana següent, el dia 25, el nombre d'inhumacions de la tomba ja arribava a 7, i la cota interior d'excavació començava a baixar, mentre es confirmava l'aparició d'una nova tomba a prop, la número 22. Dimecres n'eren 8 els soterrats, i el conjunt d'ossos en aquell moment semblava ja indestriable. De fet, quan al dia següent apareixen dues perdones més, sumant-ne en total 10, l'amalgama de restes és tal que els arqueòlegs comencen a plantejar-se si es tracta d'un ossari en el qual s'han dipositat les restes d'altres tombes més antigues, amb la finalitat de ser reaprofitades. Divendres no aparegueren més restes, cosa que feia sospitar que s'havien acabat, però dissabte a última arribaria l'onzena, i la sospita que encara seguirien apareixent-ne més.

La tomba “doble”, o T-20, en el moment d'excavació de la huitena inhumació

I mentre aquesta successió de notícies a la gran toma anava produint-se, els treballs a la resta de sectors avançaven a bon ritme. El sondeig en la muralla est a la recerca de construccions d'habitat donava negatiu, ja que sota la capa de runa de l'hotel derruït als anys 80 apareixia una capa de terra agrícola i de seguida la roca mare. Mentre, front a la porta principal d'accés a la pobla apareixia un mur mitger de tapia que feia pensar els arqueòlegs que estaven davant de les primeres estances d'habitació, en ser paral·lel a altres murs trobats en la campanya de 2009. En qualsevol cas, el darrer dia d'excavacions de juliol va ser fructífer, ja que no només va aparéixer l'onzena inhumació del gran ossari, sinó que també van aparéixer les primeres restes de la porta d'entrada a la pobla, en la muralla oest, el gran objectiu de la campanya, així com les primeres restes d'una nova capella a l'església, que s'afegia a l'anomenada capella sud excavada l'any passat. Com que el cos principal del temple està adossat a la muralla, l'església no tenia la tradicional forma de creu, de manera que les dues capelles estaven una al costat de l'altra, ambdues al costat sud.

Avançat el mes d'agost arribava la notícia que el Ministeri de Medi Ambient eliminaria amb maquinària les restes que quedaven de l'hotel derruït els anys 80, cosa imprescindible per a continuar amb l'excavació de l'església. Mentrimentres, les notícies arqueològiques se centraven en la porta, on aparegueren les primeres restes de l'arc, i guixeries que demostrarien que la porta estava decorada amb una espècie d'encoixinat en l'obertura de la cara interior. També apareixia una nova estança adossada a la porta i a les estructures adés esmentades, però es mantenia la incògnita sobre la seua utilitat. I més endavant, en baixar el nivell d'excavació de la porta, va aparéixer un escaló, de manera que quedava clar que aquella porta d'accés no era apta per a carros, només per a persones i bèsties.

La porta d'accés a la pobla d'Ifac

Pel que fa a la gran tomba, que des de juliol no havia aportat novetats excepte l'aparició de la inhumació número 12 entre l'amalgama d'ossos extrets, aportava encara noves sorpreses a mitjans d'agost: l'aparició d'una altre enterrament més, en aquesta ocasió en decúbit supí, que per estar anatòmicament format pareixia ser el darrer. Però el 23 d'agost, una vegada extret aquest darrer, apareixia el soterrament 14 de l'ossari. En la resta de l'excavació, el 15 d'agost el Ministeri començava a retirar la capa de runes de l'hotel, i pareixien les primeres peces de l'església, entre elles una de les impostes del sostre de la nau principal. Ara bé, les sorpreses vindrien amb la retirada total de les restes per part de les màquines, quan va eixir a la llum el mur nord de l'església i l'Altar major, i la confirmació que els fonaments de l'hotel no havien afectat l'estructura. Pel que fa a la segona capella sud, descoberta al juliol, es confirmava el tancament i amb ell la planta completa, així com el fet que al seu interior encara estava la major part del seu propi enderroc. De fet, l'estat de conservació de tota l'església, una vegada eliminat l'hotel, és més que acceptable, d'acord amb el que podia haver patit. El 23 d'agost apareix una espècia fust octogonal de pedra, diferent a la pedra arenisca localitzada fins ara, i amb un rebaixament en forma de piqueta, amb signes de desgast o polit per aigua, de manera que s'especula amb la possibilitat que es tracte d'una pica per a aigua beneïda. El dia 25 comencen a netejar l'interior de l'església, que ha quedat alliberada de les restes de l'hotel, amb la finalitat de deixar-ho preparat per a la campanya de l'any vinent. Però encara no han acabat les sorpreses i apareix l'Altar major. Es confirma que s'ha conservat una miqueta del sòl originari, i l'absis es conserva amb un metre d'alçada. I així, una vegada completada i alliberada la planta, la pròxima campanya aportarà més dades sobre l'interior de l'església.

L'Església de la Mare de Déu dels Àngels d'Ifac, amb la seua planta completa al descobert, vista des del costat nord amb l'absis en primer pla, i al fons la porta d'entrada.

Quant a la porta d'accés, els darreres treballs anaren encaminats a documentar el front exterior, mentre que la torre de guàrdia presentava una potencia estratigràfica considerable, amb un alçat de carreus important a la base. De fet, s'ha conservat una alçada de 3 metres del total de 7 o 8 que es calcula que tindria. Per finalitzar, en el darrer dia d'excavació, quan ja s'han traslladat totes les restes recuperades als magatzems, i s'està condicionant el jaciment per a la seua conservació en els pròxims 10 mesos, encara apareix la darrera inhumació al gran ossari: el colon número 15, que s'estava fent esperar. En realitat no queda clar al blog si és definitivament l'última inhumació de la tomba, ja que la campanya va acabar eixe dia, però l'any vinent ho sabrem. En qualsevol cas amb aquesta aparició es tancava la campoanya a falta de prendre algunes cotes i dibuixar plànols. Tanmateix, com és ben sabut, l'arqueologia no acaba amb els treball d'excavació, i al llarg de la tardor i l'hibern espera als arqueòlegs una llarga faena de catalogació i estudi de les peses recuperades, especialment enguany amb la tomba múltiple, i d'interpretació de les estructures localitzades. Caldrà esperar a llegir els treballs científics que en el futur, que aportaran totes aquestes dades, per conéixer-ho tot millor, però de moment ens haurem de conformar amb açò. En qualsevol cas, hem d'agrair a José Luis Menéndez la faena de difusió que fa.

Ara sí, tot just fa 700 anys!

Arriba setembre, tornen els xiquets a l’escola, llibres i colors nous. Els universitaris també reprenen el curs, comencen les festes de benvinguda i, per tant, les primeres absències. Sembla, llavors, que és el moment de reprendre l’activitat del nostre blog. I ho fem amb un tema del qual ja en vam parlar l’any passat per aquestes dates: el 700 aniversari de la fira de Gandia. Com recordaran els nostres seguid@rs més fidels, alguns dels membres del Grup Harca demostràrem l’errada que sistemàticament es repetia en la datació del privilegi atorgat per Jaume II a la vila de Gandia, per a celebrar una fira anual durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel. Originàriament, el treball havia de ser un simple article de divulgació per a un periòdic valenciano, però amb allò alguna cosa passà. El periodista qüestionà la notícia –damunt que et demanen el favor, perquè d’aquell article ningú anava a veure un cacau, et qüestionen el treball– per a després convenir, no sé sap què, amb les autoritats municipals –Toni Durà, aleshores delegat de Cultura i festes. Al remat, la publicació veié la llum, això sí, amb xicotetes modificacions “de redacció”, en paraules textuals del periodista. En qualsevol cas, com que les banderoles estaven encomanades i els programes impresos, la notícia fou menystinguda pel govern local de Jose Manuel Orengo, capficat en la celebració del V centenari del naixement de sant Francesc de Borja, qui –repetim-ho una vegada més– no és el IV duc de Gandia.

Així les coses, aquest fulletó havia de viure un nou capítol enguany. I la veritat és que les coses han anat molt millor. El passat divendres s’inaugurava una exposició a la sala principal de la Casa de la Marquesa sobre la fira al llarg del temps. L’acte, al qual assistiren representació de tots els partits de l’Ajuntament, reuní ja en la seua inauguració una caterva de gent. La visita oficial estava guiada, com podeu veure en la fotografia, per Àlvar Garcia, qui ha estat el comissari de l’exposició. Una mostra que destaca per la senzillesa, tot posant l’accent en les transformacions dels darrers cent anys. I en efecte, l’espai central l’ocupen tres impressionants cartells. Els elements audiovisuals també estan presents amb dos àrees per a vídeos, dels quals en un es projecta el documental que fa un recorregut per les transformacions de la fira; i el segon se centra en les actuacions musicals que han tingut lloc a la ciutat i dels quals es té constància gràcies a la televisió pública local -Gandia Televisió-, recentment tancada pel govern municipal. Acompanya l’exposició un catàleg, de poc més de trenta planes, amb el registre de cancelleria que correspon al privilegi en la portada.

Per evitar confusions, val a dir que la marca que apareix sobre el nom de Gandia no és un accent, entre d’altres raons, perquè en el moment de la redacció no existien les normes ortogràfiques i, endemés, el document està escrit en llatí. El llibre es divideix en dues parts: la primera correspon a la fira durant l’Antic Règim a càrrec de Jesús E. Alonso i un servidor; mentre la segona se centra en el període contemporani, i és a càrrec de Josep Enric Gonga.

Malgrat tot, però, com en altres casos, hem hagut d’esperar a un aniversari per a promoure estudis i recerques sobre el tema. En efecte, producte de la investigació dirigida des de l’Arxiu Històric de Gandia, s’ha pogut localitzar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó tres privilegis atorgats per Alfons el Magnànim, el 1425 i 1430, i per Joan II el 1479, que autoritzaven els jurats a canviar la data de celebració de la fira. En teníem referència a través dels inventaris del segle XVIII, però com que el Llibre de privilegis de la ciutat continua Déu sap on, a Gandia no se’n conserva cap còpia. Esperem en breu poder fer-vos una presentació dels documents i, mentrestant, aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a visitar l’exposició.